"En el món on em moc jo la prioritat és marcar-te unes pautes i des del primer moment sabia que era el que havia de fer" Ignasi Vilarrasa, jugador del Real Valladolid F.C

L’Ignasi Vilarrasa Palacios (Granollers, 23 d’agost de 1999) és un jugador professional de futbol. Des de ben petit ja tenia clar que el futbol era la seva passió, i així ho podem veure actualment sent jugador del Real Valladolid F.C. des de fa un any i mig. Passant per equips com el F.C Barcelona B, la Damm o el Cornellà ara es troba vivint aquesta nova experiència, tant personal com professionalment a un nou club i una nova ciutat. A més, encara que el granollerí és actualment jugador del Grup 2 de la Segona Divisió B del Valladolid, ja hem pogut presenciar el seu debut en el primer equip jugant partits com la Copa del Rei d’aquesta temporada. Ens endinsem així en el per què del seu fitxatge del Barça B al Real Valladolid F.C i com està sent la seva experiència lluny de casa i en un altre equip. 

• Per quin motiu vas decidir fitxar pel Real Valladolid F.C?

Quan estava jugant al Barça B, l’equip anterior a fitxar pel Valladolid, vaig tenir una lesió, en concret un esquinç de tercer grau al turmell. Amb la lesió no vaig poder fer la pretemporada amb el Barça B i, a través de l’agència de representats vam estar mirant les ofertes dels altres equips. Tenia l’opció d’anar al València o al Real Valladolid. Finalment vaig decidir fitxar pel Valladolid ja que les condicions em van semblar més interessants. Les condicions eren que dels tres anys de contracte, els dos primers estaria jugant amb el filial i el tercer amb el primer equip. Ara ja porto un any i mig jugant amb el filial, de manera que la pròxima temporada estaré en el primer equip.

• Com ha sigut el canvi d’estar a Granollers i ara viure a Valladolid sense la teva família? 

La veritat que el canvi ha estat molt fàcil. Sí que és cert que hi ha coses que trobes a faltar, tinc 21 anys i ja estic vivint sol i sense tenir la meva família a prop, però les trucades i les visites mai han faltat. Aprofito les vacances i les festes per veure’ls i estar amb ells. 
El primer que havia de fer a l’arribar a Valladolid era trobar un pis. El Real Valladolid F.C. em pagava dues setmanes d’hotel perquè així jo tingués temps de trobar un pis. Així que quan vaig arribar a la ciutat, junt amb el meu representant, vam intentar buscar-ne un des del primer minut que vaig arribar. Als dos dies ja el vaig trobar i el pis està molt bé. A més, està a una zona tranquil•la, que és el que jo vull. 

Pel que fa a la ciutat de Valladolid és molt bonica. És molt agradable i m’he pogut adaptar molt fàcil. Per l’any i mig que porto aquí no he tingut cap problema al relacionar-me, ja sigui amb la gent, amb l’equip o el nou club on estic. Està sent una experiència molt bona. I en el tema del menjar tampoc tinc ninguna queixa. Es menja molt bé, cosa que haig de tenir present pel tema esportiu. El que sí que noto la diferència és en clima. A Granollers mai ha fet tant fred com fa aquí a Valladolid a l’hivern, però tampoc és un gran problema. 

• El canvi que has fet ha sigut molt gran. D’estar a casa teva i jugar a Barcelona has passat a viure sol i a Valladolid. T’has trobat amb algun problema en aquest any i mig? 

A nivell personal ha estat el canvi més gran. A l’arribar a Valladolid em vaig veure sense els amics i la família, però és el que he hagut de fer. L’adaptació al principi és necessari per després anar millorant i demostrar-te que ho pots fer tot. Ara sóc jo el que fa les feines de casa i el que cuina. Al principi va ser difícil, però amb el pas del temps ja et crees la teva rutina i t’acostumes a fer-ho tot sol. Em considero una persona responsable, cosa que és molt bo ja que en temes com el menjar és essencial per ser estricte i constant. Pel futbol m’haig de cuidar molt i en això no he tingut cap problema. 

