Diari digital del Vallès Oriental i Occidental 

Temps ara
Weather Icon
( - )

Matilde Esteves, molletana àrbitra internacional de futbol



Periodista: Guillem Serra


Matilde Esteves, àrbitra internacional de futbol

Mai hagués pensat que seria àrbitra internacional: era un somni”

És la primera del comitè vallesà que aconsegueix aquesta fita

Aquest 2018 ha estat l’any de Matilde Esteves (Barcelona, 1991). L’àrbitra assistent molletenca va ser protagonista el novembre passat d’una fita històrica: ser part de la primera tripleta arbitral formada íntegrament per dones que xiula un partit a la Tercera Divisió masculina. Tot i que no ha estat l’únic rècord assolit per Esteves. Ara, acaba de convertir-se en internacional, podent xiular a partir del gener partits de la Champions femenina, europeus o Jocs Olímpics.

-Ets la primera àrbitra del Comitè del Vallès Oriental que es converteix en internacional.

És una gran passa aconseguida, que no hagués imaginat mai. Crec que gairebé ja puc dir que he arribat a l’elit de l’arbitratge. Ara et planteges quins són els propers objectius.

-I quins són?

Treballar força i mantenir al màxim aquesta categoria.

-Com s’ha rebut la notícia al comitè?

Amb una gran alegria. És una fita aconseguida sense precedents en aquesta subdelegació. Per mi és extrany, perquè sempre he estat per darrere, seguint les passes d’algú, i ara no sé a qui preguntar. Crec que és una gran responsabilitat, ja que al final aquest pas serà un exemple pels més joves.

-Per què has estat per darrere?

Parlo de la trajectòria, no parlo mai de nivells. Sempre pots aprendre dels companys i a l’hora d’actuar de certes maneres, sempre podia preguntar com ho feien els meus companys d’aquesta delegació. Pels partits internacionals hauré de recórrer a altres subdelegacions.

-Quin serà el gran canvi a partir d’ara?

Sobretot que podré rebre designacions a nivell europeu de classificacions de la Champions, Jocs Olímpics, europeus… ho aniré veient. La veritat és que sempre ho dic: són dimensions on mai hagués imaginat que arbitraria. He d’acabar de creure-m’ho i situar-me ben bé.

-Aquest estiu vas xiular seleccions sub-15 a Florida.

Era un torneig que feien a la Confederació de Nord-amèrica, Centreamèrica i el Carib que va funcionar com una espècie de curs per aquells àrbitres que encara eren nacionals però en un futur serien internacionals, tot i que també ens van enviar a nosaltres d’Europa.

-Això és el CORE?

Exacte. El nostre CORE no són tornejos sinó que és un curs intensiu, però allà sí que es fa a mode torneig. En cada partit analitzen i perfeccionen. A nosaltres ens van convidar a treballar amb ells perquè veiéssim quin era el nivell i com treballaven amb els àrbitres que tenien la mateixa projecció que nosaltres.

-Explica’m com es treballa en aquest curs?

Al CORE, el primer que es fa és una avaluació tant física com tècnica: s’analitza la flexibilitat, la coordinació, la velocitat i la resistència. Després fas un examen de nivell d’anglès i regles de joc. I durant la setmana que estàs al curs vas treballant en jugades, criteris que s’han de seguir, instruccions o directrius que té la UEFA.

-I després?

Et donen unes eines per seguir la teva feina durant sis mesos, en què treballes a casa analitzant els teus partits i la millora. I després tornes a Suïssa i s’avalua un altre cop tot el que es va fer a la part introductòria del curs per veure si s’han millorat tots els aspectes que mancaven i s’ha arribat a l’excel·lència. Un cop finalitzat el curs amb èxit, la UEFA et considera com un dels seus àrbitres i després et proposa, si ho veu convenient, a la internacionalistat, que és el que ha passat en el meu cas.

-Una internacionalitat que et valdrà en competicions femenines.

En el meu cas, la internacionalitat és a la via femenina. Les dessignacions que vagi obtenint seran en base a les meves actuacions o feina feta.

-S’ha de començar molt jove per arribar a aquest nivell?

M’he adonat que el tema del temps és molt relatiu. Suposo que si parles d’homes i dones, la diferència és molt gran perquè, al final, d’homes n’hi ha molts més, hi ha molta competència i, per tant, quan abans comencen és millor.

-Per què?

Perquè sempre hi ha la joventut que ve molt forta i, a més, tenen més projecció o més marge de millora per arribar a l’elit. I això és el que interessa al comitè.

