Diari digital del Vallès Oriental i Occidental

Temps ara
Weather Icon
( - )

Personal sanitari, vivim amb elles el dia a dia de la pandèmia de la Covid-19


1 Març 2021 Redacció: Marta Olivé

Imatges: cedides

Població: Granollers


El mes de març de 2020, amb l’esclat de la pandèmia de la Covid-19, les vuit del vespre era hora de sortir al balcó a aplaudir als nostres sanitaris, un personal que ha hagut de treballar dur durant aquests mesos per salvar vides i atendre tant als afectats de coronavirus, com a les seves famílies, i sense deixar de banda a la resta dels seus pacients. Des de La Portada els hem volgut retre el nostre especial homenatge de la mà de quatre professionals del sector: la Patricia Martínez, l’Erica Araya, la Mati Miranda i l’Alexandra Baca. Amb elles podrem viure com és el seu dia a dia a CAPs i hospitals, descobrir les seves pors i incerteses, saber què pensen que passarà els propers mesos i també algunes anècdotes.


GRÀCIES A TOTES PER LA VOSTRA FEINA!

Després d’uns mesos tant durs fem un recorregut per la nostra geografia buscant els testimonis de professionals que han viscut la pandèmia des de primera línia.

 

PATRICIA MARTÍNEZ

El testimoni de la Patricia Martínez és el d’una administrativa del Servei de Medicina Nuclear de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, encarregada de programar proves, atendre als pacients i fer tasques administratives en general. Un testimoni molt interessant tenint en compte que aquest centre és un dels de referència de Covid-19 a nivell català.

Com recordes els inicis de la pandèmia ara fa un any en un hospital tan gran com el Vall d’Hebron?
Evidentment ningú s’imaginava que això fos tant dur i durés tant de temps. A l’inici es van restringir les proves només a aquelles que tenien caràcter urgent. Va ser molt estressant per que es van anular totes les programacions prepandèmia i el telèfon no parava de sonar en tot el dia. Va ser molt dur.

Fent un salt fins al futur, com creus que seran els propers mesos, en concret, quan haguem dit adéu a la pandèmia?
Doncs mala peça al teler. Ni hi ha diners ni voluntat política d’arreglar el desastre que arrosseguem des de les retallades. Ans el contrari la tendència es la d’anar cap a la privatització dels serveis. Una estructura que era excel•lent ha estat malmesa de manera irreversible. Em temo que no recuperarem la sanitat forta d’abans. Espero equivocar-me. 

Davant d’aquesta mala peça al teler, creus que en traurem alguna cosa positiva de tota la situació viscuda?
M’agradaria poder contestar que si, però han quedat tant en evidència els egoismes de la societat que ho dubto. És evident i a ningú se li escapa que, després de més d’un any, certa tristesa s’ha instal•lat en el dia a dia de moltes de les meves companyes a l’hospital. 

No puc deixar de preguntar-te quina imatge es queda de tota aquesta emergència sanitària.
El servei de medicina nuclear és al costat dels molls de càrrega de l’hospital. Recordo la desfilada constant de lliteres amb morts que anaven cap a la funerària sense passar pel dipòsit de cadàvers. És una cosa que mai oblidaré.

ERICA ARAYA

I del Vall d’Hebron als centres d’atenció primària, on treballa l’Erica Araya, infermera que centra el seu dia a dia a tenim cura de les persones, famílies, cuidadors i comunitat en les diferents etapes i situacions de la vida, en el seu cas, en l’edat adulta, de manera holística, tenint en compte les seves necessitats biològiques, psicològiques, socials i emocionals.  Com explica, “promovem hàbits de vida saludable (consells sobre alimentació, promoció de l’activitat física, de les interrelacions socials i afectives i adaptació als canvis) , fem prevenció de malalties, seguiment de persones amb patologies cròniques per evitar, en la mesura de lo possible, que hagin d’arribar a ingressar en un centre hospitalari per descompensació, atenem patologia aguda i/o urgent i acompanyem, quan és el cas, en tenir una mort digne. Fem múltiples tècniques, entre  moltes d’altres coses, tant al centre com als domicilis”. 

