Diari digital del Vallès Oriental i Occidental 


Entrevista a Aryz, artista de murals de Cardedeu



Entrevista a Aryz, artista de murals

“Aryz és una estratègia de màrqueting que no havia buscat”

-És el primer gran mural que fas a Cardedeu. Com va sorgir?

Quan vaig fer el mur de Granollers i va començar a sonar el meu nom, suposo que a l’Ajuntament van saber que era de Cardedeu i van pensar que podia fer aquí la mateixa feina. Vam tenir una reunió mesos després, em van proposar diverses parets on podia pintar, però no m’agradaven. I els vaig respondre amb una selecció meva. Aquesta era una d’elles i, dos anys després, ha sortit el mural.

-Què ha de tenir una bona paret?

Han de veure’s d’una certa distància i s’ha de saber que no hi construiran davant. A partir d’aquí, vaig enviar-los un top tres. Tampoc és que siguin grans parets. Me l’envien d’altres ciutats i no hi vaig, però sent Cardedeu la valores més perquè és el teu poble.

-I vas posar-te mans a l’obra.

En aquest cas no tenia res clar. Estava fent moltes altres coses abans de començar la paret i no vaig tenir massa temps. Tampoc és que me les prepari massa, normalment. Tenia la idea d’un home reflexionant i cada dia que treballava al mur anava fent malabars per solucionar-la, fins que van acabar-se els dies i va quedar així.

-Et bases en un esbós?

Tinc la referència d’un esbós, però començo i acabo l’obra al mur.

-Com és aquest procés?

El que normalment faig és treballar amb taques de color, que defineixen el dibuix de gran a petit: això serà el braç, això serà el cap... i vas veient si està ben col·locat. Si està bé, continuo fent taques més petites a cada zona. Si no està bé, puc anar movent aquestes taques bastant fàcilment. I així vaig fent, és pràctica.

-Treballes amb colors apagats perquè s’integri més a l’espai.

Sempre se’ns diu que imposem el que fem i tenen molta raó. Si passes per allà i el mural és allà, no pots ometre’l. Utilitzar colors vius és molt més agressiu.

-Entenc.

Mai vaig tenir la intenció de pintar en espais habitats, van ser les circumstàncies. No busco que la gent miri el mural. En el cas de Cardedeu també he anat canviant els colors. Al principi era un color ocre de fons i es veia bastant viu i el vaig anar apagant. Els colors apagats també tenen la virtut de durar més amb el sol.

-Titules el mural de Cardedeu amb “La cultura”. Per què?

L’he titulat “La cultura” com hagués pogut posar-li qualsevol altra cosa. Però ara mateix som en un moment en què tot perilla bastant, la cultura ja fa anys que està tocada i costa dedicar-s’hi. Jo, per sort o per desgràcia, tinc el meu públic a l’estranger i no depenc del que guanyo aquí.

-Quin és el problema?

Aquí som molt localistes, ens mirem molt el melic. I acabem pensant que la cultura són els gegants, el ball de bastons i la sardana. És evident que s’han de preservar aquests costums i el folklore català, però també s’ha d’incorporar altres coses. Si no, ens quedarem encallats en una cultura anecdòtica, gairebé medieval.

-Has pintat el mur de Cardedeu amb l’acord dels veïns. Què en pensen?

Ells no sabien el que faria fins el dia que vaig començar, no van veure res. Van fer vot de confiança i espero que els hi hagi agradat.

-T’has trobat algun problema amb la gent en els murals que has fet pel món?

Sobretot a nivell nacional. Fora d’Espanya no intenten posar cullerada, sinó que et deixen fer. Aquí et demanen coses, et pregunten coses. La gent té molt poc de respecte per interrompre la teva feina.

-Vaja.

Com que l’obra durant el procés va canviant, la gent pot pensar que ja està acabat i s’atreveixen a opinar massa ràpid. Però el toc de gràcia es dóna durant els últims dies, quan comences a relacionar cada part, perquè al principi treballes per zones. És com si estàs fent una amanida i la gent t’està avaluant l’amanida quan encara no li has tirat l’oli, el vinagre i la sal.

-Fins ara has pintat per Europa, Àsia, Àfrica i Estats Units. Com han sortit aquests treballs?

Cada projecte és un món. Hi ha des d’institucions culturals que tenen un projecte i volen fer intervencions en espais públics fins a casos més particulars. Per exemple, a Noruega era un home que feia molts diners, deia que ja no tenia espai a casa per posar-hi quadres i pagava murs per fer a la ciutat. Et contacten, et diuen que tenen aquest projecte i et pregunten si t’encaixa. Jo em miro les parets i, si m’agrada, vaig cap allà.

-Has passat de pintar clandestinament en parets abandonades del Vallès Oriental a ser reconegut internacionalment. En quin moment va canviar tot?

Hi ha un punt d’inflexió entre el 2009 i 2010, quan començo a participar en exhibicions de grafit. Al 2011 vaig fer les primeres parets grans i, a partir de llavors, tot va anar a més. Ara ja estic parant, perquè aquesta feina desgasta molt. Tinc molt més a recórrer al taller que a l’espai públic.

-Ets grafiter o muralista?

