Mireia Rodríguez, jugadora d’handbol de 31 anys i nascuda a la Roca del Vallès, va fer història aquest mes de novembre en convertir-se en la primera dona a disputar un partit en un equip professional d’handbol masculí amb el Club Balonmano Albacete, equip de la Segona Divisió Territorial.
La jugadora, que va arribar a la ciutat manxega el passat estiu pel fet que el seu marit va fitxar per l’Albacete Balompié, va poder debutar de manera oficial amb l’equip amb el qual feia setmanes que estava entrenant. Mireia Rodríguez, que fa més de 20 anys que està jugant a aquest esport en diferents clubs, ara viu una nova aventura molt diferent, en un club masculí d’Albacete. La jugadora va voler buscar un equip femení per seguir practicant el seu esport, però com que no hi havia cap a la ciutat, va demanar entrenar amb el CB Albacete i al cap de poc, l’entrenador de l’equip, José María Valerio, li va donar la possibilitat de formar part del primer equip masculí. Parlem amb ella per saber més sobre la seva situació, com han estat aquests dies tan intensos i com veu la progressió de l’handbol femení.

- Per començar, m’agradaria saber com es va gestar tot aquest procés d’incorporació al CB Albacete?

Vam arribar a Albacete aquest estiu, ja que el meu marit és futbolista i fa molts anys que viatgem per arreu d’Espanya. Llavors, un cop més, aquest agost, ens va tocar moure’ns de ciutat amb la família, ja que tenim un petit de tres anys. Amb el fitxatge del meu marit vam arribar aquí a Albacete i, com en altres ocasions, jo vaig buscar equip per seguir jugant a handbol. Sabíem que veníem d’una pandèmia, d’un any molt difícil, i jo havia estat entrenant, però sense competir. D’aquesta manera, en l’àmbit personal, creia que era necessari intentar tornar a les pistes en aquest sentit.

 
- Un cop et vas posar a buscar, quin problema et vas trobar?

Doncs, principalment, un cop em vaig posar a buscar, em van explicar que aquí havia desaparegut l’handbol durant molt de temps i, buscant per internet, vaig veure que havien com reconstruït un club, però en el qual només hi havia equip masculí de sènior. Em vaig posar en contacte amb el president del club i li vaig comentar la meva situació. En aquell moment, ell em va dir que tenia idea de treure un equip femení, però que el gran problema era que no hi havia noies per fer-ho realitat. A la setmana, en veure que la idea de crear un equip femení no tirava endavant, li vaig proposar si li semblava bé que entrenés amb l’equip masculí i ell em va dir que per la seva part no hi havia problema, i així va ser.

- Com va sorgir la possibilitat de poder passar d’entrenar a competir?

Quan jo portava ja unes dues setmanes entrenant amb l’equip, l’entrenador em va suggerir que com veia la possibilitat de poder competir amb ells. En aquell moment, jo li vaig dir que ho veia perfecte, però que sabia la dificultat que podia comportar que es pogués tirar endavant una proposta com aquesta. No obstant això, es va parlar i no va haver-hi cap problema, i així va ser.

- Després de tants anys jugant a aquest esport, t’imaginaves que estaries vivint avui una experiència com aquesta?

Jo fa molts anys que estic jugant a aquest esport, ja que pensa a La Roca, Granollers i en el Vallès, la cultura d’handbol està molt ben arrelada, i s’ha fet molta i molt bona feina amb la pedrera femenina. Llavors, venir d’un lloc on hi ha tanta oferta esportiva en el vessant femenina, i anar a un on l’ofert és nul·la, és diferent, tot i que jo he viscut altres situacions similars, encara que com a mínim un hi havia.  Jo no m’esperava que això tingués tant rebombori, ja que al final, tot això va néixer d’una necessitat essencial per mi, que és fer esport, i més quan ho has fet durant tants anys a diferents nivells. Jo no m’esperava que l’handbol em donés l’oportunitat de viure una experiència com aquesta, totalment diferent del que jo havia viscut. A més, també et fa tenir una nova manera de pensar, ja que t’adones compte que sempre es pot aprendre i que sempre poden haver-hi sorpreses a la teva vida. En aquest sentit, hi estic molt agraïda.

- A més, tot això també pot ser una experiència molt positiva per la teva carrera com a esportista?

Crec que de tots els equips que he estat, a diferents nivells, m’he endut coses que m’han fet créixer com a esportista. Llavors, aquesta que estic vivint ara és una més, ja que m’ha tocat canviar pràcticament tot, la meva manera de jugar, de veure-ho, de posicionar-se,  de limitacions que has de suplir, etc. La veritat és que estic molt contenta, ja que està sent una experiència boníssima i que per res del món canviaria.

- Ha estat un procés molt ràpid, on en poc temps has passat d’estar entrenant a jugar en un equip sènior masculí. Com ho has portat tot això?

