Diari digital del Vallès Oriental i Occidental

Temps ara
Weather Icon
( - )

“Dir Felipe VI és un hijoputa, no és humor” Entrevista a Fer


14 Setembre 2022 Redacció: Guillem Serra Almansa

Imatges: Raquel Duro Arranque

Població: Granollers


En memòria a Fer, dibuixant d'humor i historietista català. Des de Puntvallès, recordem l'entrevista realitzada l'any 2018.

Fer, Mansilla de las Mulas, 1949 és un dibuixant d'humor i historietista català. Va crear sèries com Puticlub i Historias Fermosas. Va ser creador i principal impulsor del Premi Internacional d'Humor Gat Perich.

 

-Creu de Sant Jordi a la teva trajectòria. És un reconeixement important, tenint en compte que últimament es posa en dubte la llibertat d’expressió.

Sí que noto que hi ha censura, tant a una banda com a l’altra, perquè jo puc fer broma del Rajoy, del Casado ara i sempre he posat a parir l’Aznar, però fes aquí conya del Torra o del Puigdemont... pensa que sabíem que el Pujol tenia problemes i no es podia tocar.

-Són els polítics qui ho censuren?

Ells no t’ho prohibeixen, és el mitjà. Per exemple, el cas Ferreres: estava a un diari que no li permetia fer segons quins acudits i se’n va anar a un altre.

-A tu t’ha passat?

Jo reconec que he fet acudits del Puigdemont a El Punt Avui i no m’han dit mai res, igual que amb el Torra. Però sí que és un problema de cara a la gent. I després hi ha un altre tema: dir “Felipe VI es un ‘hijoputa’ y sus hijas no sé qué...” no és humor.

-Què és humor?

L’humor ha de ser més intel·ligent i donar-li la volta.

-A que et refereixes?

Jo sempre defenso l’humor de Quevedo, per exemple la reina era coixa però quan caminava tothom li deia: “majestad, qué elegancia”. I Quevedo, que era allà, va protestar: “¿pero como que elegancia, si es coja?”. I li van respodre: “sí, pero no se lo digas, que te envía a galeras”. I ell els va reptar: “¿qué os apostáis a que se lo digo a la cara?”.

-Em sona la història.

Quevedo va agafar una rosa i un clavell. Davant dels amics, es va dirigir a la reina i li va dir: “entre el clavel y la rosa, su majestad escoja”. Això és humor.

-En una de les portades més famoses del Jueves apareixia Felip VI amb Leticia al llit, tots dos nus. Què en penses d’aquesta?

Això és vulgar. El Gin, en canvi, que és qui em va ensenyar a mi juntament amb El Perich, podia dibuixar senyores nues però era elegant. Pensa que “caca, culo, pedo, pis” és infantil.

-Crec que és veu la diferència.

Els nanos que hi ha ara de seguida treuen la polla. Ala! Jo vaig fer el Puticlub durant 30 anys i mai es parlava de follar.

-Aquesta subtilesa també deuria ser important a l’època del franquisme.

Recordo un acudit que vaig dibuixar i que després el maricón del Pepe Rubianes va fer famós: era la carrossa dels Reis Mags amb sacs de carbó i, al davant, els grisos amb la porra. I els Reis Mags els deien: “tomad, carbones!”.

No podien dir-me res, però la gent ho entenia. Es va imprimir tipus christmas i, fins i tot, els polis venien a comprar-la.

-A Historias Fermosas, també carregaves contra el franquisme amb la metàfora recurrent dels soldats i el castell.

Clar. Ni els grisos ni el propi franquisme es podia tocar i llavors: què feies? Els grisos eren els soldadets, el franquisme era el castell i Franco era el rei. Quan va morir Franco, ja ho vam canviar.

-Va ser més fàcil fer humor a partir de llavors?

L’any 79 vaig participar a la pel·lícula “Historias de amor y masacre”, una sèrie de curts d’animació encadenats que vam fer diferents humoristes: El Perich, Chumy, Gila, Ivà, Óscar, Ja i jo. Però igualment s’havia d’estar boig.

-La teva història es titulava “En tiempos de las ataduras”.

Hi apareixia un rei, que curiosament tenia bigoti i s’assemblava a Franco, però era de l’època medieval. Un dia es posava malalt i sortien els soldadets a matar la gent per donar-li sang. Després els bisbes li portaven el braç de Santa Teresa i el mantell del Pilar. I s’acabava morint, fent referència que ho havia fet com un porquet.

-De nou la subtilesa per a denunciar els honors a un dictador.

Però gràcies a aquesta pel·li em vaig lliurar de la bomba a El Papus.

-Que vols dir?

El 19 de setembre va trucar-me el Ja, que era el director de la pel·li, per dir-me que l’endemà havia d’anar a rematar la meva part perquè s’acabava el termini d’entrega. I vaig avisar el Gin que no aniria a El Papus.

-I l’endemà, 20 de setembre, va produir-se l’atemptat.

Recordo que estava a l’estudi, al carrer Sant Elies, amb la ràdio i sento: “bomba en El Papus con varios muertos”. Agafo el cotxe, baixo corrents a la plaça, els polis em van deixar passar, pujo, veig el Juan mort, entro al meu despatx i estava tot volat, tot trencat. I mirava si hi havia sang, però allà no n’hi havia. I ja em van fer fora de la planta.

-Quan vas reunir-te amb els teus companys?

