Diari digital del Vallès Oriental i Occidental

Temps ara
Weather Icon
( - )

Entrevista a Jordi Grivé, entrenador de l’A. E. Ramassà


7 Novembre 2022 Redacció: Guillem Serra Almansa

Imatges: Cedides

Població: Les Franqueses del Vallès


Recordem l'entrevista que li vam fer a Jordi Grivé, entrenador de l'A.E Ramassà, que li vam fer al 2018

Jordi Grivé, Granollers 1973, és l'entrenador de l'AE Ramassà, un equip de futbol amb una vessant solidària; Amb els diners que recapten fan accions solidàries vinculades en l'educació. Aquest any, la solidaritat arriba a Madagascar.

 

Jordi Grivé

-Per què Madagascar?

A diferència dels primers anys, quan el destí anava en funció de qui et brindava l’oportunitat d’anar a jugar un partit, aquest cop hem triat mantenint uns criteris: que sigui del continent africà, que tingui una estabilitat política, que no sigui perillós per salut, que suposi un preu assumible i que tinguem un rival esportiu.

-Quines opcions quedaven?

Hi havia el Senegal o Madagascar. Vam tenir la sort de conèixer l’ONG Yamuna, amb seu a Barcelona i que està molt consolidada a Madagascar. Té un projecte potent que ve d’anys enrere i ens va fer una proposta que anava molt relacionada amb l’educació, l’esport i la salut. Entre això i l’interès que desperta la destinació, ens vam decantar per aquí.

-L’objectiu és comprar un mini bus? 

Des de l’any passat vam trobar que, més enllà de portar coses, podíem fer un projecte que persistís. Buscant una línia a seguir, vam plantejar a Yamuna necessitats i ens van comentar que els nens tenien dificultats per desplaçar-se des del poble fins a la capital. La idea és personalitzar l’autobús i posar-li el nom de Rami. Encara estem plantejant-nos el nom, però sí que el tunejarem i li posarem l’escut del Ramassà. Tenim un pressupost d’uns 10.000 euros per un autobús de segona mà.

AE RAMASSA

- Voleu explicar la seva història?

Sí, hem decidit explicar-ho en forma de conte. Això ve de l’any passat, perquè “El somni d’en Jan” va ser un èxit. Va sortir d’imprevist, en vam publicar 5.000 exemplars i es van esgotar. Després d’això, vam veure que havia de tenir continuïtat.

-Parlant de futbol, ja teniu rival pel partit?

La proposta que ens faria molta il·lusió seria la selecció de Madagascar. Ara sembla fàcil, després d’haver jugat contra tres campions de lliga i l’any passat el segon de Camerun, que és l’actual campiona d’Àfrica. Seria insòlit que un equip de Quarta Catalana jugués contra la selecció d’un país. Ho estem intentant i la Federació de Madagascar ens ha fet preguntes molt curioses.

-Quines preguntes?

Primer, si ens importava que ells cobressin entrada pel partit, perquè ho volien convertir en un esdeveniment al país, com si fóssim uns globetroters que anéssim a fer una exhibició. Vam dir que cap problema. Després, si teníem necessitats com a club i vam demanar el que agafem sempre, que fem format Champions: disposar el dia anterior del camp on jugarem, per poder-hi entrenar, i tenir pilotes, perquè a l’Àfrica sempre les porta cada equip.

AE RAMASSA

-En el cas que la selecció fallés, teniu una segona opció?

Si no juguem contra l’absoluta, jugarem contra qualsevol dels equips de la primera divisió. Serà una passada, perquè l’estadi a la capital, Antananarivo, és molt xulo.

-Com funciona la primera divisió a Madagascar?

La lliga de Madagascar té 20 competicions amateurs i la campiona de cadascuna juga la primera divisió, juntament amb el campió de l’edició anterior i un campió de copa. Són un total de 22 equips. A la selecció tenen sis jugadors que juguen a lliga francesa, alguns fins i tot a la segona, i el jugador més important juga a la Lliga Búlgara, que no és una competició potent. El país no té un currículum esportiu, però les condicions físiques dels jugadors sempre són molt potents. Madagascar és la 100 i pico de les 200 i pico seleccions mundials, és a la meitat.
 

-Fins ara, heu jugat contra equips de primer nivell a Etiòpia, Benin, Uganda i Camerun. Com és el futbol africà?

Hi ha coses molts similars en tots els països. Tampoc crec que haguem tingut una immersió suficient com per tenir una visió global.

-Quina realitat heu vist fins ara?

Estan per sota en el tema d’infraestructures, ja que els terrenys de joc no són els que hi ha aquí: és gespa alta, mal tallada, el bot no és correcte. I també a nivell tècnic i tàctic, tot i que cada vegada hi ha més entrenadors europeus que volen fer currículum: holandesos, alemanys i anglesos sobretot.
 

- Es podria dir que el físic és el punt fort dels jugadors africans, no?

Són roques, juguen molt amb el contacte i tenen un potencial de velocitat i de xoc important. És molt difícil de guanyar-los en aquest aspecte. Quan anem a jugar, sabem que és important aguantar bé a la primera part, que no hi hagi una desfeta, perquè a la segona part es fa molt difícil. Els condicionants de temperatura, falta d’adaptació acaben passant factura. Hem d’estar molt junts, molt endarrere, fent les màximes ajudes, jugant un partit lent, evitant les contres i buscant espais. El plantejament és molt defensiu, aprofitant sempre que puguem les nostres petites oportunitats, amb accions de pilota parada.

AE RAMASSA
 

- Com us reben els aficionats?

És difícil d’entendre. Arribem allà sense tenir el control del que està passant i ens veuen com el Barça. Per ells som el Ramassà Barcelona, com si fos un Barça B o una història així.

