Diari digital del Vallès Oriental i Occidental 

Temps ara
Weather Icon
( - )

Atleta de fons i vegana, l’atleta Elena Congost debutava a La Mitja de Granollers ...



Periodista: Guillem Serra


Em diuen que estic boja per ser atleta de fons i vegana”

L’atleta Elena Congost (Barcelona, 1987) debutava a La Mitja de Granollers el 2015, després de canviar la pista per la llarga distància. Aquest 2019, es repeteix la història. La guanyadora de la medalla d’or en marató als Paralímpics de Rio 2016 [va néixer amb una deficiència visual degenerativa], torna a córrer la prova vallesana, de nou, en una època de canvis: el juny va ser mare. A les portes de l’emblemàtic esdeveniment esportiu vallesà, que tindrà lloc el proper 24 de febrer, parlem amb Congost sobre l’esport, la maternitat i el veganisme.

-Aquest 2018 tornes a córrer La Mitja. Quines sensacions tens?

Doncs em trobo en un estat de forma bastant incert. Al juny vaig ser mare.

-Cert, felicitats.

Gràcies.

-Com s’afronta aquest retorn a l’elit?

M’ha costat una mica, després d’estar tant de temps parada Sobretot, tornar al pes que estava i agafar força. Si abans de l’embaràs la força ja era el meu punt feble, ara s’ha multiplicat.

-Quins passos has seguit?
Quan la nena no arribava a dos mesos, vaig començar a entrenar. Al principi, alternava caminar i córrer, perquè era impossible mantenir el ritme deu minuts seguits…

-Ja m’ho suposo.

Era tipus: un minut corrent i un caminant, després dos minuts corrent i un caminant, i així anar augmentant poc a poc. Després passes a fer cinc quilòmetres, més endavant sis…

-…

Mica en mica, amb paciència i patint moltíssim, he anat agafant força. T’adones que vas fent petits salts, fins que un dia et sorprens fent un temps que dues setmanes abans era impensable.

-Vas marcar-te alguna data per tornar a competir?

En un principi, em vaig plantejar de fer la Jean Bouin però, a mesura que es va anar acostant, vaig veure que era impossible. Després vam dir de fer alguna dels Nassos i tampoc. I l’objectiu actual és La Mitja.

-A la tercera ha estat la vençuda.

Serà la primera competició que faré, així que servirà una mica d’examen per veure en quin punt estic.

-És una bona prova per començar.

La veritat és que li tinc molt d’afecte, a aquesta cursa. El 2015 vaig fer el meu primer Mundial de marató i, just abans d’afrontar-lo, vaig córrer La Mitja de Granollers com a test. A més, després de l’or de Rio, vaig ser l’ambaixadora de la cursa: vaig ser a la sortida, vaig fer xerrades… per tant, he vist què suposa aquesta prova tant des de dins com des de fora.

-I quines conclusions en treus?

Que està molt ben organitzada, amb molta dedicació. Ho vaig veure el 2015 i tornaré a comprovar-ho aquest 2019. És una cita molt maca de latletisme català i penso que és el lloc ideal on tornar a debutar en aquesta nova etapa.

-Es repeteix la història: tornarà a ser la preparació per un Mundial.

Sí, serà com reviure aquell 2015. (riu)

-Quins reptes et planteges?

No m’ho prenc com per anar a fer marca ni res d’això. L’objectiu és simplement acabar-la, veure a quin ritme puc anar i com em sento. I també em servirà de cara a la marató. Posar-te un dorsal sempre és un plus més de motivació i de força. Et fa treure una mica més de tu que no pas en un entrenament.

-Al llarg de la teva trajectòria has aconseguit molts triomfs. Et quedes amb la medalla d’or en marató als Jocs Olímpics de Rio?

La medalla de plata aconseguida a Londres va ser especial per ser la primera en uns Jocs Olímpics. Allà vaig fer realitat un somni, però em vaig quedar amb l’espineta d’haver pogut córrer millor.

-L’inconformisme dels esportistes.

Per això a Rio vaig donar-ho tot a la preparació i al dia a dia d’allà, a sobre amb les condicions que vam tenir. Però vaig poder fer marca personal.

-Per tant…

Sí que em quedaria amb l’or de Rio. Més que pel color de la medalla, pel fet de no poder-me llançar res en cara. Sé que vaig donar-ho tot i em vaig buidar al màxim.

-Aquesta marató de Rio la vas fer sense guia.

Sí.

-Què suposa això per una corredora que pateix una deficiència visual?

Quan entreno i competeixo, sé quin ritme segueixo gràcies al rellotge amb GPS que porto. Sí que és cert que, més o menys, aquest ritme el tenim interioritzat, però a vegades penso que vaig bé i resulta que corro vint segons més lenta per quilòmetre.

-El rellotge et dóna més seguretat.

El problema és que jo no veig el rellotge i és el guia qui em va indicant el ritme. Córrer sense guia és també córrer sense rellotge i, per tant, moure’m totalment per sensacions.

-Entenc.

