Diari digital del Vallès Oriental i Occidental 

Temps ara
Weather Icon
( - )

Ton Rulló, 1/3 de Coses: els Beatles catalans



“Les nostres cançons són vigents 30 anys després”

Ton Rulló, de Santa Eulàlia de Ronçana, és 1/3 del grup Coses, una banda folk-rock molt popular entre el jovent a finals dels 70. Juntament amb Miquel Estrada i Jordi Fàbregas, van escampar per Catalunya les seves cançons sutilment antifranquistes. Ara han tornat als escenaris, gravant un disc juntament amb La Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, participant al gener al Club de la Cançó i al Kursaal de Manresa i al febrer al tribut de l’obra de Ramon Muntaner que va tenir lloc al Teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat.

-Coses va sorgir als inicis dels 70, en una època convulsa, en què el franquisme feia les últimes passes, s’estava en plena Guerra Freda i al món triomfaven molts artistes folk.

Es donen moltes històries. Hi ha la Guerra del Vietnam, hi ha tot el moviment hippie, que és més dels seixantes però encara era present. Si mires imatges dels anys seixantes veus que tots els joves van en corbata i traje, i ara en corbata i traje només hi van els que treballen al banc. Aquest canvi és el resultat d’aqueIla època, quan van ocorrer una sèrie de coses que havien de passar.

-Com ho vius personalment?

Hi ha un grup que m’influencia musicalment i socialment: els Beatles. Són tios que es deixen el cabell llarg i que porten texans. Els veus i sembla que és una revolució. I més gent trenca l’estètica de fins llavors. Als setantes hi ha els Led Zeppelin, els Pink Floyd, Janis Joplin, Frank Zappa i la gent del folk-rock com Joan Báez, Bob Dylan, que arrassen per tot arreu. El missatge i el descontent es fan molt patents en la societat i ells el representen. Clar, nosaltres vivim al poble i tot això et va arribant. No ho veies per la tele, però t’ho deia gent que havia anat a Andorra, que havia viatjat a Londres. Llavors t’animes a fer coses. I el grup neix dintre d’aquestes influències.

-Com a representació catalana de tot això.

Sí, és curiós perquè en aquella època hi ha la Nova Cançó: el Llach, el Serrat, el Quico Pi de la Serra i tots aquests. I a nosaltres ningú ens acaba d’entendre quan arribem perquè fem algo diferent. Allò és un cantautor, amb el peu a la cadira, i nosaltres som tres tios amb un contrabaix i dues guitarres que cantem a veus. Després ho electrifiquem i toquem amb bateria. També coincidim amb l’Onda Layetana de Barcelona. I nosaltres anem entremig, sempre anem entremig.

-“Som un cantautor amb tres caps”…

Això ho diu el Jordi i té raó. Generalment ell és el que canta, ja que va començar cantant i és millor que es mantingui un timbre i una figura, a part que ho fa molt bé. Però llavors, en un moment determinat tots podem composar, tots podem escriure i tots podem cantar. Ho anem cuinant una mica entre tots, per això diu ho dels tres caps.

-Com a influències destaqueu Pink Floyd, Yes, King Crimson o Crosby, Stills, Nash and Young.

I també un que es diu The Incredible String Band. El vam conèixer gràcies al Jaume Sisa, que és amic nostre. Diu: “heu de conèixer aquesta gent, heu de conèixer aquesta gent!”. I són una passada! Hippies, amb uns flaviols i veus. Coses precioses. Ens va arribar el seu disc i l’escoltavem bastant. I de la Cançó, el Quico ens va fer una mica de padrí. Ens va ajudar i ens va fer molt costat. Una mica els nostres referents eren aquests. És lo que escoltàvem i lo que seguíem.

-Com us vau conèixer?

Primer amb el Miquel. Jo vaig néixer a Tàrrega i als deu anys, per qüestió dels meus pares, ens vam traslladar a viure a Gironella, en una colònia tèxtil: a Viladomiu Nou. Allà vaig conèixer en Miquel i érem amics des de ben petits. Treballàvem, estudiàvem, jugàvem a bàsquet. Estàvem molt actius. Més endavant, a Manresa es va crear un grup de joves inspirat en els Setze Jutges, de l’Espinàs i la Maria del Mar Bonet. Ens dèiem “La Roda, grup de cançó i poesia”. Érem vuit o deu xicots que uns recitaven poesia i els altres cantàvem.Actuavem als centres parroquials. “Hola em dic Ton i aquest es diu Miquel i ara us cantarem una cançó contra la Guerra del Vietnam”. Era molt maco.

