Diari digital del Vallès Oriental i Occidental

Temps ara
Weather Icon
( - )

Núria Molina, arterapeuta, formadora i conferenciant


27 Febrer 2020 Redacció: Marta Olivé

Imatges: cedides

Població: Granollers


A Granollers tenim la sort de comptar amb molta gent interessant amb la que conversar, com és el cas de la Núria Molina. Com diu ella, “vaig néixer amb els peus per davant a punt de començar a caminar, a explorar i avui segueixo pensant en l’autenticitat de les paraules de Machado: caminante no hay camino, se hace camino al andar”. Fa d’arterapeuta, formadora, facilitadora de grups i conferenciant i actualment està treballant en un article sobre el bulling i un altre sobre com entén la interioritat.

Per arrencar l’entrevista, una de les teves afirmacions: “Penso que som el que fem i fem segons el que som”. Què ens vols dir amb aquesta reflexió?
Doncs realment és una reflexió que, en sí mateixa, és també una contradicció. I és que per mi la vida és acabar fent el que som i no identificar-nos només amb el que fem. De fet, durant tota la història de la humanitat, tant a través de la filosofia com també a nivell de vivències personals, un dels missatges que se’ns ha enviat és que som el que fem. I tot això ho veig per exemple en els nens petits perquè ens creem uns personatges i la fantasia de que realment som el que fem, però el problema és que si el que fem no va en la línia del que som genera patiment. Sempre explico que un alter ego molt fictici acabarà provocant crisis, depressions, impulsivitat... i tot això per mi és la clau.


I quin és el remei davant d’aquesta realitat?
Estem immersos en un ritme de vida en el que ens costa molt escoltar-nos i quan ho fem connectem amb les coses que ens agrada fer i que ens fan gaudir. Cadascú de nosaltres tenim un espai en la nostra vida en el que les coses són fàcils. Per tant, si anem omplint la vida cada vegada més amb aquests espais acabem fent el que realment som i no es tracta d’un tema de convertir-ho en negoci (com moltes vegades es pensa). Per exemple, a mi m’agrada molt pintar i escriure però sóc mare i moltes vegades deixo aquestes aficions perquè em manca el temps i això em fa patir.

 


Aquesta falta d’escolta cap a nosaltres mateixos ja ens passa des de petits?
Sí. De fet ja ho veig amb nens i nenes de 7 i 8 anys perquè estem parlant d’una cultura d’escoltar-nos molt poc molt freqüent i és clar que si no ens trobem ens pot convertir en persones perilloses. Els existencialistes ja ho van definir molt bé: ets el que fas i et podràs definir al final de la teva vida mirant el que has fet. A partir d’aquí ells ja parlaven de l’angoixa d’adonar-te que estàs vivint una vida que sembla que no és la teva però que sembla que has de viure. I quan un nen de només 10 anys entra a la consulta amb un atac d’angoixa queda demostrat que alguna cosa no estem fent bé.


Per tant, el pas endavant passa per cultivar allò amb el que gaudim.
Sí perquè no és només el que fas sinó preguntar-te: què t’agradaria fer? Hem d’intentar que a la nostra vida hi hagi espai per a les dues coses: per exemple, la feina i també el que et fa feliç. No podem oblidar-nos de qui som i de donar-nos espais per gaudir d’allò en el que trobem la pau i entregar el que és bonic als altres. El patiment ve quan aquestes dues realitats es confronten.


Partint d’aquesta confrontació, com definiries la societat actual i quines són les seves principals carències?
La principal carència ve quan et sents que estàs acorralat per aquesta confrontació i no hi ha alternativa. Perquè no es tracta de fer una societat a l’estil Mr Wonderful en el que tot és meravellós. No és així i hi ha coses que no escollim i que cal fer, però això no implica quedar-nos tancats en aquest punt. Recordo per exemple un nen que em comentava que ell no volia anar a l’escola i, quan li vaig preguntar el per què, em va explicar que els seus pares eren els primers que no eren feliços quan havien d’anar a la feina.