Molt fàcil, ja que no he portat el pes del procés. En aquest cas, el meu entrenador ha treballat de valent, ha trucat a moltes portes, ja que en un principi quan ho va consultar, la proposta xocava bastant. Jo m’he assabentat a posterior, ja que ell no em volia esperançar ni posar-me nerviosa, ja que no només depenia de nosaltres la decisió, hi havia més parts implicades, que s’havien de posar d’acord. Es va consultar en els components de la lliga i estaven d’acord en el fet que jo competís, van dir tots que sí, però també estaven en el seu dret de dir que no i passava res. Això és el més bonic de l’esport, ja que tu tens el dret de fer-ho o no fer-ho i seràs jutjat. Tot això a mi em va sorprendre, per mi ha estat un procés molt fàcil, gràcies a la gent que s’ha posat d’acord i ha funcionat tot com un col·lectiu.

- Entenc que s’ha de posar molt en valor el treball que ha fet tant el club, com la federació i la resta d’equips de la categoria perquè tu poguessis seguir gaudint d’aquest esport no?

Jo haig d’agrair al meu entrenador, ja que va ser ell qui em va donar tota la confiança i que va moure tot això, sense tenir l’obligació de fer-ho. Ho va fer perquè va entendre la meva situació i també va veure que podia aportar alguna cosa nova i diferent dins l’equip. Quan la gent fa coses sense esperar res a canvi, s’ha de valorar molt, però és molt complicat, crec que el món hauria de ser més així.

- En un esport tan físic com és l’handbol, com ha estat la teva adaptació dins l’equip? I com s’ha hagut d’adaptar l’equip a tu?

A escala personal, dins de la pista crec que ha estat una de les adaptacions més fàcils que he tingut en tota la meva carrera i és real. Jo vaig arribar allà el primer dia i semblava que portés allà jugant dos anys amb ells, ha estat impressionant. Sempre que arribes nou a un lloc, sempre costa, però la veritat és que ha estat molt fàcil gràcies a l’equip. Pel que fa al joc, al físic i al tàctic és més complicat, ja que ho haig de suplir amb moltes altres coses i jo feia molts anys que estava jugant d’una manera. Crec que els aporto una mica de serenitat dins del joc masculí, que és molt més físic. És una barreja divertida i ens estem adaptant molt bé, però necessitarem temps per seguir treballant. 

- Esperes que el teu cas pugui servir de precedent perquè això no es quedi en una simple anècdota i pugui ser més normalitzat?

Crec que si la meva situació pot servir de precedent perquè la gent no deixi de jugar a handbol o de practicar qualsevol altre esport, crec que pot ser molt positiu, un bé essencial, ja que a mi em fa pena que la gent no pugui jugar perquè no es pot desplaçar tan lluny per anar a entrenar. En aquest sentit, podríem tenir un altra visió, ja que hi ha molta gent que es troba en la mateixa situació que jo. El més fàcil hauria estat quedar-me quieta, però m’he esforçat per buscar solucions a la meva situació. Si no m’haguessin deixat competir, jo ja estava contenta pel fet de poder entrenar, tot i que jo soc competitiva i clar que em feia il·lusió el fet de poder competir.

 
- Creus que en algun dia podem veure una competició d’handbol mixta de màxim rendiment o es pugui normalitzar el fet que noies puguin competir amb els nois?

A l’elit no, perquè jo he jugat a Plata i no ho veuria. Sí que és veritat que pel que fa a lligues altes, hi ha més sortides que pel que fa a equips amateurs, i en aquestes lligues també s’adapten moltíssim. A més, la diferència entre lligues professionals i amateurs, pel que fa al treball, és molt alta, ja que entren en joc molts altres factors, com la qualitat del jugador o jugadora. Tot amb esforç arriba, però s’ha de fer un sacrifici molt alt i està clar que has de néixer amb aquest do especial.

- En uns dies arriba a Espanya, per primer cop a la història, el Mundial d’Handbol femení. Com veus que el país hagi apostat tan fort per organitzar una competició d’aquesta magnitud? 

Crec que s’ha fet molt i molt bon treball en el vessant femení dins l’handbol. Tenim jugadores impressionants, on algunes han hagut de marxar fora d’Espanya per poder-se dedicar de manera més professional i poder veure d’això. Crec que en aquest sentit s’ha de treballar més i evitar que aquestes jugadores hagin de marxar per viure d’això. El nivell de patrocinis, suport i inversió en aquest esport ha de ser important, per tal que les jugadores d’aquí, es quedin. És un treball de moltíssims anys, ja que totes les noies que avui són sèniors, durant tots aquests anys se les ha treballat a un nivell molt alt. Em sento molt orgullosa, ja que l’handbol és un esport molt noble i complet. 

 - Per anar acabant, quina és la teva visió de futur en l’àmbit personal, ja que el teu marit també juga al futbol i teniu un fill petit?

A mi no m’ha afectat mai en aquest sentit, ja que sempre m’he buscat la vida per poder seguir jugant on sigui. Nosaltres ens coordinem molt, ell entén la necessitat que jo tinc i no m’ha condicionat mai. Potser m’ha condicionat més el tema de la maternitat, però com et dic, tres mesos després de ser mare, jo ja estava competint a Plata, amb l’Sporting de La Rioja. És una mica el que tu et proposis, si tu esperes assegut al fet que et surtin les opcions, la vida passa. Crec que és un gran suport per mi.