I, després, hi havia un tema súper delicat: els avituallaments. Cadascú es prepara els seus pots amb aigua, sals minerals o gel i estan sobre d’una taula. Tu els has de veure i agafar. Aquí la primera dificultat és que no els veig però, encara que pogués veure’ls, mentre corro no ensopego a agafar-los, així que necessito el guia.

-Com ho vau solucionar?

Vam haver de parlar bastant amb l’organització i va costar de convèncer-los que havia d’haver algú a l’avituallament per donar-me els pots. Finalment, un fisio de l’equip es va posar a la taula i cada vegada que ho necessitava, me’ls donava. Jo ho agafava com un tresor amb les dues mans i així va anar molt bé.

-I tant bé.

Amb això, també vam tenir molta sort que el circuit de Rio fos circular. Era anar i tornar pel passeig marítim de Copacabana. El fet de no haver de córrer pels carrers, pel mig de la ciutat, en un circuit complicat, m’ho va fer molt fàcil. A més, portava la moto de primera corredora amb la tele al davant i això em va ajudar molt. Si hagués sigut un circuit urbà com passa amb la resta de curses, córrer sense guia hagués estat més complicat.

-Parlem de la teva trajectòria: vas començar fent circuits de 1.500 metres i després vas passar a les curses de fons. Com vas viure aquesta evolució?

Al principi em va costar moltíssim fins al punt que molts dies em plantejava si podria fer una marató. Clar, estava acostumada a fer molta pista, tot molt curt i ràpid. I, de cop, eren molts quilòmetres, un canvi d’entrenament molt important. El meu cos no hi estava habituat, s’havia d’adaptar.

-A més, molt ràpidament.

Sí, perquè vam començar a treballar-ho al setembre i a l’abril ja havia de fer el primer Mundial. Anava amb l’incertesa de veure què passaria. Una mica com ara, tot i que ara sigui pel tema de la maternitat.


-Entenc que va ser una evolució progressiva.

Evidentment, per a la primera marató no vaig fer el volum d’entrenament que vaig fer per Rio.

-A Rio vas arribar al teu màxim?

Fins ara sí, tant pel que fa a entrenament com a quilòmetres.

-Deixa’m destacar el fet que siguis vegana. És compatible sent esportista d’elit?

És, una mica, anar contracorrent. Sóc vegana des del 2008.

-Què et va fer seguir aquest estil de vida?

Vaig canviar perquè no em notava bé. Esmorzava, anava a entrenar i tenia molèsties, em sentia molt inflada. Feia esforços i, automàticament, tenia unes ganes de vomitar immenses. I no havia menjat res de l’altre món. Hi havia alguna cosa que m’estava anant malament i no sabia què era.

-…

El primer que vaig fer va ser deixar la llet. I, en qüestió d’una setmana, vaig veure que havia millorat però encara no em notava al 100%, així que vaig deixar també la carn i els sucres.

-Comptaves amb assessorament d’algú?

Vaig anar a un naturòpata i em va recomanar d’alimentar-me durant una setmana només a base de fruita per a netejar i, a partir d’aquí, començar amb la dieta vegana.

-Tota la setmana a base de fruita i entrenant?

Vaig pensar: “aquest home està boig…”. Era impossible afrontar els entrenaments de la setmana havent menjat només fruita.

-Però…

Ho vaig provar i va ser tot el contrari: una energia, una vitalitat… em notava súper bé. A partir d’aquí, amb aquest naturòpata, vam anar fent una dieta vegana. Em vaig començar a trobar molt millor amb mi mateixa, els entrenaments sortien súper bé. Després, quan t’informes del que fa la indústria amb els animals, el tema dels antibiòtics, el medi ambient… t’acabes de convèncer de seguir aquest estil de vida.

-Suposo que la popularització del veganisme al llarg d’aquests anys t’ha ajudat a tenir més opcions.

Sí. La veritat és que al principi, no en tenia massa idea. Tampoc se’n sentia a parlar. I el primer dia que vaig anar a un supermercat d’aquests ecològics no sabia ni què comprar, ni com cuinar-ho, etcètera. En canvi ara, des de fa tres o quatre anys, s’ha posat de moda i ja ho trobes a tots els supermercats. També hi ha molta més informació.

-Què et diuen els metges de l’esport al respecte?

No acaben d’entendre-ho. Això que sempre s’ha sentit: “si ets atleta de fons has de menjar pasta i un tall de carn o de peix de segon perquè sigui un àpat complet”. Em diuen que estic boja. Aquí va ser complicat perquè, quan vaig fer-me vegana, estava al CAR i allà hi havia dos primers i dos segons. No hi havia res més. Sort que al mig teníem un bufet amb amanides i sempre trobava alguna cosa per menjar. Però ho feia sense dir-ho a ningú i sense que m’afectés el que em deien. Estava molt segura del que feia i els resultats m’han anat acompanyant. Això m’ha avalat.

-Quins reptes esportius et marques al futur?

El primer pas és el Mundial, on hauria de fer una mínima i classificar-me pels Jocs. I com a objectiu a llarg termini hi ha Tòquio. Però ara mateix m’ho miro poc a poc i pas a pas. A l’abril veurem com va el Mundial i, després, a pensar ja podrem pensar en el 2020.

Empreses i comerços

Rep les notícies d'última hora