-Això deu portar a situacions molt curioses, no?.

La rebuda és molt divertida perquè els mitjans de comunicació ja t’estan esperant a l’aeroport i entrevisten a tothom. Recordo que estàvem esmorzant a l’hotel d’Etiòpia el dia abans del partit i sortia l’informatiu per la televisió. Al bloc d’esports, parlaven primer del Manchester United, després del Ramassà i després del Barça. Estàvem entre el Manchester i el Barça, i sortia el nostre entrenament del dia abans (riu).

-No està malament...

El dia del partit et posen escorta policial cap al camp i vénen càrrecs electes com el vicepresident del país o el secretari d’esports. De fet, a Benin hi ha un reportatge que identifiquen el Pere Bufí, el president del club, com alcalde de Catalunya. És un càrrec únic que ningú li pot treure (riu). És tot surrealista, divertit, molt maco. Ho gaudim molt.

-Vau ser el primer equip europeu que jugava un partit de futbol a Etiòpia i a Benin. Sabeu si passarà el mateix a Madagascar?

Ens dóna una sensació similar, però no ho sabem del cert. Tampoc vam saber-ho a Uganda i Camerun.

-Com heu viscut aquests anys?

Etiòpia va ser encetar alguna cosa i jugar amb el màxim de públic en un estadi; el segon va ser l’odissea de travessar Benin de banda a banda per arribar a un estadi que inauguràvem i jugar en unes condicions inhumanes de 42 graus, tot i que aquest component èpic li va donar encara més força; el tercer va ser celebrar un partit a Uganda el dia de Sant Jordi, cantant els Segadors, fent entrega de llibres i roses a l’estadi Nelson Mandela; Camerun va ser jugar al país que havia guanyat el títol de campió d’Àfrica; i ara, Madagascar és el tancament de cinc anys amb la possibilitat que sigui un dels millors viatges.

AE RAMASSA

-Sentiu que la vostra presència persisteix?

El Quico Germain, d’una de les ONG amb qui vam col·laborar a Uganda, va explicar a la presentació què va comportar la nostra presència. Vam ajudar a arreglar unes cuines que tenien, amb l’aportació econòmica. Diu que els nens encara recorden la cançó d’ "Olelé Olalà” i pensen en l’equip que els va anar a veure a l’orfenat. Amb la Núria i el Jordi, amb qui vam col·laborar a Camerun, ens enviem missatges cada cert temps. Ens expliquen el que estan fent i ens envien fotos de la biblioteca. L’any passat vam donar equipacions de futbol per als nens i ara hi ha tres equips de futbol base que es dien Ramassà.

- Quines son les condicions amb les que juguen?

Estan jugant a un barri molt pobre i duen equipacions molt estrafolàries: vam portar samarretes de l’Ametlla i la barregen amb uns pantalons blaus. L’entrenador cada setmana m’envia els resultats d’aquests tres equips: juvenil, cadet i aleví. Ara han creat una escola de dansa que també es diu Ramassà.

-Tot plegat us ha convertit en ambaixadors de les Nacions Unides.

Això va ser un regal, perquè nosaltres tampoc teníem res al cap d’aquest tema. Un jugador de l’equip va contactar amb el Victor Ochen qui, quan va saber que anàvem a Uganda, va voler venir a conèixer el projecte. Ens va atendre una nit a l’Oficina de Turisme d’Uganda. Ell lidera el projecte número 17 de les Nacions Unides, que es titula “Pau, justícia i seguretat”, i ens va proposar de participar-hi.

-Què li va agradar?

Buscava un projecte esportiu com el nostre, consolidat. I li va agradar que treballéssim amb la integració dels nens a base d’esport. Ell té la història d’haver tret a la seva família, d’haver estat nen soldat a la guerra, i li va encaixar molt. Gràcies a això, Camerun ha rebut 5.000 llibres de les Nacions Unides.

-Què us ha aportat com a equip?

És una responsabilitat, perquè el futbol no deixa de ser un joc de contacte, d’intensitat i de nervis. Evidentment, t’expulsen jugadors, perquè tampoc som l’equip de la pau, però sí que evitem les tanganes.

 

AE RAMASSA

-Com financeu els viatges?

Ens ho paguem nosaltres. Un viatge així no és sostenible perquè, per exemple, hi ha un jugador que encara s’està pagant el crèdit que va demanar dos anys enrere. És molt heavy.

-No es destinen diners al viatge?

Tot el que fem que no sigui solidari, com trobar petits espònsors, va per cobrir les despeses generals: farmaciola, assegurances, xandalls, bossa i contractar fotògraf i fisioterapeuta.

-Cap gran espònsor s’hi ha interessat?

Trobo que el projecte espectacular, però no hem sabut trobar-ne cap que vulgui col·laborar perquè l’equip viatgi més tranquil.

-Ni ajudes d’institucions?

L’Ajuntament de Les Franqueses es va involucrar el primer any que ho vàrem fer. Però després, amb l’experiència, veus que el tema públic és un desastre, perquè va lent, ni es pregunta ni es respon i acabes cansat.

-Quins espònsors teniu ara?

Som els quatre amics: el president, jo i algun altre. Les empreses estan sagnades per tots cantons. Això sí: perquè el projecte sigui sostenible més de cinc anys, que ja és una xifra bèstia, necessitaríem que els jugadors no haguessin de pagar res.

-És un projecte amb data de caducitat?

Posarem el final quan no hi hagi jugadors, diners o interès. De moment, continuarem fins que s’acabin els països a l’Àfrica.

AE RAMASSA Madagascar

 


Guia comercial del Vallès