Diari digital del Vallès Oriental i Occidental

Temps ara
Weather Icon
( - )

Entrevista a Maria Carme, escriptora guanyadora del premi prudenci bertrana


4 Gener 2023 Redacció: Marta Olivé

Imatges: Cedides

Població: Granollers


“Mentre les neurones no em patinin, escriuré, perquè no ho puc evitar”

Recordem l'entrevista realitzada l'any 2019 a l'escriptora Maria Carme Roca quan va guanyar el premi Prudenci Bertrana

El Premi Prudenci Bertrana del 2018 va atorgar-se a l'obra "El Far", de Maria Carme Roca. L’autora ens endinsa en un mar d’entramats familiars, girant sobre el símbol que li dóna nom i títol, el far de Buda, de les terres de l’Ebre (Tarragona).

 

Què és la literatura per a tu?

Qualsevol activitat creativa és comunicació, i per a mi la literatura és el millor mitjà, encara que és molt difícil guanyar-se la vida. Per aquest motiu vaig començar a dedicar-m'hi tard, perquè quan era jove i vaig tenir els meus fills eren petits, i el meu marit i jo necessitàvem treballar. A més, hi havia una hipoteca pel mig.

 

Des de quan et dediques a l’escriptura?

Des del 2005 exclusivament. També col·laboro en revistes i publicacions literàries com el Qué leer o Sapiens, però bàsicament escric els meus llibres. I, com escric per nens i per joves, faig moltes xerrades a escoles, conferències, xerrades a biblioteques, formo part de jurat de premis literaris... Tot allò que dedicat a la literatura, ho faig. Més enllà d’escriure.

 

D’on ve aquesta afició?

Abans de plantejar-me que volia ser escriptora, ja sempre escrivia. Era nena i jugava amb les paraules. M’encantava fer rodolins, per exemple. Però, de pensar que t’agrada a poder-t’hi dedicar…

 

Fins que va arribar un dia en què vas plantejar-t’ho.

Em va costar molt publicar la meva primera novel·la. Van passar uns 8 anys des què vaig començar a intentar-ho. Aleshores em faltava molt per saber de l’ofici, però a mesura que ha passat el temps he anat aprenent.

 

Un truc per enfrentar-te a una full en blanc?

Tenir pensat abans què escriuràs, encara que sigui un fragment. No posar-se directament davant de la pantalla o del full sense saber-ho. Sovint quan has començat ja és més fàcil seguir. I si per algun motiu hi ha algun dia "espès", el millor és deixar-ho i reprendre l'escriptura una altra estona. Per això m'agrada tenir diferents vies de treball començades. Des de fer recerca, ja sigui a biblioteques, arxius o internet, a revisar un text que ja tinc escrit, però que està en procés de correcció.

 

La teva relació amb el Vallès, té a veure amb les teves obres?

Ara que m'ho preguntes, no he escrit directament encara sobre el Vallès, però tot arribarà. El que sí que m'hi retiro per poder escriure. Viure a Barcelona, encara que és una ciutat que em té enamorada i estimo, cal dir que també ofega una mica. Poder anar a Sant Pere de Vilamajor implica la pau i el descans.

 

Les històries... les busques, les trobes?

Primer hi ha una idea, una cosa que m’empeny a escriure a una història. Després, si m’interessa, busco documentació. Normalment, l’argument i la documentació acostumen a anar de la mà. A mesura que vas coneixent, una novel·la et dóna l’oportunitat d’aprendre moltíssim, i després continues aprenent.

 

M’imagino que de la teva última novel·la “El Far” també n’hauràs après. Guanyadora del Premi Prudenci Bertrana 2018. Com l’has viscut?

 

És un dels premis més prestigiosos de la literatura catalana, i haver-lo guanyat és un pas important. Ara bé, sóc la mateixa que abans del premi, però sí que és un copet a l’esquena que et diu: “va, vas per bon camí, continua endavant”, i treballes més contenta.

 

[...]

M’agrada fer trajectòria. Des del 1997, quan vaig publicar la meva primera novel·la, no he parat. La vida m’aturarà perquè no som eterns, però mentre les neurones no em patinin més del compte escriuré perquè no ho puc evitar. En aquest sentit, sóc molt agraïda perquè sé el que m’ha costat i he sigut constant.

 

Què trobaríem de tu en el llibre?

Crec que a tots els llibres hi ha un bocinet de mi. No m’identifico amb un personatge en concret, sinó amb tots. Em poso en la pell de cadascun i visc el paper que prèviament li he atorgat. Faig un càsting dels meus personatges, els dono una personalitat, una aparença física, un tarannà…, i això procuro complir-ho. A vegades, deixen anar reflexions o pensaments que comparteixo o no, tot el contrari. És divertit inventar personatges. Els personatges de ficció o reals de vegades tenen vides molt interessants. Personalment, visc una mica més a través dels personatges.

