Se celebra el dimarts de Carnestoltes

Durant la celebració es cuinen una trentena de calderes d’escudella i es reparteix entre veïns i visitants. Es tracta d’una de les celebracions més antigues del poble, tot i que no es té massa clar el seu origen. S’explica que ja es feia al segle XVI. Potser per agafar forces abans del dejuni de la Quaresma. També es diu que s’oferia un plat calent als forasters que venien per les festes de Carnaval. Una altra versió assegura que aquest plat, tant calòric, es cuinava per ajudar els més necessitats en una època de penúries.
Aquest àpat de Carnaval és típic a diversos llocs de Catalunya. Té noms diferents: ranxo, sopa, escudella... Les receptes són immemorials, úniques i totes ben particulars. L’escudella de Castellterçol porta carn, pasta i arròs. I potser és l’única de Catalunya que no fa servir verdures. Té fama, doncs, de ser grassa i consistent!

Molta feina per endavant

Els escudellaires es posen a treballar a les set del matí, fent el foc per coure el caldo. Cap a les nou col•loquen les calderes i les omplen d’aigua. I comencen a caure els primers ingredients: sal, oli i llard. En unes calderes a part s’hi va coent la carn: vedella, carn magra, costella, botifarra negra i pollastre.
Tota la vianda que s’utilitza és de Castellterçol. Abans es feia una recapta per les cases, fins i tot s’havia matat un porc expressament. Ara es compra als carnissers del poble. Antigament també es feien servir les calderes d’aram dels veïns. Ara són de l’ajuntament, d’acer inoxidable, totes de la mateixa mida. El lloc on es cuina també ha canviat. Durant molt de temps es va encendre al foc al Call de l’Escudella , un carreró antic al mig del poble. Però per estar més amples i còmodes la festa s’ha traslladat a la plaça Prat de la Riba , la més gran i cèntrica de Castellterçol.
Un cop l’aigua ja bull, s’hi tira la carn cuita, s’arregla de sal i pebre, i es deixa que la barreja vagi fent el xup-xup. Quan falten vint minuts per servir l’escudella s’hi afegeix l’arròs i els fideus. La flaire ja s’estén per tot el poble i fa venir salivera!
A la una del migdia l’escudella ja està a punt i el mossèn la beneïx. Els escudellaires agafen enormes cullerots i comencen a omplir pots, cassoles, tasses i carmanyoles. A Castellterçol l’escudella és gratuïta per a tothom. Només cal portar un recipient i una cullera i posar-se a la cua! Tradicionalment es menja a la plaça o en alguns racons del poble.

La Moixiganga: una altra tradició arrelada

Parlant de més endavant, cal destacar que el Ball de la Moixiganga es representa Dissabte Sant, al vespre, just abans de la Vetlla Pasqual, a la plaça Vella. Es tracta d’una dansa molt antiga que recrea la passió de Crist a través de diferents figures i moviments acrobàtics. És un dels actes més impactats de les festes de Setmana Santa.
S’apaguen totes les llums del nucli antic. És ben fosc i hi ha un silenci absolut. Sona una melodia de tambors i gralles. Una comitiva surt del casal de Cal Recader i s’aproxima fins a la plaça Vella. Porten torxes i espelmes. El vestuari és ben curiós: tots van vestits de blanc polit. 
Uns quants membres de la comitiva porten faixes i mocadors lligats al cap, negres. N’hi ha un s altres que llueixen una faldilla vermella, armilla de coloraines i un barret de palla molt vistós. Malgrat tot, el seguici és solemne.
Els balladors comencen a fer diversos passos i exercicis acrobàtics al mig de la plaça, només il•luminada per les torxes i les espelmes. I un narrador explica a quin moment de la Passió de Crist correspon cadascuna de les figures de la dansa. La tenebra, el silenci, l’originalitat del ball... F an que sigui un acte que eriça la pell.
Les moixigangues havien estat molt e s teses per tot Catalunya, cada poble en feia la seva pròpia versió. De fet, en alguns llocs servia per escenificar episodis de la passió i la mort de Jesucrist. En canvi, al País Valencià, era una mena de divertiment profà, amb construccions humanes i components burlescos. A Castellterçol és un dels actes més importants de la Setmana Santa. La Moixiganga s’ha anat perdent i reprenent en diversos anys. I s’ha recuperat gràcies a l’esforç de l’ Esbart Rosa d’Abril .

Castellterçol senyalitza amb fites la ruta del Casc Antic, del Castell i del Vapor

Ja estan instal•lades la Ruta del Vapor i la Ruta del Castell, i a principis de la setmana vinent s’instal•larà la Ruta del Casc Antic. Una de les millors maneres de conèixer Castellterçol és a través dels seus itineraris turístics, per aquest motiu l’Ajuntament ha decidit desenvolupar la senyalització de tres recorreguts molt coneguts com són la ruta del Casc Antic, la ruta del Castell i la ruta del Vapor. 
Són recorreguts pensats per a conèixer els espais representatius, tot gaudint dels valors patrimonials, naturals i culturals.
Fins ara existien en format paper, però ara, es fa un pas més, i es completa la senyalització posant monòlits en els punts assenyalats, per facilitar a l’excursionista el seguiment de l’itinerari. Aquesta senyalització conté sempre la ubicació geogràfica del lloc on es troba el vianant i una petita explicació del punt en concret.
Al llarg d’aquest any, expliquen des de l’Ajuntament, es preveu continuar senyalitzant altres itineraris existents de Castellterçol i així enriquir l’oferta turística del municipi.
El Castell de Castellterçol: una visita recomanada

El Castell de Castellterçol, s’aixeca damunt d’un turó, al sud del poble. La seva ubicació és pura estratègia. Està situat en un pas natural, molt usat durant l’edat mitjana, entre el Moianès i la plana del Vallès. Des d’aquí es controlaven totes les anades i vingudes de veïns i forasters. Era un castell modest, però estava ben protegit. A les portes més vulnerables s’hi va excavar un fossat i tot el recinte es va protegir amb muralles altes, foradades amb espitlleres. Bona part de les parets es van edificar sobre la roca viva.

Castellterçol i els carrers de l’estiueig

A començaments del segle XX Castellterçol viu un nou creixement. De fet, és un ressorgiment de la vila, després de dècades de decadència. La vella tradició dels paraires i els teixidors es reprèn, ara en forma de fàbriques tèxtils. Se’n fan de petites i mitjanes, modernes i mecanitzades, i això representa feina per a la gent del poble, sobretot per a moltes dones, que ja no han de marxar del poble buscant feina de minyones. També en aquesta època comença l’estiueig. Arriben al poble famílies de Sabadell, Terrassa o Barcelona, que troben a Castellterçol un lloc sa i bonic, on descansar, guarir malalties de ciutat i cultivar les amistats. Els forasters porten nous aires, costums i modes.
Castellterçol va canviar de fesomia, perquè es van construir cases per acollir la gent de fora. Es va eixamplar al voltant dels carrers de Vic i de Barcelona. Eren anys de màxima expansió del modernisme i això es nota, sovint amb molts treballs de forja.  
D’entre les cases que va construir per llogar als forans en destaquen dues torres bessones situades als números 58 i 62 del carrer Barcelona. Hi ha qui les coneix com a Can Cambó perquè el polític Francesc Cambó hi va passar un parell d’estius.