Retrata a 'La filla de la tempesta' la immigració andalusa a Catalunya dels 60 i com Terrassa va patir els aiguats

L'escriptor Santi Baró tenia molt clar que volia escriure sobre les terribles riuades de 1962 al Vallès Occidental i més en concret com les va patir la ciutat de Terrassa. Els seus pares van sofrir aquells aiguats i Baró en va sentir a parlar molt des de jovenet.

L'autor publica la novel·la 'La filla de la tempesta' (Edicions 62), en el qual parla d'aquests aiguats centrats en Terrassa, però també de la immigració andalusa dels anys 60 que van arribar a Catalunya amb l'esperança d'una nova vida. En una entrevista a l'ACN, Baró ha manifestat que no s'ha parlat prou de les riuades i que no hi havia cap novel·la publicada al respecte.

"Estem parlant de la catàstrofe natural més gran en territori espanyol".A principis dels anys 60, a Catalunya van arribar una multitud d'immigrants procedents d'Andalusia, persones que fugien de la precarietat d'uns treballs en condicions infrahumanes i que arriben a Barcelona amb el tren anomenat 'Catalán' en un moment en el qual Terrassa viu un boom industrial. La protagonista de la història és la Mariana, una noia cordovesa que arriba a Terrassa amb tota la família, tots ells procedents de Cañete, carregats d'il·lusions i esperances.

Ella comença a treballar en una fàbrica i el seu pare compra una parcel·la en una barriada enmig del no-res. La vida va millorant fins que de cop una forta tempesta s'ho endurà tot i segarà les vides i els somnis de milers de persones a la recordada riuada que va tenir lloc l'any 1962 i va arrasar el Vallès Occidental.

Hi perdrien la vida prop d'un miler de persones. Baró ha assenyalat que un dels exemples del poc que s'ha tractat la riuada del 62 a Terrassa és que no hi ha literatura. "Estem parlant de la catàstrofe natural més gran que hi ha hagut a territori espanyol". Ha recordat que el món sencer es va solidaritzar amb Terrassa i van arribar a ajuts de tot arreu. "No se n'ha parlat prou i aquest és un dels motius de fer-ne literatura".

L'escriptor volia escriure sobre els aiguats. Com a fill de Terrassa, aquesta tragèdia va estar molt present a la seva vida des que era un nen perquè la van sofrir els seus pares. Ells van veure com baixaven persones per la rambla arrossegats per l'aigua i que demanaven ajuda. "La gran catàstrofe a Terrassa va afectar al barri suburbial on estaven els immigrants vivint en situacions infrahumanes", ha destacat.

Baró ha admès que no trobava com enfocar la història fins que va començar a documentar-se i a parlar amb persones afectades, que eren immigrants andalusos en aquell moment. "Allí me'n vaig adonar del sentit que tenia la novel·la i era reflectir el drama enorme d'una gent que marxa de la seva terra i les poques coses que tenien s'ho van vendre per tenir diners per pagar-se el bitllet a Barcelona i tenir quatre duros a la butxaca.

Van arribar aquí sense res" i "en el moment que es comencen a llaurar una vida", baixa "un aiguat i s'ho emporta tot". "No em vaig posar a escriure pensant que volia retratar el moviment migratori que va ser el gran perjudicat" al 62, sinó que "m'ha anat venint", ha indicat. Baró ha dit que dels testimonis que va conèixer de la gent que va venir d'Andalusia a Catalunya li han sorprès dues coses.

Primer, la precarietat en la qual vivien a Andalusia. A l'entrevistar a algunes persones "li va colpir" que li expliquessin que hi havia gent a Andalusia que quatre terratinents els tractaven com animals de càrrega i els tenien durant mesos dormint sobre la palla treballant amb uns horaris infrahumans. "Clar que van marxar d'allí corrents", ha declarat. Segon, també el va sorprendre que ningú li digués que van ser maltractats quan van arribar a Catalunya per venir de fora.

"Tots parlen meravelles de com els van rebre, tret que parlaven en català i no entenien res". L'escriptor ha dit que ell escriu espontàniament i "a raig". "A mesura que vaig construir la novel·la i a entrar en els personatges me'n vaig adonar que volia parlar d'aquesta gent que fuig d'una situació de pobresa extrema i aconsegueix establir-se aquí, però malauradament passa la riuada pel damunt i s'ho emporta tot". La veu protagonista és femenina.

Baró ha dit que tot ve de la seva novel·la 'Lluna de gel' on va aprendre, ha dit, a escriure en primera persona i amb veu de dona amb molta emotivitat i li va "sortir molt bé" i va guanyar un premi. Després va repetir el mateix a 'Fario' amb una veu adolescent i de noia, que també "va tenir un gran èxit" i va ser premiada. "Ara volia escriure una novel·la amb un to emotiu i ho he fet en primera persona i amb veu femenina perquè m'hi sento còmode i em surt bé".

L'autor Santi Baró va néixer a Terrassa el 1965, però amb tres anys se'n va anar a viure amb els seus pares a Olesa de Montserrat, on van continuar amb l'ofici familiar, la joieria. S'ha dedicat també a la literatura i les seves novel·les infantils, juvenils i alguna d'adults han obtingut diversos premis literaris: el Barcanova i el Gran Angular dues vegades, o el Joaquim Ruyra entre d’altres. Actualment és el director de l’agència i escola literària Exit.