Diari digital del Vallès Oriental i Occidental 

Temps ara
Weather Icon
( - )

Miqui Puig, professor de cultura musical a Operación Triunfo



Periodista: Guillem Serra


“L’artista és qui surt a l’escenari i t’ho fa creure, hagi escrit les cançons o no”

Miqui Puig (L’Ametlla del Vallès, 1968) es presenta com un “cantant d’amor des del 1968”. Als anys 90, va liderar el grup de música pop Los Sencillos i després va seguir una carrera en solitari que l’ha dut fins Escuela de Capataces, el seu últim disc, llançat el 2016 amb la seva Agrupació Cicloturista. També és productor de la seva pròpia agència, LAV Rècords. I una cara coneguda en haver estat jurat del concurs televisiu Factor X i, ara, haver entrat a l’acadèmia d’Operación Triunfo (OT) com a professor de cultura musical.

-Les teves classes de cultura musical a OT tenen un gran èxit, entre concursants i públic en general a través de xarxes socials.

El primer dia, quan van fer saltar la primera classe pel copyright anàvem per 25.000 streamings del Youtube. La sorpresa ha estat majúscula i molt bona. I ara, quan hem publicat la notícia informant que ja es poden penjar els vídeos a la web de Televisió Espanyola, la reacció que ha tingut la gent ha estat molt maca.

-També et deus trobar alguna crítica negativa.

Talifans i trolls sempre n’hi ha. Jo els he sofert tota la vida, inclús per Facebook abans que hi hagués Twitter.

-Justament aquesta exposició d’OT a xarxes socials et feia una certa por.

És veritat que la xarxa em fa pànic perquè qualsevol cosa que dius, allà es queda. Recordo que tenia una talifan de Michael Jackson perquè havíem dit no sé què... jo crec que la gent té molt poca feina. I ens hem instal·lat en una rutina de crispació constant que em comença a fer mandra.

-Com afrontes l’encàrrec, quan et diuen que seràs professor d’OT?

Tenia claríssim que jo no seria el Guille [Milkyway], que faria una cosa diferent. I ha agradat. No busco una història de la cultura musical acadèmica, perquè per això ja hi ha la Viquipèdia i els llibres.

-Jugues molt amb vídeos de directes i videoclips.

I amb això intento posar al seu cervell les coses que jo sé i que m’entusiasmen, tot i que també em capbusso en coses que no controlo tant per desenvolupar els temes. Però, sobretot, l’eix vertebrador de la classe és que sigui divertida i amena.

-La fórmula funciona.

És súper afalagador quan et diuen: “ojalá tingués un profe de música així”.

-La imatge del Miqui Puig profe és molt diferent de quan eres jurat de Factor X.

Sí. Evidentment, el format del Factor X ja buscava aquest personatge irreverent. Un personatge que, haig de dir, vaig dissenyar a partir de no faltar a la gent. Simplement, era una mica vehement i irònic. I a vegades la gent no entén la ironia.

-Després d’allò vas dir que no tornaries a ser jurat, però has tornat a la tele.

He tornat perquè són Tinet Rovira i Noemí, gent amb qui havia treballat anys enrere, i perquè vaig allà, parlo de música i me’n torno. No haig d’entrar en la dinàmica.

-Quina opinió tens d’OT?

Ser participant d’Operación Triunfo és com si et fessin un curset accelerat d’indústria musical. I jo flipo! Ojalá a mi m’haguessin posat els professors que ells tenen, com els coaches amb qui treballen la veu. Són grans professionals.

-Com vas créixer tu?

La meva generació, si volíem estudiar música, havíem de baixar a Granollers, amb un autobús de merda, tenint uns pares que treballaven moltes hores per un sou interprofessional de merda i no teníem aquesta visió.

-T’agraden els concursants de l’edició d’enguany?

Hi ha gent que mira les noves generacions i diu: “és que no saben de res!”. Tio, quan nosaltres teníem 20 anys tampoc sabíem de res. Que no em vingui algú de la meva quinta a dir-me que amb vint anys coneixia tot el que he surat amb 30 i pico d’anys. Per això estic allà.

-Per ensenyar-los aquests coneixements.

I una altra cosa que vaig deixar molt clara és que la música és com el menjar, com el cinema, com moltes coses: o t’agrada o no t’agrada. Clar que tots tenim coses que ens agraden més o menys, però amb els anys m’he adonat que no podem perdre el temps discutint sobre què és bo i què no.

