La història de Lester Fernández és d’aquestes que esglaien, inspiren i emocionen. Recentment, s’ha donat a conèixer per haver completat amb èxit la Skoda Titan Desert Morocco, una carrera ciclista per etapes que es disputa al Marroc, en el desert del Sàhara, considerada una de les més dures que existeix, per no dir la que més. 

Lester és d’origen cubà, però va arribar a Catalunya en el 2002 i ha format una família a Rubí, que és on actualment resideix. La seva vida era completament normal fins que l’any 2015 li van descobrir una necrosi òssia en la tíbia i el peroné de la cama esquerra. Aquesta malaltia suposa problemes de soldadura de l’os, la qual cosa li impedeix fer el suport total de la cama. I, per si això no fos suficient, en 2020 va sofrir un atropellament mentre entrenava amb bicicleta que va empitjorar la situació i ara té diagnosticada una discapacitat del 81%.

Vols saber com Lester ha estat capaç de superar una prova física tan dura amb la seva discapacitat? No et perdis aquesta entrevista!

T’has donat a conèixer recentment gràcies a la teva participació en la Titan Desert. Per aquells qui no et coneixen, podries dir qui és el Lester?

El Lester és un nen atrapat en el cos d’un home. Soc un amant de la bici des dels 9 anys que hi practico, i he fet moltíssimes coses amb ella. Per mi és molt més que passió el que sento per ella. Vaig arribar a Catalunya el 2002 i tinc dues filles

Per què vas decidir participar en la Titan Desert?

Des de fa molts anys que és un repte que vull fer, però que, per una cosa o una altra no he pogut. La vida et porta per camins que, a vegades, no vols agafar, però que has de fer. El 2014 em van trobar a la cama esquerra una petita fissura i em van posar uns cargols i unes plaques. Un any després, es van trobar amb què l’os es va trencar a què vaig començar a tenir una infecció, la qual va acabar per necrosar l’os, i avui en dia aquest os no serveix per res

Va ser dur aquell moment?

Sí, però el 2020 va ser el meu pitjor any amb diferència perquè una noia es va quedar adormida al volant i em va atropellar amb el cotxe. Aquí va ser el punt en el qual la meva vida va patir un punt d’inflexió i jo vaig començar a pensar que no servia per a res, que no era persona i que com que no podia caminar ja no podia fer ni servir per res. També es van trobar que a la cama dreta va sorgir una tendinitis crònica i amb un dolor fantasma, dolor neuropàtic que, segons el metge, no marxarà mai en la vida.

Tots aquests fets em van fer endinsar en un forat negre, però era el meu estimat forat negre on jo estava bé. Fins que va arribar un moment en què la meva gent propera es va començar a preocupar per mi i vaig veure que podia demanar ajuda a través de psicòlegs i psiquiatres, i amb l’ajut d’ells i de la medicació em van donar la força necessària per fer el pas i sortir d’allà

Com va ser el retrobament amb la bici?

Els meus amics van ser els que em van suggerir tornar a agafar la bici perquè consideraven que jo amb la bici era feliç. De mica en mica vaig anar reprenent aquesta afició per la bici fins que la vaig convertir en la meva rutina diària. Vaig tirar enrere i vaig pensar en què era el que em feia feliç a mi quan era petit, i la resposta va ser la mateixa: anar en bici. I ara torno a ser aquell nen al qual li encantava anar en bici i que es pensava que era un ocell volant, i avui en dia, per mi, la bici representa caminar

Els professionals hi estaven d’acord?

Li vaig comentar al fisioterapeuta de la Fundació amb el que encara faig rehabilitació i al centre on faig robòtica, perquè he perdut la manera de saber caminar. He perdut la confiança de posar-me en peus i caminar. Tinc i vaig amb por, però amb la bici no em passa. Els hi vaig comentar i em veien amb força de poder, com a mínim, intentar-ho.

Em vaig presentar a la beca per poder participar en la Titan i vaig presentar el meu projecte, “HappyWheels”. La votació popular va decidir que el meu projecte havia d’estar dins dels cinc fianlistes per participar i vaig acabar sent el guanyador. Va ser brutal.

Hi va haver algun moment en el qual vas pensar a abandonar?

Les quatre primeres etapes les vaig portar bé, però a la cinquena em vaig replantejar deixar-ho. Ho vaig passar molt malament, perquè en aquell moment estàvem passant per zones on els 4x4 deixaven unes marques a la sorra molt bèsties que a mi em feien tenir molt de mal i vaig acabar, fins i tot, plorant del mal i del dolor que em feia. Vaig pensar molt seriosament a abandonar, perquè encara em quedaven quasi seixanta kilòmetres per arribar a la meta. 

Al final, vam veure que de mica en mica el tram semblava que anava millorant, així que vam esperar a poder rodar millor. Vam arribar a un punt en el qual tot era, pràcticament baixada i tot semblava alegria 

I què vas pensar en aquells moments?