-Aquí coneixeu el Jordi…

En aquest grup. El Jordi cantava sol. Havia fet un disc amb cançons del Jacques Brel, i un dia ens va proposar de fer coses tots tres junts. Vam dir: “provem-ho”. Ho vam provar. Collons! Semblava que petava. Ho anàvem assajant. Llavors vam pensar que havíem de posar-nos un nom. I vam dir La Tecla. Al principi això. Però no ens convencia. I buscant un alre nom: “quines coses…? Anàvem fent coses, coses. Doncs Coses”. I aquest va ser el nostre nom. Ens vam traslladar a Barcelona a treballar i a estudiar. Per gravar el primer disc ens van fer anar a Madrid. Ens portaven en avió! Hòstia, no havia volat mai. Érem tres pagesets… A Barcelona vivíem junts, i ho fotíem tot junts. Assajàvem al pis. Érem joves i amb empenta.

-Quina edat teníeu?

Vint-i-dos, vint-i-tres, vint-i-quatre… Érem cadellets, eh.

-Com us va acollir la crítica al principi?

O ens estimaven molt o casi gens. Això és perquè estàvem una mica polititzats. Quan ets jove i estàs en contra del poder… Allà no hi havia ni PP ni PSOE ni hòsties. L’alternativa al règim era el PSUC. Però no era com ara. Allà anaves a la mani acollonit, perquè si t’enxampaven, et fotien una panadera… Vam fer el primer disc i vam vendre molt, molt, moltíssim. I la prova és que gairebé tothom, ara de gran, diu: “hosti, sí, jo el tinc”. Es devien forrar la companyia. Nosaltres no. Em sembla que només vam tenir per l’entrada d’una furgoneta.

-Vaja…

Després resulta que els drets discogràfics els va comprar la Warner. No el que serien drets d’autor i propietat intel·lectual. Però si volem reeditar el disc, hem d’encarregar-ho a la Warner.

-De nous discos, n’han vingut. A finals del 2016 vau editar un recull de cançons vostres interpretades juntament amb La Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona.

Quan ens van proposar de fer aquest disc amb La Cobla, amb cançons ja publicades i tres cançons noves que teníem al tinter i no havíem gravat mai, va ser una fusió molt maca. I, per nosaltres, és una experiència.

-Teniu la idea de seguir amb nous discos?

Nosaltres ja no estem per gaires hòsties. Jo estic prejubilat. De discos ja n’hem venut i el que fem ara és fer-ho pel plaer de fer-ho i, entre cometes, com un servei al país.

-Sense cometes, home.

Molta gent no sap qui som. Tot i que alguna vegada, en alguns concerts ens ve gent jove que ens coneix i és maco que els agradi i que s’interessin una mica per nosaltres.

-Teniu cançons que són atractives per a tots els publics. La Galindaina, per exemple…

Sí, és un txa-txa-txa. D’un pagès. Procurem ser un so fresc, acústic i cançons de tres minuts. I anar fent. Llenya. Nosaltres ens ho passem bé i sembla que la gent també s’ho passa bé.

-La Galindaina té una lletra un pèl forta pels temps que corrien. Com altres cançons del vostre repertori… Us en tallava moltes el poder polític?

No, no. Eren molt burros els censors. Molt, molt. Per exemple, en el cas de la cançó Via fora!, que és un text del 1870 que diu “Via fora, baix en fora, causadors d’infinit mal”, o “aquests lladres que ens roben” i tu anaves clarament per ells. Però no se n’adonaven. Aquesta no ens la censuraven mai, perquè com que no et foties amb res… Pensaven. “vaya cabrones, que nos han quitado la cosecha los carlinos”. I et referies a ells.

-Com passa a la cançó de El Reiet…

Exacte. Deies reiet però en realitat volies dir un explotador, un cacique. Però si deies reiet passava. Si s’hagués dit cacique, hòstia, ja ens ho haguessin tallat. I la nostra gent ja ho entenia.

-Vau tenir algun ensurt?

