Diari digital del Vallès Oriental i Occidental

Temps ara
Weather Icon
( - )

Héctor Gil: A Alemanya, els símbols franquistes estarien prohibits per llei


1 Desembre 2022 Redacció: Guillem Serra Almansa

Imatges: Raquel Duro Arranque

Població: La Llagosta


A Puntvalles, recordem l'entrevista realizada a Héctor Gil, director de l'escola Gilpe de La Llagosta l'any 2018.

Héctor Gil (Barcelona, 1970) és director de l’Escola Gilpe de la Llagosta, fundada pel seu pare en arribar a Catalunya des de la seva Sòria natal. Gil va ser un dels familiars que el 23 d’abril va trobar-se a les portes del Valle de los Caídos. Reclamava, juntament amb la seva cosina Rosa, l’exhumació del seu avi per tancar una ferida familiar oberta des de la Guerra Civil.

-Després de la inspecció dels tècnics al Valle de los Caídos, el passat 23 d’abril, el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) havia de presentar un informe a finals de maig i no s’han complert els terminis.

 Encara no sabem les conclusions de l’informe i tenim la sensació que se’ns està prenent el pèl. De fet, les persones que estem lluitant per l’exhumació dels nostres familiars del Valle de los Caídos hem presentat a les Nacions Unides un escrit en què demanem la presència d’observadors internacionals en aquest procés perquè hi ha un alt risc de violació dels drets humans.

-Porteu anys travessant aquest procés judicial, amb més ombres que llums.

Tenim una resolució judicial des de fa dos anys que ens permet, emparant-nos en el dret a una sepultura digna, a exhumar el cos del nostre avi i portar-lo allà on vulguem. Això supeditat a una viabilitat tècnica que nosaltres entenem que existeix, tot i que ho ha de confirmar aquest informe que està elaborant el CSIC.

-Però no és tant fàcil com sembla.  

Hi ha altres actors que no estan per la labor d’obrir el Valle de los Caídos.

-Quins actors?

Per part de Patrimoni Nacional s’està posant moltes traves. S’està esgrimint informes inclús de l’any 2010, en què només s’exhibeixen imatges d’una part de l’estructura enorme que és el Valle de los Caídos. I justament és la zona que està en pitjors condicions.

-Per justificar que no són possibles les exhumacions.

Tot i que nosaltres tenim constància que el grau de conservació és boníssim. Per entendre’ns, ells mostren imatges del soterrani i nosaltres volem exhumar al tercer o quart pis.

-Com sabeu on es troba el vostre avi?

Al Valle tot està ben documentat. Potser no queda recollit el nínxol exacte, però sí que pots trobar la ubicació dels cossos de familiars amb una precisió acurada.

-Però sí que deu haver-hi zones pitjor conservades.

No sé dir-te el percentatge, però potser hi ha només un 5% o un 10% del Valle de los Caídos col·lapsat per mala conservació.

-Durant aquest procés, també us heu trobat amb la negativa del prior de l’abadia del Valle de los Caídos.

La posició del prior és molt radical, inclús el desdeny que mostra al Senat, una de les institucions més antigues del món. El març van demanar-li que comparegués a la cambra i ell va respondre que no. Que si volien, anessin ells al Valle per a fer la vista allà.

-Entenc, doncs, que no hi ha hagut relació directa amb el prior per part vostra o de l’advocat que us representa?

No. Quan vam anar al Valle, el dia 23 d’abril, vam sol·licitar l’accés a l’interior del recinte. Ens hagués agradat poder entrar a l’església i, inclús, conèixer el prior i parlar amb ell, sense cap acritud.

-Però no vau poder-hi entrar.

Patrimoni ens ho va denegar amb la justificació que no podíem fer nosa als tècnics que estaven treballant. És paradoxal, perquè nosaltres som els principals interessats que executin la feina de la millor manera possible.

-Quin és el pas següent, després que surti l’informe del CSIC?

L’informe passarà a Patrimoni Nacional perquè digui si les exhumacions són viables o no.

