Diari digital del Vallès Oriental i Occidental 

Temps ara
Weather Icon
( - )

Entrevista Marina Martori: “Abans d'escriptora, sóc lectora”



Autor: Joan Ramon Martori

Fotografies: Marina Martori (Marina Martori)


Marina Martori va néixer a Barcelona el 9 d'octubre del 1979.
Va venir a viure a Llinars del Vàlles (el poble de
la seva família materna) quan tenia 2 anys. Llicenciada en comunicació audiovisual i especialista en gestió cultural, és la directora del Teatre Auditori de Llinars. Ha publicat 10 novel·les, contes infantils i articles d'opinió en diferents mitjans. Actualment publica un article setmanal al 9 Nou i prepara la publicació de la seva onzena novel·la.

 

Per què vas decidir ser escriptora?

Doncs bé, la veritat es que decidir-ho, decidir-ho, no ho he decidit encara. Jo suposo que sóc escriptora, doncs, perquè vaig aconseguir que el que escrivia es pogués publicar i que a alguna editorial li semblés interessant. I, de cop, em vaig trobar amb el cartell d'escriptora a l'esquena, però decidir-ho, encara no ho he decidit.

 

Quan eres petita ja volies fer històries?

Les històries en tots els seus formats siguin contes, siguin pel·lícules, siguin novel·les, sempre m'han agradat i m'han interessat moltíssim. Recordo que de petita ja escrivia, a part de les típiques redaccions que et feien fer a l’escola i aquestes coses, doncs sempre m'ha agradat escriure i, de fet, recordo que el primer premi que vaig guanyar va ser en uns jocs florals a l'escola, a segon d’EGB. Aleshores es deia segon d’EGB i era un conte que es deia El llapis i la goma, sobre un llapis i una goma que eren amics però que tenien una relació molt difícil perquè tot el que escrivia el llapis, la goma ho esborrava i estaven sempre discutint.

 

Quina va ser la teva primera novel·la publicada?

La primera novel·la publicada es diu Blau turquesa. La vaig escriure amb 17 anys a classe de filosofia i la vaig publicar que en tenia 19.

 

De què anava?

Blau turquesa és la història de l'Albert, un personatge que descobreix que té la SIDA, que en aquells moments era una malaltia mortal, i al mateix temps s'enamora i ha d'aprendre a conviure aquest enamorament amb la malaltia.

 

Quan et van publicar el llibre, què vas sentir?

Doncs la veritat és que, si et sóc sincera, el primer que vaig pensar va ser que era una broma, perquè jo vaig entrar en un despatx molt gran que hi havia a l'editorial La Galera amb el Xavier, el director, la Laura, coordinadora d'edició, i em van asseure allà en una taula i em van dir: “bé Marina, estem interessats en aquesta novel·la... te la volem publicar”. I el primer que vaig pensar era que m'estaven fent una broma de càmera oculta i que en algun moment dirien “i fins aquí la broma!”. Després va resultar que no ho era i me la van publicar. Va ser un procés molt bonic, era molt espectacular en aquell moment que diguessin que sí, que la història interessava... Molta alegria, molta satisfacció, molt orgull... va ser molt maco.

 

Has escrit moltes novel·les... Quina és la que es va vendre més?

Doncs la que s’ha venut més és Blau turquesa perquè la vaig publicar fa gairebé 20 anys i s’ha seguit venent i editant i, clar, doncs després de tots aquests anys s’han venut moltes còpies. Però la que va tenir un boom mes més alt de vendes va ser M'ha posat a cent que no portis calces, que en molt poc temps se’n van vendre moltes... però la que se segueix mantenint en el número u és Blau turquesa.

I quina va ser la que es va vendre menys?

La que s'ha venut menys, amb raó, és una novel·la que es diu El Cel de Lisboa. Per mi és la novel.la que està, diguem, més mal escrita de totes les que he publicat. És una novel·la de temàtica romàntica i potser és de la que estic menys orgullosa... i és la que es va vendre menys.

 

Amb quina novel·la t'ho vas passar millor?

Doncs mira, te'n triaré dues... el M'ha posat a cent que no portis calces, que és una novel·la molt gamberra, que està basada en amics meus reals i en fets reals i clar, quan l'escrivia era molt divertit perquè ho recordava i els recordava a ells i és una novel·la molt divertida. I després també he de reconèixer que m'ho he passat molt bé escrivint el Dones Salvatges, una novel·la que parla de temes que a mi m'interessen moltíssim sobre el paper de la dona, la mitologia, la dona salvatge. És una novel·la negra, que és el meu gènere preferit. I escriure-la va ser difícil, però alhora molt satisfactori.

 

Personalment, quina novel·la que hagis escrit, t'ha agradat més?

Mmm.... això és com dir-li a una mare que triï entre un dels seus dos fills, eh? Això és impossible! Però va, ho farem fàcil. La novel·la que més m'ha agradat de totes les que he escrit és la que encara no està publicada, la que acabo d'escriure. Per mi és una novel·la molt especial, que m'ha costat molt de temps escriure-la i que espero que tingui una llarga vida i que aviat vegi la llum. És una novel·la que es diu Una casa lluny del mar.

 

I ja per acabar, quin consell li donaries a un aspirant a escriptor?

Doncs el que li diria sobretot és que llegeixi. Que llegeixi moltíssim, que llegeixi de tot, que llegeixi molts autors diferents, molts gèneres diferents. Que llegeixi, llegeixi i llegeixi. Perquè la veritat és que jo abans de ser escriptora, sóc lectora, i penso que llegint, s’aprèn molt a escriure.

 

Entrevista realitzada per Joan Ramón Martori, estudiant de l'Institut Giola de Llinars del Vallès.

Rep les notícies d'última hora