Hi va haver un moment en què em va passar pel cap trucar al Melchor i dir-li que ho deixava, però en aquell moment el meu cap va per un ‘clic’ i vaig començar a meditar en què havia anat allà a fer una cursa per ser ‘finisher’, no un Titan. Per mi, el meu objectiu era acabar la cursa, i volia donar un petit exemple a la resta de persones que poden tenir dificultats per acabar els seus projectes, i si ho deixava, no ho estaria fent perquè estava abandonant. I amb aquesta força, vaig arribar a la meta quasi plorant, però la vaig acabar.

Amb això, també em vaig donar una lliçó al meu jo de fa dos anys, el qual havia perdut tota mena de confiança i esperança en el Lester que era i que podia ser.

Com va començar la teva afició per la bici?

Resulta que jo he estat un nen amb moltes malalties des de ben petit. Jo vaig néixer prematur-immadur i a mi no em deixaven fer esport. Jo estava a casa, estudiant, però com era molt mogut i estava dins de casa, no podia estar perquè estava d’un costat cap a l’altre. Al final, em van presentar a atletisme i, a la primera carrera que faig, primer rècord nacional del país que trenco. Un nen que no havia participat en cap competició abans i que va poder arribar a participar en la selecció infantil del país. Al final vaig tenir una petita lesió i em van treure d’aquest esport.

Un amic meu em va dir que el seu pare li havia comentat que podia ficar-me amb la bici perquè la resistència a les cames ja la tenia. Vaig començar a entrenar amb els meus amics i vaig començar a tenir uns resultats que l’equip ja no tenia. A partir d’aquest moment, vaig començar a fer totes les coses quitidianes amb la bici i no em vaig separar d’ella en cap moment

A la Titan, un dels fets que més va cridar l’atenció va ser la teva participació amb una crossa plegable. Com sorgeix això?

La crossa va ser un element que vaig pensar que podia ser necessari per passar per la sorra d’algunes zones del desert, com les dunes. Jo tenia un bastó i vaig veure que necessitava alguna cosa que tingués més rang de moviment i mobilitat, així que vaig començar a trucar a les portes d’empreses fins que vaig donar amb un que em va dir que podíem treballar junts.

Et facilita la feina, llavors?

La part que es recolza a terra és més ample que la resta i això em permet tenir tota aquesta estabilitat al mateix temps que moviment. Vaig començar a entrenar amb ella a la sorra per adaptar-me i vaig veure que podia disposar de fins a tres espais de suport: les dues rodes i la crossa. També vaig trobar el punt d’intercalar quan havia de pedalejar i quan m’havia de recolzar a la crossa

Com et vas preparar per participar i quins van ser els teus entrenaments?

Tothom em deia que era una prova molt dura i que m’ho havia de plantejar i pensar molt bé, així que mentalment em vaig preparar moltíssim per fer una cosa de superheroi. Vaig entrenar amb el Melchor Mauri, que va ser el guanyador de la volta Espanya el 1991, i ell em va ensenyar com passar per la sorra. 

Has de tenir una tècnica i una tàctica perquè si no no avances, i ell em va ajudar molt. Jo vaig dividir la meva experiència en sis etapes i la mentalitzava com si fos una petita part de l’Himàlaia que havia de superar cada dia

Durant la posada en marxa de la Titan, vas rebre algun suport per part de l’organització?

Sí, des del primer dia. Des d’un principi l’organització es va portar molt bé amb mi. Jo tinc molts problemes d’alimentació a causa de totes les meves intoleràncies i ells em van portar una maleta, que podia pesar 50 kg, de menjar per a mi. A cada campament estava la maleta amb el meu menjar i no estaven disposats que em passes alguna cosa pel tema de l’alimentació. Amb la cadira també em van ajudar, i van tenir aquesta amabilitat de portar-la, també, allà on acampàvem

El teu equip també va haver d’intervenir?

Ells em van ajudar moltíssim en tot moment, però sobretot als pobles. Moltes vegades els nanos venien corrents cap a nosaltres i ens agafaven del manillar de la bici, i ells em protegien. En tot moment van estar al meu costat, fins i tot a les zones en què més em van costar

Quina va ser la teva sensació quan vas travessar la meta d’arribada?

En realitat, per mi la carrera ja l’havia acabada a l’etapa cinc quan vaig superar aquell moment de debilitat. Jo sabia que després d’allò, la sisena etapa seria molt més tranquil·la. Va ser emocionant arribar a la meta, sí, però vaig pensar en les meves filles. En què pensin en mi quan tinguin una dificultat o que hi ha alguna cosa que no poden fer

Què ha significat per a tu l’esport?

A part de l’ajuda de saber com fer una bona alimentació, com cuidar-se... és un aspecte educatiu. M’ha inculcat el respecte, l’amistat, la generositat... i el teu adversari és el teu enemic el temps que dura la competició, però una vegada fora, som amics i podem anar a dinar junts. Els meus millors amics, són esportistes i és gent amb la qual comparteixo molts ideals i estils de vida

Tens alguna altra afició?

Continua vinculada a l’esport, però també soc waterpolista del club Waterpolo Hability de Barcelona, per a persones discapacitades. Estem formant el que seria la selecció catalana per convertir-nos en atletes paralímpics i arribar a algun lloc al waterpolo. Per mi, l’esport, ha estat una cosa que m’ha servit per portar una millor vida.