-Suposo que això no us acaba de convèncer.

No es pot deixar en mans d’un actor l’execució d’una sentència.

-Com s’hauria de fer?

Que sigui la justícia qui ho decideixi.

-Teniu confiança de rebre una resposta positiva?

Fins que vam decidir citar la premsa a les portes del Valle, el 23 d’abril, teníem plena confiança que tot es portés per bon camí.

-Què us va fer perdre la confiança?

Vam proposar l’acompanyament de Francisco Etxebarria, que és un antropòleg forense molt reconegut a nivell mundial: va ser l’exhumador de Cervantes, Victor Jara, Allende, etcètera. Simplement demanàvem que fes d’ulls de la nostra part en aquest procés, però se’ns va denegar.

-I vareu respondre amb un nou pla.

Vam revertir el procés, posant el focus sobre Patrimoni.

-Quina reacció va provocar?

No els va agradar, però vam aconseguir donar visibilitat al cas. El 23 d’abril, vam arribar al Valle de los Caídos i ens hi esperaven 50 mitjans... allò semblava Cannes. Vam tenir entrevistes amb The Guardian, la televisió francesa i mitjans internacionals de tot arreu.

-Quina estratègia seguiu?

L’objectiu és no passar per la negativa que ja es va viure l’any 2010. Llavors, nosaltres encara no érem dins del cas. De fet, ni coneixíem l’advocat, Eduardo Ranz, que és qui va desenrocar la situació: va esgotar dret penal, dret civil i va aconseguir-ho pel contenciós administratiu.

-En quin moment comenceu a buscar el vostre avi?

La família ha viscut tots aquests anys amb una ferida important, ningú parlava de la figura del nostre avi. I va ser el meu tiet Silvino, germà del meu pare, qui va començar a preocupar-se, perquè volia saber més sobre el tema. No es quedava conforme amb les versions familiars que corrien.

-Què es deia?

El meu avi va ser ferit al cap al front d’Osca, a Tardienta, i aquell mateix dia va ser traslladat a l’hospital, on va morir a la mitja hora de ser ingressat. Va ser enterrat al cementiri de Saragossa.

-Aquesta informació se sabia del cert?

Tot això va quedar registrat. La sorpresa del meu tiet va ser que, en arribar al cementiri de Saragossa i preguntar per la fossa comuna dels caiguts a la guerra, van dir-li que allà no n’hi havia cap.

-Però tenien constància que el vostre avi havia estat enterrat allà?

El registre mostrava que el nostre avi havia estat l’únic mort i l’únic enterrament d’aquell dia. I, igual que s’apuntava l’entrada, també havia quedat registrada la sortida. L’havien exhumat l’any 1962 per endur-se’l al Valle de los Caídos.

-Cosa que, entenc, la família no sabíeu.

No van comunicar res a la família i, per tant, va ser exhumat il·legalment.

-Com és que ningú en sabia res?

Quan Franco acaba el Valle de les Caídos, ha d’aconseguir omplir-lo per donar contingut al mausoleu que s’havia construït. I demana permís a les famílies, vídues de soldats del bàndol nacional, perquè els deixin exhumar els cossos i dur-los cap allà.

-Però les famílies s’hi oposen.

Evidentment, volien tenir els seus morts a casa, al cementiri familiar. El cas és que, veient la negativa, va començar a donar ordres als governs civils perquè exhumessin cossos dels dos bàndols sense notificar-ho a ningú.

-Per què s’hi porta gent dels dos bàndols?

La comunitat internacional creia que el Valle de los Caídos havia de ser un símbol de reconciliació i, per tant, hi havia d’haver gent de les dues parts. Ell va procedir a exhumar persones dels nacionals i dels republicans i va omplir allò amb 33.000 morts, inclús treballadors que havien perdut la vida en la construcció del Valle.

-Però no es devia tractar igual les restes de persones del bàndol nacional que les del bàndol republicà.

No. El nostre avi era soldat del bàndol nacional i entenem que va ser curosament traslladat. En el cas de fosses comunes, simplement arreplegaven ossos i els posaven junts dins d’una caixa.