-Depèn de la mirada de cadascú, cosa que em fa pensar amb la qüestió “mariconez”.

La polèmica d’aquestes últimes setmanes em sembla absurda, tant per part dels que creuen que ha agredit com per part dels altres. És un concurs i l’opinió d’una dona de 26 anys. Ho veu d’una altra manera que una altra de 50. I és el que sempre dic: la gent que escoltava els Beatles, els seus pares els deien que les orquestres eren millors. Els que van començar a escoltar punk als 70, els seus pares els deien que els Beatles eren millors. I ara, els de la meva quinta diuen que només existeix la música dels 80. Sempre dic que hi ha un tipus de música per cada època.

-El tema ha tingut molt ressò.

Al·lucino que gent que tots estem pagant, emissores públiques, incloguin dins d’una tertúlia política una editorial sobre això. Em sembla vergonyós. S’ha d’entendre que és una anècdota, és un programa de televisió.

-Què en penses tu del tema?

D’això els francesos en diuen un cop d’efecte: totes dues parts han sortit guanyant. En quina posició estic? En cap, perquè no jo canviaria una lletra. Però crec que hi ha coses més importants, dins del món de la música.

-Per exemple?

A mi em preocupa que el meu sector no estigui regulat, que siguem freelance tots i, a sobre, haguem de pagar uns autònoms com si tinguéssim unes feines normals. Crec que hauríem de pagar la nostra seguretat social en proporció amb el que cobrem. I no vegis com hem aconseguit estar assegurats quan ara anem a tocar, que abans no ho estàvem. Aquí és on jo vull que lluitem, no en discutir per l’altre tema.

-En la teva primera classe, els vas destapar una de les altres crues realitats de la música: ser mileurista, en la majoria de casos.

És que és una realitat. Quan treballo amb gent, els explico el mateix: el que fem és intangible i no hi ha una fórmula que asseguri l’èxit. No tots triomfaran, passaran anys de picar pedra.

-Totalment.

Mira el gruix de la gent que ha passat per aquest concurs durant els 18 anys que porta i fixa’t en els qui realment viuen de la música? Això és una cosa que s’ha d’explicar, perquè és una feina en què hi ha molta gent lluitant. No sé si a la resta del món és igual, perquè sempre parlo segons el que veig aquí, però no ens expliquen el fracàs. I el fracàs és lícit. Hem d’aprendre que potser vols fer una cosa però no serveixes i t’has de dedicar a una altra cosa. Això és menys lícit?

-No ho crec.

La gent no s’adona que la puta televisió és entertainment. Amb una sèrie ho entenen, però després no ho entenen amb altres formats.

Ecolaundry

-Creus que un artista s’ha d’adaptar a les modes per triomfar?

Ara la fórmula és el cantant amb el latino que li fa el contrapunto. O hi entres o no hi entres. Hi ha gent a qui això li va molt bé i potser a mi m’hagués anat molt bé. Sempre dic que, si hagués seguit una mica la indústria, potser estaria forrat com El Canto del Loco o com un altre.

-Amb això no hi ha risc de perdre autenticitat?

Però això ho han fet molts companys meus de professió. De cop, per triomfar, tiren pel dret. Un dia en parlàvem amb un amic meu escriptor. Em deia que fent els llibres que escrivia no podia ser best seller. I a mi em passa igual.

-Explica’m.

Fent la música i les lletres que faig, no puc pretendre omplir places de toros. Hauria de fer una cosa absolutament mainstream, blanca i patxanguera. Cadascú tria on vol estar i, això sí, el dia vint-i-pico de cada mes et queixes o no et queixes.

-Veig que ho tens molt assumit.

Ho tinc molt clar i ho defenso d’aquesta manera. Tu vols ser íntegre? Menjaràs merda. Tu vols vendre? Doncs ja està. I, a vegades, vens la teva ànima al diable i has de tenir sort que funcioni, perquè ningú et diu que tinguis l’èxit assegurat. Si la nostra feina fos tant fàcil com una fórmula matemàtica d’un estribillo amb tal to... que ja ho han inventat.

-Sí.

Recordo que va sortir un estudi que deia que les cançons d’èxit havien de tenir les lletres a i o. I crec un parc científic d’aquí va inventar un algoritme per fer les cançons famoses. Doncs vaia negoci, si haguessis de posar la idea a una màquina i que t’ho fes tot!

-Fa poc l’Alaska deia que d’OT no surten artistes, sinó intèrprets.

