puntvalles

Quima Casas, guanyadora de la primera Mitja Marató de Granollers



 

Entrevista a Quima Casas, atleta de maratons i curses de fons

“Quan vaig començar a córrer, era un bitxo raro al poble”

-Vas encetar la llista de guanyadores de la Mitja.

Va ser una de les meves millors mitges maratons.

-Ara l’organització t’homenatja amb un reconeixement.

I em fa molta il·lusió que després de tant de temps hi hagi gent que encara se’n recordi de mi.

-Com recordes aquella primera Mitja?

Recordo que tenia moltes ganes de córrer-la i hi anava per veure si podia fer una marca que estigués una mica bé.

-Doncs no va estar malament...

Va sortir bé. Va ser la meva millor marca en mitja marató.

-Què t’agrada de la Mitja?

És perfecta ja que després hi ha la marató de Barcelona i serveix de preparació. A més, és una cursa en què sempre ha corregut molta gent, et sents molt acompanyat per tothom qui anima i el circuit agrada molt, sobretot quan vas i tornes pel mateix lloc i et creues amb la gent que va en direcció contrària.

-Els voluntaris són claus en aquesta cursa. Com vas veure la primera Mitja a nivell d’organització?

Com que l’organització estava formada per gent que corria, i que suposo que encara deu córrer, sabien molt bé com ho havien de fer. Hi havia aigua cada cinc quilòmetres, que és una cosa que ara ja t’ho trobes a tot arreu, però vam acabar molt contents.

-Després d’aquella primera vegada, vas repetir?

Vaig fer-la algun altre any, tot i que ara fa temps que no hi participo.

-Quant de temps?

Potser fa dos anys.

-Però encara corres, oi?

Vaig fent mentre pugui, sense aconseguir les marques que feia però corrent gairebé cada setmana.

-Quant a marques, vas deixar el llistó ben alt. Ets la primera dona a Espanya que va baixar de les tres hores en Marató. Com recordes aquell moment?

En acabar, estava rebentada i morta. Vaig dir que no correria mai més (riu).

-Però no vas complir el jurament.

Perquè un cop estàs recuperat, tens aquesta cosa a dins que et demana de tornar-hi.

-I vas aconseguir més maratons per sota de les tres hores.

De baixar de les tres hores, n’he fet unes cinquanta.

-Quantes n’has fet en total?

189 maratons. L’any passat volia fer la 190 a Barcelona però vaig tenir un problema greu a última hora i no vaig poder-la córrer. Però em queda l’espina dins de voler fer la xifra rodona, perquè no m’agrada deixar-ho així.

-Has corregut per tota Espanya.

Les més importants han estat a Sagunto, Alcobendas, Santa Coloma de Farners o Laredo pels Campionats d’Espanya. En algunes, he repetit vàries vegades i tot: vuit o deu vegades la de Madrid, València, Bilbao, Santander...

-Les maratons també t’han fet viatjar.

A nivell internacional, he fet la de Nova York, Alemanya, Boston, París... un munt.

-Com comences a córrer?

Vaig començar a l’edat de 27 anys, després d’haver tingut un fill. Havia agafat una mica de sobrepès i vaig voler fer esport per recuperar la forma. Vaig participar en la primera marató de Catalunya i després vaig empalmar-la amb Madrid, etcètera. Com que m’anaven bé, em vaig anar animant a entrenar per treure cada vegada un millor resultat.

-Quan passes a veure-ho com una activitat més seriosa?

Quan vaig ser conscient que per poder fer una bona marca, necessitava treballar molt i treure el temps d’allà on fos per poder entrenar.

-Deuria ser pels volts del 80.

Sí, perquè vaig aconseguir el Campionat de Catalunya de Marató el 1980, 81, 82, 83, 84, 85, 86 i 87 i ser campiona d’Espanya de Gran Fondo, a les curses de 100 quilòmetres, l’any 1990, 91 i 92.

-Vas ser pionera de l’atletisme femení.

Ui, quan jo vaig començar érem tres o quatre noies que corríem. I quan entrenava al poble, era un bitxo raro. El que passa és que sóc molt independent, em vaig proposar de fer-ho tot i ser l’excepció ha sabia que si volia entrar a l’alta competició, havia d’entrenar.

-A Espanya la competicions federades femenines van arribar més tard, en comparació amb altres països europeus.

Actualment, vaig molt per la Catalunya Nord. Quan travesso la frontera, hi ha dones de 60, 70, 80 i en conec una de 86 o 87 anys que corren. D’aquestes edats, aquí no hi ha ningú. A les carreres que faig a nivell de Girona, sóc sempre la més gran, perquè la majoria de les noies tenen entre 20 i 30 anys. Del nivell femení, hi ha molta participació, però totes de la mateixa edat. En aquest sentit, anem bastant endarrerits.

-Va ser per una qüestió de prejudicis o de desinterès?

Una mica de tot. N’hi havia que potser volien participar-hi però els feia una mica de vergonya i altres que els feia mandra la preparació o que no sabien com m’ho feia per entrenar.

-S’ha anat normalitzant al llarg de la teva trajectòria?

Sí, però amb gent jove.

-Hi ha més dones que corren curses de fons.

Ha millorat molt. Actualment, està molt de moda la cursa de muntanya.

-Et veurem enguany a La Mitja?

Ho tinc al cap i tinc ganes de fer-la.

-Un repte més, juntament a la 190a marató.

Em faria molta il·lusió fer la Marató de Barcelona o Madrid.

No penses en retirades?

Tinc clar que correré mentre pugui. Ara ja no ho faig tant per les marques com pel fet de córrer.

 

Periodista:

Guillem Serra