Diari digital del Vallès Oriental i Occidental

Temps ara
Weather Icon
( - )

Entrevista a Pep Vilà, entrenador del B.M. Granollers del 1952 a 1970


17 Novembre 2022 Redacció: puntvalles

Imatges: Cedides

Població: Granollers


“Pensaven que el delegat federatiu, ex del Reial Madrid, aplaçaria el partit i es van equivocar”

Des de Puntvalles, recordem l'entrevista realitzada l'any 2018 a Pep Vilà, entrenador del B.M. Granollers del 152 a 1970

“Pensaven que el delegat federatiu, ex del Reial Madrid, aplaçaria el partit i es van equivocar”

L’11 d’abril del 1958, el B. M. Granollers s’enfrontava al Reial Madrid d’handbol als quarts de final del Campionat d’Espanya en modalitat de set, diferenciant-se del desaparegut “balón a mano” que es practicava per equips d’onze jugadors en camps de futbol. Després d’aquell enfrontament, l’equip blanc anunciaria la dissolució de la secció per sempre. El que va passar entremig és un record que s’està perdent. Ho recuperem a través de Pep Vilà (Granollers, 1927), entrenador dels granollerins en aquella època.

-Com va anar aquell dia?

El partit s’havia de jugar a la tarda. La pista estava plena, perquè abans s’havien enfrontat l’Atlètic de Madrid contra el San Fernando de Sant Sebastià, i hi havia molt ambient. Recordo que el Reial Madrid estava allotjat a Barcelona. Abans que ells vinguessin, va ploure i la pista era molla. Quan van arribar i van veure la situació, van decidir no esperar-se i tornar cap a Barcelona, tot i que nosaltres els vam dir que no marxessin, perquè ja veiem que s’acabaria podent jugar.

-Amb qui vas parlar?

Vaig parlar amb el delegat de la Federació Espanyola que havia vingut a aquell partit.

-Recordes qui era?

Era precisament un antic directiu del Reial Madrid, que havia estat ex jugador de futbol, un interior esquerre bastant bo. Es deia Nazario Belmar, tot i que llavors havia passat a formar part de la junta de la federació.

-Què li vas dir?

Li vaig dir que convencés els jugadors que no marxessin perquè el partit es podria jugar. I ell va dir que ja els ho diria, però que estava com a delegat federatiu i no podia impedir que l’equip se n’anés, si així ho volien. El Madrid va marxar, convençut que no jugaríem i que els avisaríem per trobar una altra data.

-Llavors van aparèixer els pals de fregar.

Nosaltres vam decidir que s’havia d’assecar la pista, perquè aquell partit s’havia de poder jugar. El que no sé és d’on van sortir tantes escombres, draps i serradures! (riu).

-És una imatge molt simbòlica de la pista del carrer Tetuan.

La pista era plena de gent intentant assecar la pista. Però una quantitat de gent bestial! Tots escombrant. De fet, la pista es va assecar i els àrbitres van considerar que es podria jugar.

-Què es fa llavors?

Vam trucar a Barcelona demanant al Madrid que vinguessin, dient-los que la pista estava seca i que es podria jugar, però ells van dir que ja eren a Barcelona i que no volien pujar.

-Eren conscients que els donarien el partit per perdut?

Els hi vam dir. “Escolta, que perdreu el partit, eh”. Però ells no pensaven que realment pogués passar. Consideraven que encara que no hi fossin i el partit es pogués jugar, s’aplaçaria i es jugaria l’endemà o a una altra hora.

-Què t’ho fa creure?

Com que el delegat federatiu era un ex jugador del Madrid, pensaven que possiblement els donaria la raó. I aquí es van equivocar. Perquè el delegat federatiu va actuar com a delegat federatiu, no com a ex membre del Reial Madrid.

-Un error de previsió que els va costar la secció.

Sí, perquè, arrel d’això, les resolucions definitives van anar en contra del Madrid i van suspendre la secció de balonmano.

-La directiva del Madrid tenia plans de dissoldre-la abans de jugar el partit o va ser arrel d’això?

No sé si tenien altres motius per fer-ho, però el que sé segur és que aquest partit contra el Granollers va ser el que va desencadenar tota la tempesta forta.

-Coneixíeu els jugadors del Madrid?

Sí. Hi havia molts jugadors que coneixíem de la Selecció Espanyola, però jo no vaig parlar amb ningú d’ells perquè vaig considerar que, si marxaven, era millor per nosaltres. Era partit guanyat.

-Com us arriba la noticia que el Madrid es dissol?

No em vaig preocupar gaire per saber la reacció després d’aquest partit. Però sí que llegint la premsa o en alguna reunió, corria la veu que la secció del Madrid desapareixia. Per mi va ser important. No de cara al Granollers sinó per l’esport en general. Que un equip de la importància del Madrid plegués, deixés de jugar a balonmano, em va saber molt greu, però no era problema nostre. També et dic que m’hagués sabut més greu que hagués plegat l’Atlètic de Madrid.

-Per què?