Com vas viure els inicis de la pandèmia? T’imaginaves que seria tan llarga i dura?
Els inicis de la pandèmia van ser mot durs, els recordo amb por, por al contagi, sobretot de la família i dels pacients més vulnerables. La manera d’atendre va canviar totalment, tota precaució era poca i les visites es van reduir al mínim imprescindible. No teníem equips de protecció individual i ens protegíem amb el material que confeccionaven els equips de voluntàries de la zona que es van organitzar de manera excepcional per proporcionar-nos bates, barrets, pantalles, etc. Des d’aquí m’agradaria donar un missatge a totes elles: GRÀCIES!  Crec que no hi ha prou paraules d’agraïment per la tasca que varen fer. 
No vaig imaginar en cap moment durant aquells primers mesos que la situació s’allargaria tant, no podia creure’m el que estàvem vivint, l’angoixa per tots aquells pacients que no hem tornat a veure, el moment de derivar a l’hospital perquè empitjoraven, de les famílies que no podien estar amb ells i els dols no resolts. 
La preocupació per tots aquells companys contagiats, patint quan els hi enviàvem missatges i no rebíem resposta. 
Jo vaig estar setmanes que em passava les nits treballant, somiava amb els pacients, amb PCR, amb EPIs, amb no contaminar res, m’aixecava esgotada. 
Ara tenim equips de protecció, sabem una mica més del procés de malaltia, del contagi, de detectar precoçment quan no evoluciona bé i ... tenim vacuna! 
Durant aquests mesos molta gent ha estat conscient de la gran importància de tenir una sanitat forta i amb recursos. 

Com creus que serà el futur post pandèmia per als professionals del vostre sector?
No sabria dir-te com serà el futur del sector. Només sé que els professionals estem donant el 200%. Treballem de diferent manera i moltes vegades d’una manera invisible però que desgasta, sobretot emocionalment. La falta de professionals seguirà, els que son fora, no tornaran, les condicions laborals son molt millors a les d’aquí i crec que, degut a tot el què estem passant, encara hi haurà més “fuga” d’aquests professionals. Aquesta pandèmia ha deixat clara la feblesa del sistema, un sistema maltractat des de fa anys, un sistema que ha funcionat sempre gràcies a la gent que hi treballa, tirant d’imaginació quan no hi ha recursos, treballant més hores de les què toca. Treballant en equip cadascun donant el millor de si mateix.  Necessitem enfortir molt més el sistema sanitari i evitar que “emmalalteixi” encara més.  

De tot aquest període tan negatiu, n’haurem après alguna cosa a nivell de societat?
Espero que sí. Hauríem d’aprendre que les petites coses, els petits moments, les petites sensacions i emocions, son les importants. Que hem de viure el dia a dia, gaudir del què ens envolta i mantenir una actitud, sé que molts cops difícil, positiva i alegre. Nosaltres decidim com afrontem i quina actitud mantenim davant les situacions. 
Crec que hem d’aprendre a ser més solidaris, a pensar menys de manera individual i egoista. El què està passant ens afecta a tots, d’una manera o una altra, per la pròpia malaltia i/o per les conseqüències provocades en l’economia, la societat, les relacions, etc. 

Ens pots explicar algun record amb el que et quedis de tot aquest any tan complicat.
En primer lloc amb el record per tots aquells que ja no hi son.  També em quedo amb l’agraïment a tota la petita gran família que forma el nostre equip, des de facultatius, les meves companyes infermeres, TCAIs, treballadora social, odontòlegs,  equip de neteja (tant i tan important) , administratius (veritable primera barrera en l’atenció) i tants altres que formen part de l’engranatge perquè tot vagi funcionant. I a tots els nostres pacients per fer honor d’aquest nom amb el què els anomenem i per preocupar-se per nosaltres. 
La pregunta més escoltada aquests mesos per part d’ells cap a nosaltres,  ha estat: com estàs? Com esteu? I la frase: cuideu-vos molt. 