A nivell professional el problema va ser que vaig arribar a Valladolid amb la lesió. El procés de recuperació va ser difícil, un esquinç de tercer grau al turmell és una lesió que necessita curar-se molt bé i dedicar tot el temps necessari ja que si no es recupera podria derivar a un problema més important. A més, al segon entrenament del Valladolid vaig voler forçar per tantejar les sensacions i veure si estava recuperat i va ser una mala decisió. Al final vaig haver d’estar dues o tres setmanes sense poder entrenar per recuperar-me. Però ara ja estic recuperat i donant el millor de mi tant als entrenaments com als partits. 

• Què creus que t’ha aportat donar el pas i endinsar-te en aquesta nova experiència a Valladolid?

El primer que m’ha aportat sobretot és maduresa. Des del primer moment tenia  clar que m’havia de marcar una rutina i uns objectius per anar assolint al llarg dels tres anys, de moment, que estaria aquí. En el món on em moc joc la prioritat és marcar-te unes pautes i des del primer moment sabia que era el que havia de fer. A la vegada, et fas més responsable i tot allò que prioritzaves ara m’adono que potser no era tan important. 

Viure sol és una molt bona experiència per aprendre i marcar-te uns horaris. Els meus matins es basen en entrenar i les tardes les dedico a les pràctiques de la Universitat, ja que estic en el meu últim any fent la carrera de CAFE (Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport).  He hagut de compaginar-ho tot jo, sumant també les feines de casa i organitzar-me en el tema del menjar. 

• Com estàs vivint, tant a nivell professional com a personal, el tema del Covid-19?

Al principi va ser molt xocant, ningú tenia idea que passaria el que ha passat, que va ser el confinament. Justament la meva xicota venia el cap de setmana que es va decretar l’estat d’alarma i en teoria havia de tornar el dilluns següent a casa, però a l’haver el confinament ens vam quedar els dos a casa els tres mesos. I la veritat que vaig tenir molta sort, perquè si hagués estat els tres mesos sol a casa m’hagués afectat bastant. No sabíem quant de temps hauríem d’estar tancats, però des del principi vam aprofitar per fer-nos un horari i compaginar-ho tot. Vaig aprofitar per centrar-me molt en la carrera i també feia esport cada dia, perquè no sabíem quan ens podríem incorporar. El que tenia clar és que no volia estar 24 hores a casa sense fer res, així que sempre vam intentar estar actius i no estressar-nos, perquè sabíem que aniria per llarg. 

Al principi del confinament sí que et preocupes per la família, saber si estan bé. La sensació era una mica estranya, perquè tampoc els podia ajudar de cap manera ja que jo estava a Valladolid i ells a Granollers. Però després, amb el transcurs dels dies i els mesos ho vas portant millor i mentalment t’has de fer fort per poder estar tants mesos sense poder sortir de casa. 

• Abans has dit que també estàs estudiant la carrera de CAFE. Com és compaginar el món esportiu amb els estudis?

Jo estava estudiant a Barcelona quan jugava al Barça B. Als dos anys de començar la carrera va ser el moment del fitxatge amb el Valladolid. Aleshores  vaig haver de fer un traspàs d’expedient a la Universitat d’aquí a Valladolid. Pensava que amb aquest traspàs podria perdre un any, però no ha sigut així. Només que al fer el canvi em quedaven algunes assignatures, que són les que estic fent ara perquè la meva intenció és acabar aquest any la carrera de CAFE. L’horari de les classes és al matí, i per tema esportiu no puc anar. Vaig haver de moure temes de papers demanant una avaluació seccional perquè no podia assistir a classes per tema professional i tot el temari me’l passen ara via online. A més, els professors m’ajuden en tot el necessari i no he tingut cap problema important en aquest any i mig que porto estudiant a casa. La diferència entre les dues Universitats no és molt gran,  les assignatures són gairebé les mateixes i no he tingut cap problema d’adaptació en els meus estudis. Quan vaig fitxar amb el Valladolid des d’un principi tenia clar que també havia de prioritzar els estudis i no volia deixar de cap manera la carrera. 

Així que el meu dia a dia es basa en els matins entrenar i per les tardes fer les pràctiques obligatòries de la Universitat i també estic a una acadèmia d'anglès. Tinc el dia complet i organitzat per no avorrir-me la veritat.