Són tots dos de Madrid, però amb els de l’Atlètic sempre hi havia hagut molt bona relació i mira que era el contrincant més difícil de guanyar! Però eren gent més semblant a nosaltres.

-La secció va desaparèixer completament?

Jo crec que el Madrid en sí, en categoria d’estar per casa, van seguir jugant, en balonmano formatiu. Però no tenien cap equip a l’alt nivell.

-L’Atlètic de Madrid va continuar fins el 1994, després va haver-hi el Ciudad Real i es va recuperar l’Atlètic, però el Reial Madrid no va tornar mai a l’handbol. Per què?

Això s’hauria de preguntar als directius del Reial Madrid, si és que en queda algun de viu, d’aquella època. Ells et dirien que va ser per qüestió econòmica, perquè en aquell moment costava molts cèntims, però mantenir la secció no en costava tants com ara, ni molt menys. Jo crec que va ser una mica de pique.

-Entre quines parts?

El Madrid era i és un club que mana. I mana molt. A l’època, hi havia pogut haver una mica de pols entre la directiva de la Federació Espanyola i la directiva del Reial Madrid.

-De quina manera?

Que no hi hagués bona relació i els del Madrid diguessin: o plegueu vosaltres o dissolem la secció. I aquesta vegada no els va sortir gaire bé.

-T’agradaria que es recuperés la secció, tal i com està l’Asobal?

De cara al balonmano, estaria bé que el Reial Madrid hi fos, perquè tindria un bon equip, hi hauria partits competitius...

-La creu d’aquest cas va ser el Madrid i la cara, els aficionats granollerins.

La col·laboració espontània del públic per assecar la pista va ser extraordinària.

-Com va anar?

L’actitud va ser molt maca, per aplaudir-ho. Veure el camp ple, la gent aguantant metxa sota la pluja i, quan va parar, va baixar tothom. La directiva va demanar que s’havia d’assecar la pista entre tots. I van respondre.

-El consideres un dels moments més importants d’unió club-afició?

Va ser curiós perquè llavors, a Granollers tothom ens coneixíem, però hi havia gent a la pista que jo no havia vist mai i me’n feia creus de veure que agafessin l’escombra i es posessin a fregar. No ho hagués cregut. Però pel moment d’excitació i pel que suposava que la pista estigués a punt a l’hora del partit, va donar-se aquesta meravellosa reacció.

-Una afició que continua responent 60 anys després.

La cosa ha canviat molt, però tot i les dificultats, la gent troba recursos per poder tirar el club endavant.

-L’eliminació del Madrid us va donar el pas a les semifinals contra l’Atlètic de Madrid, que també vau guanyar. Per l’altra banda, el Barça es va imposar al Sabadell. Vau jugar la final Barça-Granollers i vau sortìr-ne campions per 6 a 12. Des del 55-56 fins al 60-61 vau estar invictes en handbol a set als Campionats d’Espanya i vau guanyar els d’handbol a onze del 1956 i del 1959, l’últim abans que desaparegués aquesta modalitat. Com recordes aquesta època daurada del club?

Els dos Campionats d’Espanya que vam guanyar en balonmano a onze, els jugàvem aplicant la tàctica del set. Quan es jugava a onze, hi havia accions de passades llargues, però nosaltres pujàvem la pilota com si juguéssim a set i això ens donava avantatge en un camp tant gros, perquè sempre hi havia un jugador que quedava sol. Aquestes dues finals les vam guanyar de carrer gràcies a això.

-L’època també va coincidir amb la visita de Bernhard Kempa, un dels ideòlegs de l’handbol modern, que va ser a Granollers el 1957.

Sempre he dit que la vinguda del Kempa va ser molt important, perquè va obrir molts camins del balonmano a set que ningú havia utilitzat aquí, quant a tècnica individual. Però no s’ha d’oblidar que el Granollers ja havia estat campió d’Espanya. Vull dir que alguna cosa hi havia, també.

-Quins recursos us va donar per continuar millorant?

Ell normalment treballava accions individuals: 1 contra 1, 2 contra 2. Això va ser trencador, perquè en aquell moment ni es parlava d’aquesta estratègia tant bàsica. Es van començar a buscar superioritats, atacant per un costat i acabant per l’altre.

-Qui va fer el contacte amb ell?

En [José Antonio] Cabrera va conèixer en Hans Keitel, que era un entrenador alemany, mitjançant la selecció espanyola. En Keitel era amic d’en Kempa i va demanar-li si podia venir a Granollers. Això va portar a unes converses amb el club i va acabar venint.

-El Reial Madrid no va ser l’única cosa que va desaparèixer a finals dels 50. També ho va fer la modalitat d’onze, quan es jugava a handbol en camps de futbol. Per què es va deixar de jugar?

Saps què passa, que dissoldre el balonmano a onze, sabia greu. Però l’opinió generalitzada dels clubs va ser que no interessava i que les ajudes havien d’anar dirigides al balonmano a set. Inclús al nord, Sant Sebastià i Guipúscoa, que eren molt fidels a l’handbol a onze i volien mantenir-ho, van claudicar a última hora també.


Guia comercial del Vallès