Diari digital del Vallès Oriental i Occidental 

Temps ara
Weather Icon
( - )
GRANOLLERS WEATHER

Lluïsa Oller: “El Viver de Bell-lloc em va fer ressuscitar”



Periodista: Guillem Serra Almansa

Fotografies: Raquel Duro Arranque


 

Els darrers 35 anys el Viver de Bell-lloc no poden explicar-se sense la figura de Lluïsa Oller (Barcelona, 1928). Tampoc pot entendre's la vida d'aquesta activista cardedeuenca sense focalitzar la mirada en aquesta associació. Ara, Oller ha donat casa seva en vida a la fundació, per a transformar-la en una llar residència. A l'espera que imminentment comencin les obres, a finals de juny s'ha traslladat a la que serà la seva nova llar. 

-Com t’has adaptat a la nova casa?

El que salva la situació, perquè si no seria una mica caòtica, és el motiu pel qual s’ha fet. En haver-hi un profund sentiment de compartir, això m’ha facilitat moltíssim, però moltíssim, el trasllat i la dificultat humana que tenim amb els canvis. Com que l’esperit va per davant i dóna sentit al que fas, em sento feliç tot i certes enyorances.

-El motiu és transformar la que ha estat casa teva en una llar residència per a persones amb discapacitat intel·lectual. En quina fase es troba el projecte?

Estan en procés de començar les obres imminentment. Ells diuen que trigaran a acabar-ho sis mesos, perquè ho faran amb pladur, però jo compto un any.

-Aquesta casa, on t’has traslladat, també serà per la fundació.

La Lluïsa Oller s’ha tret el patrimoni de sobre i ha anat a parar a la Fundació Lluïsa Oller.  Així creix la família. A l’antiga casa, podran habitar-hi dotze persones. I, a la nova, quatre, Això últim, el dia que me’n vagi al transcendent o quan vegi que no em valg i m’hagi d’instal·lar a la llar residència, on em guarden una plaça.

-Dius que aquesta donació és la continuació a la teva lògica de vida.

I, a més, des de petita. No sé d’on surt aquesta voluntat de compartir. Suposo que dels pares i de la família. També dels temps de la guerra, quan tots els veïns anàvem junts al refugi. Allà vaig aprendre que tots teníem la mateixa por, la mateixa gana, però jugàvem sense problemes, independentment de qui fos qui. Allà vaig aprendre què era la germanor.  Puc explicar una anècdota?

 -I tant!

Recordo que la portera, la senyora Rosita, qui ens estimava molt, baixava una olla amb la sopa, casi sempre de fideus. Tots fèiem una rotllana al voltant de l’olla i menjàvem. Llavors jo em quedava sorpresa, perquè a dalt no podia fer soroll, xuclant-la, però allà tothom ho feia. I, quan tornàvem a casa i menjàvem sopa, havia de tornar a fer-ho bé i sempre deia que preferia la sopa de baix, perquè feia soroll. (riu)

-La bona influència dels pares.

Els valors que em van transmetre eren molt cristians, dels quals estic totalment d’acord. Són uns valors que s’estan perdent però que, d’alguna manera, per algun lloc tornaran a sortir, perquè són la dimensió transcendent que tots tenim a dins però que, a vegades, ofeguem, dissolem o entelem.

-Ets la mitjana de tres germanes.

La germana gran, qui tenia una discapacitat, va ser el meu àngel de la guarda. Perquè jo era molt atrevida, molt tremenda, i ella em deia: “això no es fa!”. En lloc de ser una càrrega per mi, va ser una necessitat, tot i que després de gran si que va ser més complicada de caràcter.

-I la dona d’un marit que va desaparèixer massa jove.  

El meu nuviatge també va ser molt important, de la manera com es feia en aquella època. Gaudíem junts: jugava a tennis amb ell, ballava amb ell, tot amb ell, però vam trigar vuit anys a casar-nos, fins que no va acabar la carrera de metge. No es va poder comprometre fins llavors. I això també forma part d’un criteri: cada cosa té el seu moment i s’ha d’anar fent les coses amb un sentit ètic de la vida. No s’ha d’imposar, sinó que ha de sortir espontàniament.

-Com van ser aquells anys?

Van ser només 24, perquè va morir als 49. També té de dir que el pare va morir als 41, quan jo tenia 12 anys. I l’únic germà que vam tenir, va morir als quatre anys. Després d’això veus que la vida pot portar-te sorpreses tristes però superables.

-Déu n’hi do.

En quedar-me vídua, quan estava a punt de fer-ne 50, vaig perdre el marit però també la feina. M’havia fet infermera per ajudar-lo a ell, tot i que jo volia fer Filosofia i Lletres, però els va fer por que em fes maoista. Era una època en què a les universitats, hi havia les pintades de Mao i, com que era molt atrevida, tenien por que em desviés. Es van posar d’acord la meva mare, el meu pare ja havia mort, i l’Alfred, el meu marit, per dir-me d’una manera subliminal que millor fes infermeria, que hi havia el meu tiet que era metge. Sempre m’han anat assegurant perquè no em desbaratés.

-L’Alfred i tu treballàveu junts.

I durant els últims quatre anys , ell va ser secretari de la Lliga Mundial i vaig viatjar cada mes a un país i a un continent diferent. En no tenir nanos, jo era una maleteta més.