Una vegada al pavelló d’esports de Manresa hi va haver un avís de bomba i es va haver de desallotjar el local. Però la gent feliç a fora. Va resultar que no hi havia res i un altre cop tots a dintre. També un que no tenia entrada. Allò era cal pixa. Una altra vegada cap allà a la banda de València va sortir un tio amb una pistola dient que “se suspendía el acto”. Es van esperar que ho tinguéssim tot muntat i la gent ja fos dins. I va ser una cosa… Vam dir: “vale, vale. Adiós..”.

-Vau ser pioners en l’adaptació de Martí i Pol

Sí. Un dia, a principis dels setantes, devia ser 73, 74, ens va caure un llibret. “Collons, tu, està bé!”. Com que nosaltres havíem viscut a través dels nostres pares el rotllo de la fàbrica tèxtil i ell també, vam connectar de seguida. Molt sovint anàvem a casa seva i ens deia: “aviam, estic fent aquesta que encara no s’ha publicat. A veure què us sembla”. I per casualitat o per lo que sigui vam ser els primers de musicalitzar-lo. Després ho va fer en Llach, que tenia més popularitat, i ja està bé perquè gràcies a ell se li va donar més renom.

-Al 79 us separeu com a grup…

Més que el fet de separar-nos, la qüestió és com ens vam separar. Perquè no vam dir res a ningú i vam plegar. Érem així. Teníem un contracte de cinc anys i cinc discos amb la discogràfica, i al tercer, que n’havíem tret tres, vam plegar. Llavors van intentar que en traiéssim dos més.

-Què va passar?

No sé, vivíem junts i hi havia el bon rotllo o el mal rotllo que pugui haver entre germans. T’hi baralles alguna vegada, o amb el teu pare, o amb la teva mare, igual que qualsevol parella. Tens dies, tens moments. El fet d’estar molt junts provoca això. Et satura una mica. I érem molt joves, teníem 25 o 26 anys llavors ja. Ara, amb el pas del temps, penso que vam ser bastant honestos sense potser pretendre ser-ho massa. Vam dir: “hòstia, aquí s’ha acabat”. I la gent no s’ho creia. Els de Ràdio 4 deien: “què ha passat? Diuen que ja no toquen més aquests?”. També el Ramon Muntaner, la Marina Rossell… I vam dir: “no, és simplement que no tirem”.

-Vau néixer en l’època prèvia a un canvi. Ara, en una altra època de canvi, heu tornat als escenaris. La intenció és la mateixa que llavors?

Sí! I quan fèiem aquelles cançons abans, tampoc pensàvem que avui, després de trenta anys hi tornaríem i que la majoria de cançons serien vàlides.

-De fet, “Via fora!”, “El Reiet”, i altres, les llegeixes en clau actual i funcionen.

És curiós perquè, en un concert que vam fer recentment, al final d’una cançó, el públic va començar a cridar: “llibertat, llibertat!”. Aquella cançó criticava la situació de fa 30 anys, però la gent va relacionar-ho amb l’actualitat. I després tots aquests polítics s’omplen la boca parlant de democràcia.

-Ara sou un integrant més, amb el Juanxe.

Sí. Un personatge! Vam pensar que el nou grup fos una cosa reduïda, no tota l’estructura que portàvem abans. Perquè érem 7 dalt de l’escenari. I per ara ens trobàvem molt còmodes amb aquest format de només les veus i una mica d’harmonia. I llavors el Jordi va pensar amb el Juanxe, que és un músic molt bo, que havia tocat amb el Serrat i amb els Oskorri. És un tio collonut. I molt implicat també a la causa. Toca violí, baix, guitarró, guitarra, canta. És un xollo de tio i molt bon paio, bon amic.

-Com combineu els concerts en solitari amb els concerts juntament amb La Cobla.

Voldríem fer més bolos amb ells dels que fem, però pensa que tots junts som 16 o 17 persones damunt d’un escenari i això comporta una estructura específica i unes condicions econòmiques diferents també. Anem combinant els dos formats.

-Us sentirem al Vallès aviat?

En tenim moltes ganes i ens agradaria presentar aquest nou disc a la zona. Esperem poder actuar per aquí de cara a l’estiu, quan comenci l’època de bolos.

Periodista: Guillem Serra

Rep les notícies d'última hora