Hi ha una mica de diferència. Per mi, la persona que fa grafits, ho fa de manera il·legal i sense buscar res més que una satisfacció personal o reconeixement del seu col·lectiu. Tinc molts col·legues que fan això i també m’hi he dedicat però, per respecte al propi col·lectiu, jo no em puc considerar grafiter. Però tampoc muralista.

-Llavors?

Tot i que la paraula tira molt endarrere, artista seria el que més s’adequaria, perquè un muralista és una persona que estrictament fa murals i crec que no s’ha de limitar només a la superfície on pintes.

-Aryz és un pseudònim. Per què?

Això és una cosa que ve del món del grafit. I, tot i que al principi no n’ets tant conscient, al final t’adones que és un nom que has triat tu, que és més curt que el teu, es llegeix molt més ràpid i crees una estratègia de màrqueting sense haver-la buscat.

-Passa a ser una marca.

Fer el mural a Cardedeu era una mica estrany perquè jo he crescut aquí i aquí s’ha vist la meva pitjor etapa, que ha estat la primera. Hi ha un conflicte de sentiments. Per una banda, que em sàpiga greu moltes coses de les que he fet, per una altra pensar quina acceptació tindrà el mural... i molts anys no m’he exposat jo com a persona. Ara, com que no estic d’acord amb el posicionament de molts companys que no s’exposen, doncs em mostro, perquè si no perds una certa credibilitat.

-Abans t’amagaves?

Al principi em tapava més la cara, perquè volia que se’m valorés més pel que feia que no pas per qui era. Però després t’adones que tampoc tens res a amagar. Potser he fet quatre coses aquí al poble que no han caigut bé, però fora d’això, no sóc un criminal. Quan surts i dónes la cara, el que et fas és ser més transparent.

-La situació també ha canviat. Ara hi ha ciutats, com passa amb Granollers, que integren molts murals als seus carrers. Veus un augment de l’interès per aquesta pràctica en els darrers anys?

Abans no es feia tant. La proposta que se’m va fer a Granollers és pintar un mural i que el projecte tingués continuïtat. El mural va tenir molt bona acollida i, dos anys després, encara estan fent murals. Amb la proposta de Granollers veig que es van arriscar molt més que a Cardedeu. Van apostar per una cosa que aquí encara no s’havia fet. I crec que, tenint en compte com és Granollers, que no té una identitat massa clara, funciona molt bé.

-Notes que ara hi ha menys gent que dubti que això que fas sigui art?

Hi ha una acceptació més gran perquè hi ha un precedent. Ja s’han fet aquests murals i la gent ja ho veu amb uns altres ulls, perquè fins ara ho desconeixia. Per una altra banda, hi ha un tema de xarxes socials que ens avala. El fet que tinguis un número determinat de seguidors o gent que valori el que fas, et dóna més credibilitat, perquè tens més ressò en el sector.

-Instagram ajuda molt a aquest impacte.

Acaba sent un atractiu turístic. Hi ha gent que fa rutes o bicicletades seguint els murals. En aquest sentit aporta coses bones, tot i que també n’hi ha de negatives.

-Per exemple?

Que vas per diferents ciutats del món i sempre hi som els mateixos. No hi ha una identitat diferent a cada lloc. Igual que viatges i trobes la botiga de Zara, hi ha el mural de tal persona. Ser a Cardedeu té més sentit, perquè jo sóc d’aquí.

-Parlem del futur. Dius que tens intenció de parar de fer murals?

Els murals, quant a remuneració, no surten a compte. Els diners que et paguen no compensen l’esforç i el desgast que suposa. Llavors et planteges: realment val la pena estar una setmana passant fred, pintant sota la pluja i menjant entrepans? S’ha de fer balanç.

-Guanya el no?

Estic igual de content si acabo un dibuix que està ben resolt que si faig un mural. En el primer cas, amb una hora el puc tenir fet. En el segon cas, hi estic una setmana i comporta més desgast. Al llarg termini, aquest esforç em passarà factura i no tindré diners per pagar-ho...(riu).

-Ja has fet alguna exposició a San Francisco i a Los Ángeles. El futur apunta més a l’interior que a l’exterior?

És el camí que vull seguir. Sí que he fet alguna exposició fins ara, tot i que de l’última ja fa tres anys. El problema és que hi havia de dedicar tots els treballs que havia produït i tampoc tenia temps per reflexionar sobre l’obra. Ara, en canvi, em guardo més temps per produir sense la intenció d’exposar-ho. D’aquesta manera surten altres coses i puc madurar una mica més.

-Mantindràs el pseudònim d’Aryz a les exposicions?

Sempre he anat sota el nom d’Aryz, però ara separaré les dues línies. En el circuit d’exposicions utilitzaré el meu nom real i als murals, el pseudònim d’Aryz. Són dos formats diferents i dues maneres d’entendre l’espai. Treballo en cada cas d’una manera diferent.

-També és per una qüestió de reputació, per una major categoria de les exposicions interiors?

És la sensació que també a mi em donava, però després t’adones que és el mateix. La diferència és que no hi ha tant precedent en el mural, amb excepció de l’escola mexicana i del Josep Maria Sert. El quadre té una història més llarga i hi ha més pressió.