-Aquest atreviment et fa engrescar-te en un projecte de mares i pares de persones amb discapacitat. En quin moment entres en contacte amb l’Associació per a la Integració Social del Deficient (AISD), l’embrió del Viver de Bell-lloc?

Amb la mort del meu marit, vaig venir a viure permanentment a Cardedeu. Em van proposar l’Àrea Social d’una cosa que començava, el Viver de Bell-lloc, amb sis nois que venien de Barcelona, ni de la comarca ni de Cardedeu. I amb això vaig ressuscitar.

-També deurien ressuscitar les persones a qui dedicàveu el projecte.

Amb els sis primers , els pares ens deien que havien agafat depre i estaven a casa sense anar enlloc. Però tenint una feina i el dia que van firmar la primera nòmina, van fer una festa... perquè deien: per fi som com tots els treballadors.

-Com van ser aquests orígens?

Primer era una experiència pilot amb sis persones i ara no sé si són 120. Vam començar amb persones que tenien una discapacitat psíquica i després es va obrir també a discapacitat física. En aquell moment vaig descobrir que aquests nanos, amb el 30% de discapacitat, també tenien un 70% de possibilitats.

-A part d’aquests nois del Viver, també et vas implicar amb les persones amb risc d’exclusió social: immigrants que arribaven a Catalunya sense res per a buscar-se la vida. Hi ha fins i tot la llegenda que, quan la gent arribava a Cardedeu, ja sabia que havia de trucar la Lluïsa Oller.

Sí, aquest tema no tenia a veure amb Viver de Bell-lloc. Aquí és quan me la jugava una mica fora de la legalitat, acollint gent sense papers. Me’n recordo que, a Cardedeu, quan anava a empadronar-los, que era el primer que feia perquè poguessin donar-los la cartilla sanitària, trobés la persona que trobés, fos del color que fos i l’alcalde que fos, tothom ho acceptava.

-Has fet el càlcul del nombre de persones que has arribat a acollir?

El José, que viu amb mi, diu que n’han passat 74, però a mi no em surten els comptes. Crec que han estat menys, perquè n’hi ha de repetidors. De tota manera, per aquí deu voltar la xifra.

-Mantens el contacte amb elles?

La primera persona que vaig rebre ara torna a viure a Cardedeu. Va arribar amb pastera i va venir cap al poble. Recordo que va arribar a l’església el dia de Rams i parlava correctament el francès, perquè era pèrit agrònom. Aquí va convalidar-ho, va marxar altre cop a Marroc per a muntar un garden i ara ha tornat a venir. Ahir va passar per davant de casa dues vegades amb els nanos cap a l’escola i sents una emoció tant gran...

-Imagino.

També he anat a Marroc pel casament de dues persones que havien vingut.

-Què et fa implicar-te també en aquesta causa?

De petita, jo tenia 10 anys i vaig aparèixer a casa amb un nen. Sempre he tingut aquesta inquietud per una persona que plora. La mare em va renyar una mica perquè hauríem d’anar a veure a quina casa vivia, ja que era molt petit i s’havia perdut. Va resultar ser d’una porteria de sota del carrer Aragó i clar, imagina’t l’alegria de la mare que feia estona que l’estava buscant. D’anècdotes d’aquestes en tinc moltíssimes, cosa que significa que el camí ja anava per aquí, sobretot després de l’experiència al refugi.

-Amb quins problemes es trobaven aquests immigrants?

De buscar feina. Estic molt agraïda a tots els que em van ajudar a acollir gent. Havien d’estar tres anys a casa per a poder demanar els papers. Ara ocorre el mateix: penso que no tenen papers perquè no van ràpid a donar-los. Haurien de fer un estudi personalitzat per saber qui compleix les condicions i agilitzar els tràmits. Tres anys pels papers i cinc per la nacionalitat. I gairebé tots es van quedar a casa fins que no van legalitzar la situació.

-És de reconèixer.

La meva tasca al Viver i la vocació d’acollida que he tingut són de la mateixa dimensió. A la feina feia el mateix que feia a casa. Per això mai he parlat de feina, sinó que li he dit vida en majúscules.

-VIDA en majúscules.

No he fet mai sacrificis. Mai. Sempre he fet el que m’ha vingut de gust. Això sí: potser era diferent del que venia de gust a molta altra gent. Però a mi m’ha anat bé. D’aquesta manera s’eixamplen horitzons i sempre veig l’arc de Sant Martí.

-Vist amb perspectiva, tot plegat ha valgut molt la pena, suposo.

El que vaig fer és plantar una llavor i, si ets fidel a ella, es va regant sense que te n’adonis. És el misteri de la vida, que no és una cosa purament biològica sinó que hi ha una dimensió psicològica molt gran per poder veure clar. Perquè si no, se’t mengen viu unes prioritats que no et fan lliure sinó esclau.

-La llavor se seguirà regant?

Jo crec que puc estar tranquil·la amb el futur, perquè la casa continuarà sent d’acollida.

-Els reconeixements que reps ho confirmen, com el més recent: Vallesana de l’Any.

Sempre dic que rebo com carícies cada vot que s’ha fet per mi.

-Vols afegir alguna cosa més?

Agrair a la família que hagi d’estat d’acord amb tot plegat, no pensant que tenen una tieta boja. (riu)

 

 

............................................

ENTREVISTA PATROCINADA PER RESTAURANT ANTIC CASINO (CARDEDEU)

Antic Casino CArdedeu

 

?>