-Quant de temps portes formant-te per arribar fins aquí?

Jo vaig començar amb 20 anys i potser sí que pensava que començava una mica tard, comparant-me amb els nois.

-Però no t’ha anat malament

Crec que s’han d’anar fent bones temporades i progressar any a any. Sí que és veritat que, si miro enrere, veig que la meva progressió ha estat molt ràpida.

-Arribar a l’elit als 27 tampoc és tant tard.

Penso que està bé perquè José Luis Munuera, que és un àrbitre d’Andalusia, ha estat internacional justament aquest any com nosaltres i ell té 35 anys. Si et compares, no anem tant malament. El tema de l’edat és relatiu. M’estimo més no preocupar-me per això i limitar-me a gaudir i treballar.

-Suposo que un dels moments més importants d’aquesta trajectòria ha estat formar part de la primera tripleta històrica formada íntegrament per dones a la Tercera Divisió masculina.

La veritat és que han estat mesos intensos. Si l’experiència d’haver format part d’aquesta tripleta ja era un orgull, rebre la notícia que faria un curs a Suïssa ja va ser la bomba i després que d’allà m’enviarien a Concacaf [Confederació de Nord-Amèrica, Centreamèrica i el Carib de Futbol], imagina’t… no em donava temps d’assimilar-ho tot. I ara, quan m’han dit que seria internacional… era un somni, no creia ni que fos possible.

-Per què el moment històric d’una primera tripleta femenina arriba el 2018 i no abans?

No ha arribat abans perquè no érem noies suficients. Cadascuna té la seva categoria i ha estat difícil fer-ne coincidir tres que puguin arbitrar un partit juntes a Tercera Divisió masculina. Ara el número de noies està creixent i segur que serà més habitual trobar aquesta situació.

-Entenc.

Les noies joves d’ara tenen el nostre referent i confio que comencin a treballar pels seus objectius més aviat. Segur que arribaran a Tercera i més amunt.

-Per què creus que hi ha tant poques dones que arbitrin?

Al final, la gent es dedica a certes coses perquè veu que hi ha altres persones que també ho fan. Nosaltres som poques, però hi ha valentes que decideixen posar-se en professions en què habitualment no hi ha dones. El mateix passa amb les jugadores: ara és molt normal veure noies jugant a futbol. Crec que és qüestió de referents.

-Hi ha més prejudicis, per això?

M’estimo més pensar que no.

-A Catalunya, la dona que està pitant a màxima categoria masculina es troba a Segona Dvisió B.

Sí. Però a Espanya hi ha dues dones d’assistents a Segona Divisió i unes sis en total a Segona Divisió B.

-El teu objectiu és arribar aquí?

En la via masculina, m’agradaria arribar a la professionalitat, que és la Segona Divisió. Treballaré per això.

-Combinar els partits de la via masculina amb els de la femenina.

Les noies tenim les dues carreres: la masculina i la femenina. La meva internacionalitat és al futbol femení. Pel futbol masculí, necessitaria arribar a Primera Divisió masculina. Com que no sé si és possible i ara mateix tampoc és la meva lluita, em proposo pujar a Segona B i d’allà a Segona. Un cop arribi allà, ja veuríem quines són les possibilitats segons l’edat que tingui.

-Què caldria perquè una dona arribés a Primera Divisió.

Si al final de temporada s’arribés amb opcions de pujar de categoria i se superés les proves amb una puntuació major que un home, segurament les veuríem a Primera Divisió. És qüestió de feina i d’una mica de temps, però estem en el camí.

-De moment, ja has arribat a la Primera Divisió femenina?

Sí. I estic molt contenta perquè s’hi treballa amb molta professionalitat tant per part d’àrbitres, cos tècnic, jugadors i aficionats. Les aparicions que hem fet amb les meves companyes a Catalunya han anat molt bé. A part d’àrbitres som amigues i estic gaudint la categoria com es mereix.

-Com veus el futur?

Al futur em veig gaudint de l’arbitratge perquè tinc clar que quan deixi de disfrutar, no continuaré. M’agradaria veure’m visquent d’això. De moment és impossible i moltes de les hores del dia, les inverteixo a treballar d’altres coses i no a preparar el que realment m’apassiona que és l’arbitratge. Espero poder algun dia dedicar-hi tot el temps que m’agradaria, perquè realment pots guanyar-te la vida fent això.

Rep les notícies d'última hora