I com encaixa aquesta realitat en el món també dels nens sobre protegits?
El missatge torna a ser el mateix: hi ha moltes coses que has de fer i que no t’agradaran, mentre que d’altres sí que voldràs fer i cal fer un esforç per aconseguir aquesta combinació. Un esforç que val la pena perquè és per aconseguir una cosa que va en relació amb el teu ésser i no implica fer coses que no van amb tu, que suposin obligacions externes i que no has escollit.


Amb aquest teló de fons, parla’ns de l’arteràpia: en què consisteix i com ens pot ajudar?
Una sessió d’arteràpia consta d’una part de teràpia i d’una altra en la que es treballa la part inconscient, ja que allò que un mateix va creant amb les mans és molt important ja que les mans són súper poderoses i mouen moltes de les àrees del cervell que a través de la paraula no es mobilitzen. Per tant, a través de l’arteràpia afegim un altre tipus de discurs que aporta tant la paraula com la part plàstica: anem parlant i es fa una proposta, per exemple, per explorar una contradicció a través d’un collage, un dibuix o una composició amb elements naturals. Amb això aconseguim fer una espècie de fotografia d’aquesta contradicció.
Una altra part important de la teràpia és el procés. Per exemple, em vaig trobar en la situació d’una mare que em deia que la seva filla no compartia res amb ella i per fer la teràpia vàrem posar tots els materials a utilitzar al centre de la taula i la mare sense pensar-ho va apropar-los tots fins on era ella. Aquest simple fet li va permetre veure que ella era la primera que ho agafava tot. A través de la paraula no ho havíem aconseguit però amb un gest va ser fàcil que veiés el que estava passant realment. I és que hi ha vegades que una dissonància entre el que fem i diem es posa de manifest a través d’una activitat artística.
Tenen moltes reticències els adults a seguir una teràpia d’aquest estil?
A vegades hi ha murs que no es poden franquejar i un d’ells és pensar que l’art és una cosa de nens petits i inútil, mentre que d’altres consideren que no tenen capacitat artística i, sobretot si es troben en un entorn d’excel•lència, no els agrada enfrontar-se a un tema que no dominen. El que es tracta és anar adaptant la teràpia, per exemple, jugant amb la metàfora o incorporant imatges i al final molts d’aquests reticents se n’adonen que l’art és una gran manera de fer buidatge.


Al teu blog parles de la “síndrome de la pressa” i com la pressa s’ha convertit en un estil de vida que ens té a la majoria insatisfets i al límit de l’abisme.
Cada vegada hi ha més gent que vol baixar d’aquest tren de la pressa i d’aquí han sortit moviments com l’slow per fer-nos conscients que no anem bé per aquest matí.


I com es calma aquesta pressa?
Per exemple adonant-nos del vocabulari que fem servir i de tendències de la nostra societat com el fet que no estigui ben vist no respondre ràpidament a un whatsapp. Aquest és un tema que fins i tot està provocant trencadisses de parelles o amics. 
Aquests i més temes apareixen a les teves conferències. Parla’ns d’aquesta faceta teva més enllà de la consulta.
Per una banda m’agrada molt assistir a conferències perquè és un bon lloc on trobar la inspiració i, per l’altra, fer-les jo és per la meva voluntat de compartir. De fet, les meves xerrades són molt participatives perquè es tracta de donar i rebre alhora, deixant temps al final perquè tothom pugui fer preguntes, explicar les seves vivències... Són sempre un lloc amb molta energia.


Però també escrius. En què estàs treballant ara?
Estic escrivint un llibre sobre interioritat, en general i sobretot centrada en els adults, i sobre el que penso que és. La idea base és la importància de connectar amb l’amor i l’autoestima, cultivant-la i estimant el que és: canviar el que no t’agrada i el que t’agrada potenciar-ho. 
Crec que si treballem la interioritat des de ben petits i fem prevenci de conductes d’assetjament milloraríem el clima a l’aula, per exemple, fent climes de benestar.


Però un altre tema sobre el que t’agrada reflexionar és sobre el bulling.
Sí, per ara sobre el tema del bulling continuu observant i reflexionant. En aquest cas, i parlant de llibres, en el que estic treballant és en un conte, que és molt metafòric, això sí.


Rep les notícies d'última hora

Guia comercial del Vallès