No puc resistir-me a preguntar-te per alguna anècdota que recordis.
Anècdota? Moltes! Però hi ha vàries relacionades amb les fotografies, vídeos, etc. Una d’elles va ser un dels primers dies que anàvem una companya i jo a fer tots els domicilis que havia aquell matí, ens anàvem tornant, una feia de suport per el tema material i evitar contaminació, posar i treure EPIs, etc. i l’altre feia l’atenció que tocava en aquella visita.  A l’arribar a un bloc de pisos, em vaig quedar fora mirant cap a la porta de vidre d’entrada a l’edifici, esperant a què sortís la meva companya. 
Quina va ser la meva sorpresa que en el vidre es veia el reflex de l’edifici del davant i vaig poder veure d’una finestra com s’apartava lleugerament una cortina i apareixia un telèfon mòbil dissimuladament, només el telèfon aguantat per una ma, no es veia res més,  a la vegada que dues persones en les terrasses dels baixos també treien el telèfon i es dedicaven a gravar i “comentar la jugada” de com anàvem vestides, a qui havíem d’anar a visitar, cada dia etc... 
La companya i jo ens preguntàvem a quina xarxa social apareixeríem, però mai vàrem saber si aquells vídeos/fotos van sortir d’aquells mòbils. Els “comentaristes” entre veïns van acabar sent habituals en les nostres visites domiciliàries. Érem un espectacle! (riu)

MATI MIRANDA

No ens movem dels centres d’atenció primària per conèixer a la nostra tercera protagonista, la Mati Miranda. En el seu cas, també és infermera i la seva feina consisteix en donar una atenció global als pacients de Martorelles.

Les infermeres heu estat un del personal que més heu patit aquests durs mesos de pandèmia. Com ha estat el teu dia a dia davant d’aquesta situació tan complicada que ens ha tocat viure?
En aquest temps de pandèmia seguim treballant per la comunitat, donant un servei a un grup de població amb patologies cròniques. També seguim promovent la salut a  través de la educació sanitària, per aconseguir la prevenció i donar suport ara mateix a les necessitats dels pacients amb Covid.

Suposo que ara ja ho teniu tot més protocolaritzat, però com van ser els inicis ara fa un any?
Els inicis van ser molt complicats i, en el meu cas, vaig continuar atenent al pacient crònic, que era el més vulnerable. Treballàvem amb incertesa i desconeixement de la situació que estàvem vivint. Jo no vaig tenir tant contacte directe amb el pacient Covid, però era una situació difícil, sobretot, per la por a contagiar  als  teus familiars i també als mateixos pacients.

Hi haurà un abans i un després de tot això que estem vivint?
Doncs sí i espero que siguem conscients de la importància de la investigació, així com de la necessitat de cuidar al personal sanitari. Durant uns anys es comptarà amb molts professionals –i espero que sigui així– però la realitat serà que quan no ens necessitin, i amb la crisi econòmica, tornaran a retallar els serveis sanitaris i, amb ells, el personal que ha fet un esforç tan gran. Espero que finalment no sigui així i podem comptar amb més personal.

Parlant de temes positius, què n’has tret i creus que la gent en traurà de la vivència dura d’aquests mesos?
Sobretot valorarem tenir salut i també el sentit de la importància de la família.

Voldries compartir amb nosaltres alguna anècdota viscuda per tu durant la pandèmia?
Durant el primer confinament Atenció Primària va tenir que desplaçar-se als domicilis dels pacients massivament i la gent era molt agraïda, et donava força.

ALEXANDRA BACA

Per la seva banda, l’Alexandra Baca forma part de la plantilla de gestió i serveis del CAP de La Llagosta, encarregant-se d’atendre i ajudar a l’usuari, ja sigui de manera presencial, telefònica i ara en aquests temps de pandèmia de manera telemàtica.

Portes sis mesos al teu càrrec, però parlant amb els companys i companyes creien que duraria tant la pandèmia?
Doncs sí que s’esperaven que la pandèmia de la Covid-19 fos molt llarga i dura.

Tot i que no tens una llarga trajectòria en el món dels centres d’atenció primària, sí voldria saber quina impressió tens sobre el que en traurem de tota aquesta situació i de què serem més conscients a partir d’ara.
Amb tot lo que ha passat tots ens hem adonat de la importància de tenir una salut pública forta els professionals de la sanitat continuen fent cada dia un gran esforç, però penso que no s’estan destinant els diners necessaris, no crec que només sigui un fet aïllat en la sanitat, en tots els sectors les ajudes no arriben.

A nivell personal, amb què et quedes de tot el que ens has explicat?
Crec que en general hem après a ser més pacients i a valorar moltes coses que abans no valoraven, com ara fer un petó, donar la mà. Esperem que la pandèmia ens hagi fet adonar-nos de les coses que realment són importants.
 


Rep les notícies d'última hora

Guia comercial del Vallès