Sí, això sempre s’ha dit. El que passa és que, en les edicions dels últims anys, estem veient moltes generacions tocant amb guitarres tota l’estona. I val la pena treballar amb aquesta gent. De fet, al Factor X ho vaig provar.

-De treballar amb els concursants?

Jo produïa una part important de les cançons que arribaven al Factor X, tot i que, en aquell cas, el format era diferent al d’Operación Triunfo. Hi havia gent del programa que m’agradava, vaig intentar que treballessin amb mi però eren ells qui no volien.

-Per què?

Perquè jo els explicava la realitat. En canvi, els va venir gent dient: “jo et faré famós”. Perquè això passa molt en el món de la música, com també passa amb les models: et ve algú i et diu: “jo et faré famosa, però el book val 1.500 euros”. I acabes tenint un book de puta mare però no ha passat res, perquè aquell tio era un estafador. També et dic que això ara ha canviat.

-Per sort.

Olvido [Alaska] en aquest moment no pot parlar. Ella està treballant amb compositors, hi ha gent que li està fent les seves cançons. És més intèrpret o més artista? L’artista és qui surt a l’escenari i t’ho fa creure, hagi escrit les cançons o no.

-Vas seguir l’edició d’OT de l’any passat?

Vaig viure el fenomen de lluny però vaig seguir el concurs perquè hi havia alguns personatges que cantaven molt bé i que tenien una mica de sensibilitat. Al final, he acabat treballant amb la guanyadora.

-Cert.

He estat treballant aquests últims mesos amb l’Amaia i he vist com ho viuen ells i com ho fa la gent de fora. L’histerisme dels fans em deixa al·lucinat, perquè no és com el que jo hagués pogut viure en algun moment dels 90, sinó que és molt més bèstia i molt més immediat.

-Creus que Amaia trenca el mite de l’intèrpret d’OT?

Encara no he sentit res del que està composant, del disc que prepara. Nosaltres vam treballar en un espectacle que es nodria de cançons per posar-la en òrbita. El que sí que aquesta noia té és una màquina de cantar excepcional.

-Et veurem treballar també amb concursants d’aquesta edició?

Doncs estic fent seguiment visual de molts dels qui estan a OT. Hi ha dos o tres que crec que poden ser interessants per fer coses. Però després, quan surtin, els ha d’interessar el meu projecte, per poder treballar amb ells.

-Clar.

És xulo, eh... cada vegada m’estic dedicant més a això. Ara he creat un laboratori que es diu LAV Lab, amb què volem produir per altres, composar per altres. Perquè, cada cop, amb l’edat, tens menys ganes i energies de sortir.

-Tot i que vas sortir el 2016 amb nou disc: Escuela de Capataces.

Vaig estar nou anys sense treure un disc i últimament he tornat a la voràgine. I la voràgine et recomana que siguin un màxim de 18 mesos.

-Com ha anat aquesta tornada?

M’he arruïnat, però ha anat molt bé (riu). És molt xulo tornar després de tant temps i que a la gent li hagi agradat, que el disc hagi entrat en llistes interessants i que els concerts han funcionat.

-Ara prepares nou disc.

Ja l’estic acabant. Estem fent postproducció i amb cosa d’una setmana estarà mesclat.

-Satisfet amb el resultat?

Molt content. La veritat és que m’ha esperonat, tot i que també m’espanta.

-Després de tant temps?

Cada cop que m’assec a composar lletres noves, continuo cagant-me. Potser quan era més jove, tenia menys por. Sempre que faig un disc penso que és l’últim. Això sí: el grup que tinc, l’Agrupació Cicloturista, funciona molt bé com a nucli creatiu i per com sona.

-Tot plegat et manté vinculat amb l’Ametlla i la comarca.

És casa. Ara hem vingut a viure a La Garriga per temes de practicitat. L’Ametlla s’ha convertit en una espècie de poble dormitori, amb poca vida del dia a dia. Les arrels són d’on pagues el lloguer i ara l’estic pagant aquí. Sobretot estic molt vinculat a la comarca: tinc l’estudi a Caldes, travesso Santa Eulàlia per anar des d’aquí fins allà... el Vallès és una terra molt ben parida, però que té Barcelona massa a la vora. Així com Vic té tant potencial perquè està lluny de la capital, el nostre potencial és que la tenim a la vora. Això és també el que m’ha permès mantenir les arrels.

 

Rep les notícies d'última hora