 

A quin públic va dirigit?

Les franges d’edat són molt relatives. Diguem que, en principi, és una novel·la per adults, però una persona amb una comprensió lectora madura - així com a partir dels 16 anys - perfectament el pot llegir.

 

Fes-nos una sinopsi de la novel·la.

A partir d’una vella fotografia, un personatge, la Diana, comença una recerca personal sobre qui és la seva família. Se n’adona que, gairebé amb 40 anys, no coneix la seva gent. En aquesta novel·la, els petits detalls cobren importància. Arran de la imatge, la Diana busca, i corre el perill de trobar. Amb tot plegat, sorgeix un joc de forces: la de la condició humana, la del mar, la dels sentiments, i la força de la vida i de la mort, que van de bracet.

 

Menciones la força del mar.

Sí, perquè és potent a més no poder, i a l’hora un perill pel Delta, que se l’està menjant. No es tracta d’una força voluminosa, sinó d’una que s’ha encoratjat. Temps enrere, lo riu baixava amb empenta i deixava tots els seus sediments, però amb els embassaments li van prendre aquesta força.

 

I reivindiques la conservació del Delta de l’Ebre.

Totalment. Posem per cas l’illa de Buda. Si segueix així, a final de segle no existirà. Haurà desaparegut sota l’aigua. Cada any, el mar avança, i a través del llibre puc arribar a dir: alerta, que això que és tan maco, podem deixar de tenir-ho. Pensem que s’estan salinitzant zones que estaven acostumades a ser d’aigua dolça i, és clar, també estan desapareixent espècies. Cadascú de nosaltres tenim la responsabilitat de fer el que puguem, sigui el Delta o un altre paratge.

 

Per què tries les terres de l’Ebre?

El Delta em té enamorada des de la primera vegada que el vaig veure quan era nena amb els meus pares. Tan pla que semblava que l’horitzó no s’acabés…, i la seva llum... té una llum especial. Em va agradar molt, així com el parlar i la personalitat de la gent: un caràcter fort i dolç a l’hora. I, evidentment: el far. Tan singular.

 

On neix “El Far”?

Tenia referències del far, i de joveneta em feia fins i tot pena que la força del mar l’hagués abatut. En un restaurant del Poblenou del Delta (Amposta), hi havia un pòster de la fotografia d’aquest far tan magnífic i vaig pensar: “t’està cridant, t’està demanant que parlis d’ell”. A partir d’aquí, començo a fer molt treball de recerca, a demanar assessorament, a parlar amb persones que havien viscut quan el far encara no s’havia enfonsat.

 

Què té d’especial?

Aquest far es va aixecar el 1864 i era espectacular. Pensem que es va portar des del port de Gloucester (Anglaterra), i la seva enginyeria i construcció eren una meravella. Acordava amb l’estètica i tendència del moment. Manolita Cabezas, un personatge real a l’obra, filla petita de l’últim faroner que hi va haver a Buda, deia que la seva família, la primera vegada que el va veure, deien que s’assemblava una mica a la Torre Eiffel.

 

Com era?

Estava fet amb un luxe que el singularitzava. Era un lloc acollidor, cobert de fusta, amb làmpades molt boniques. Malgrat que l’adjectiu “acollidor” potser no és el més apropiat, ja que la vida en un far era molt dura.

 

Explica’m més.

Actualment, el tenim submergit a 10 metres de profunditat. Va caure la nit de Nadal del 1961. Durant la Guerra Civil espanyola, el far va ser un punt estratègic importantíssim i els republicans, per evitar que els nacionals el tinguessin com a punt de referència, el van cremar. Després de la guerra, pràcticament va deixar de funcionar. Tanmateix, l’estructura de ferro va aguantar, per això li diuen lo gegant de ferro. La gent d’allà, comentaven que durant dies fumejava de la quantitat de fusta que hi havia a dins fins que va apagar-se.

 

Un tret característic del llibre.

Diria que té molta força, com la vida i la mort. En la novel·la m’ha agradat jugar amb les dues coses, per això dono veu a personatges que han traspassat amb un joc literari. Em serveixo de la mort per avançar informació al lector que els meus personatges no saben. Fa una mica la veu de la consciència segons el personatge que intervé: hi ha morts que fan un retret, que odien, n’hi ha de ressentides però també d’amables.

 

Et dóna a entendre que, a partir de la comprensió, pots arribar a perdonar. Sobretot quan ens trobem que, de vegades, una relació no funciona per l’inexistència d’una bona comunicació, que arreglaria moltes coses.


Rep les notícies d'última hora

Guia comercial del Vallès