En baixar, em vaig trobar el Gin, que va abraçar-me: “ostras maestrito”, em va dir, “qué duro ha sido”. Ells es van salvar perquè estaven fent una reunió al fons i jo me’n vaig lliurar gràcies a la pel·li, per això dic que “Franco me salvó aquel dia”.

-Al voltant d’aquell dia, hi ha molta incertesa.

Recordo que, amb motiu dels 25 anys, vaig fer unes declaracions amb l’Antonio Franco a la tele i l’Alberto Royuela, que hi estava implicat, ens va denunciar i vam anar a judici. Em va defensar Marc Palmés, qui també havia estat advocat del Chiqui.

-Què va passar?

Royuela, quan em veu entrar al jutjat amb Marc Palmés, em diu: “oye chaval, vaya abogado te has buscado: a su último cliente lo fusilamos, a ver si tú acabas igual”. Això al jutjat, eh. Havien passat 30 anys de la bomba.

-S’ha sabut alguna cosa més del cas?

Fa poc m’han dit que la persona qui va posar la bomba era de Saragossa. I vaig preguntar: “i qui és?”. Em van respondre: “no te puedo decir el nombre”.

-O sigui que no s’ha fet públic?

No.

-Ni tampoc s’ha investigat?

No.

-Més enllà de l’extrema dreta, també vas rebre amenaces d’ETA, per l’altre bàndol.

Els de la redacció reien. “Maestrito”, em deia el Gin, “¿cómo te lo haces para recibir de un lado y del otro?”.

-No devia ser fàcil, per això.

Penso que les amenaces d’ETA van arribar després que matessin Miguel Ángel Blanco. I m’enviaven cartes dient: “tú que habías hecho chistes a favor nuestro...”. I és veritat, ho havia dibuixat a una revista basca. Però el cas del Blanco no vaig entendre’l. A un parent meu també el van matar, mentre anava amb el seu nen al cole. I va ser per error. A la nit, van trucar la seva dona demanant disculpes: “de Fernández hay muchos...”.

-Com era l’acudit?

Hi apareixia el poema de l’Alberti que diu: “a galopar, a galopar, hasta enterrarlos en el mar”. I es veia el poble basc, amb boines i la ikurriña, llançant els etarres a l’aigua.

-I les amenaces?

A la setmana m’arriba una carta amb el mateix dibuix i hi havien afegit alguns noms sobre els encaputxats que queien al mar, entre ells el de Fer. El paper era ple de taques de sang i hi havia escrit: “tú serás el próximo”. Uff.

-Aquesta nota ha condicionat la teva vida?

No he tornat al País Basc, un lloc que jo visitava molt. I la policia em va fer quatre classes sobre com prevenir possibles atacs: mirar sota el cotxe, asseure’s de cara a la porta en un bar, etcètera.

-Suposo que, després de tot plegat, compensa rebre una Creu de Sant Jordi a la teva trajectòria.

El dia de la cerimònia, la consellera em va preguntar: “en què penses ara?” i li vaig respondre: “en aquest moment, en el meu pare, que estaria orgullós al carrer Diputació de Mollet dient a tothom que el seu fill ha rebut la Creu de Sant Jordi”. La meva mare, en canvi, era més reservada. Hagués dit: “la vida es así”.

-Vàreu arribar a Mollet procedents de Lleó quan tenies quatre anys.

I el meu pare ens va dir: “habéis venido a una tierra muy diferente a la vuestra pero tenéis que aprender el idioma que hablan ellos y sus costumbres”. I el primer Nadal, la meva germana li explica: “papá, aquí en el Belén ponen un caganer”. I ens va enviar immediatament a buscar-ne un al carrer Portugal.

-Com era el teu pare?

Sempre aplicava la dita: “se es donde se pace, no donde se nace” i li afegia: “pero nunca debéis olvidar vuestros orígenes". El recordo assegut sempre amb un llibre i el diari, cada dia.

-Estem parlant d’una persona que era Guàrdia Civil als anys 50.

Sí, però la majoria dels amics que va fer a Mollet eren d’esquerres, del bàndol republicà. Ell passava de tot això: “aquí todos somos iguales”, deia. La seva il·lusió sempre havia estat ser mestre, però les circumstàncies el van dur per aquí.

-És un pensament lloable.

Ja de gran, li vaig dir: “papá, que trabajaré en el Avui” i em va respondre: “¡es un honor, hijo mío!”. Estava content! També sabia que jo era del PSUC i, una vegada que va venir la Guàrdia Civil, va arreglar-me l’armari, amagant tots els papers que podien comprometre’m. Mai va dir-me res però sabia perfectament tot el que feia.

-I la teva mare?

Sempre li deia: “mamá, eres hija única y has tenido diez hijos, no lo entiendo” i ella responia, com sempre: “la vida es así”. Després em vaig assabentar que els falangistes havien afusellat la seva família.

-Com ho vas saber?

Quan ella ja estava a punt de morir, em va cridar i em va explicar que no era filla única. Tenia dos germans i els van afusellar amb 19 i 21 anys. Són enterrats a una fossa comuna de Lleó. A Mollet, la família vam viure a l’edifici on ara hi ha el Museu Abelló. I justament allà hi faré una exposició pròximament. Em fa molta il·lusió.

............................................

ENTREVISTA PATROCINADA PER GABINET EMILIANO ASSOCIATS (MOLLET)

Emiliano Associats

 


Rep les notícies d'última hora

Guia comercial del Vallès