-Què fa el teu tiet quan s’assabenta que el vostre avi va ser exhumat del cementiri de Saragossa?

Va decidir marxar directament cap al Valle i demanar per la tomba del seu pare.

-Què s’hi troba?

A l’entrada hi havia una tapia i li van prohibir l’accés. Llavors és quan, a ell, li comença a cremar tota aquesta història. I a nosaltres també.

-És comprensible.

El nostre tiet és l’estendard d’una ferida que tots duem a dins. Pensa que, dels quatre cosins d’aquesta branca, tots hem passat per psicòlegs o psicoanalistes. I és simptomàtic que només dos hagin tingut fills. Sabem que hi té molt a veure la figura absent del nostre avi.

-Teniu confiança que els treballs d’exhumació es comencin a fer aquest estiu?

Tant de bo. Però això és una feina de trinxeres, mai millor dit: anar picant pedra. També teníem la resolució judicial des de fa dos anys i no és fins ara que comencem a executar-la.

-Així que es farà llarg.

La nostra il·lusió és que acabem bé, amb un procés de reparació i de tancament de ferides. Si hi ha una viabilitat, fer-ho de la forma que toca: amb una exhumació i enterrament als cementiris dels familiars de les persones que ho demanin.

-Per què creus que el cas desperta tant d’interès al món?

És un tema que per nosaltres és sorprenent, per les famílies és sorprenent i per la societat espanyola és sorprenent. Però és que, per un alemany, és al·lucinant que existeixi el Valle de los Caídos. De fet, allà els símbols franquistes estarien prohibits per llei. Però aquí tenim fins i tot la Fundació Francisco Franco.

-És ben cert.

El Valle és un símptoma, però la nostra ferida és present a la societat espanyola. Si indagues, les conseqüències de la guerra hi són. Primer, pels quaranta anys de dictadura i, després, per una transició feta a corre-cuita i inconclusa. El primer que s’hauria de fer és tancar aquestes ferides.

-Com?

Amb un procés de documentació i d’obertura d’arxius: que es gestioni la informació perquè arribi a les famílies de les víctimes.

-I amb el Valle de los Caídos?

S’hauria de ressignificar com, d’alguna manera, reconeixia la Llei de la Memòria Històrica del 2007. Treure tot el context feixista que té el monument, treure la tomba de Franco i de Primo de Rivera i crear un patronat de la fundació que gestionés el Valle de los Caídos on siguin representats tots dos bàndols.

-Una Llei de la Memòria Històrica que no s’ha acabat duent a terme.

La Llei de Memòria Històrica és del 2007, quan hi havia Zapatero. Després va esclatar la crisi econòmica i el Partit Popular va arribar al govern. Tot va quedar com un brindis al sol. No s’ha dotat dels recursos econòmics per dur-ho a terme i el PP tampoc ha tingut la voluntat de fer-ho.

-Per què?

Perquè es percep aquesta llei com un revengisme de la Guerra Civil i del franquisme.

-El vostre cas demostra que no és així.

Exacte. El meu avi era del bàndol nacional. I, si m’apures, el meu tiet podria considerar-se fins i tot franquista. Però, amb aquesta qüestió, diu: “aquí Franco falló”.

-Aquell dia 23 d’abril us vàreu trobar familiars del bàndol franquista i del bàndol republicà.

Després vam anar a dinar plegats i estem en contacte. Al final, estem tots al mateix bàndol. Tots som víctimes d’una mateixa situació, d’un mateix conflicte mal ressol. Perquè una Guerra Civil arrasa un país però que les ferides siguin obertes vuitanta anys després, al·lucines. Això els argentins ho tenen estudiat: li diuen el trauma transgeneracional.

-Creieu que podreu acabar tancant aquesta ferida?

Necessitem tancar-la per tirar endavant. Tots tenim projectes de vida xul·líssims, però això ens falta. La nostra vida no serà plena del tot fins que això estigui tancat.   


Rep les notícies d'última hora

Guia comercial del Vallès