Diari digital del Vallès Oriental i Occidental

Temps ara
Weather Icon
( - )

Mónica Garcia, presidenta de la ONG “Por una sonrisa lo doy todo”


5 Febrer 2021 Redacció: Andrea Rodríguez

Població: Canovelles


La Mónica García Martín, de 49 anys i nascuda a Canovelles, al Vallès Oriental, és la presidenta des de fa deu anys de la ONG “Por una sonrisa lo doy todo”. Una dona que té com a passió la fotografia i viatjar, després d’anar a tants països va decidir crear la seva pròpia ONG, sense ànim de lucre, per donar a conèixer la realitat de països com el Líban, Brasil o Cambotja. Coneixem amb ella com funciona la seva ONG i com ha sigut la seva experiència viatjant i ajudant als diferents camps de refugiats arreu del món. 

  • Per què i quan vas decidir crear la teva pròpia ONG?

Tot va sorgir arrel del primer treball on vaig estar a la ONG Global Humanitària. Tinc una nena apadrinada i la vaig anar a visitar, a part que també vaig estar a Vietnam i Cambotja per tema laboral. Després de veure en quina situació es trobava la gent d’allà, no em vaig quedar satisfeta amb la poca ajuda que jo pensava que estava fent. De manera que em vaig posar en contacte amb la ONG on jo estava treballant i el seu director general em va estar assessorant. Ell em va impulsar a crear una ONG petita i em va assegurar que m’ajudaria en tot el que necessites, com el tema burocràtic.

Gràcies a la gent, que ens va fer diferents donacions vam pensar en fer mercats solidaris per aconseguir recaptar diners i així ajudar. Al principi va ser una bogeria, el mateix procediment per crear una empresa també es fa per una ONG i tot el que s’havia de fer em vaig encarregar jo. Hi ha gent que de manera voluntària m’ha volgut ajudar, però al ser una ONG petita no tenim oficina ni seu, com altres ONG. Així que, des del 2009 l’ONG “Por una sonrisa lo doy todo” està en funcionament. 


Al principi contactes amb gent coneguda, els hi expliques el projecte que faràs i intenten col•laborar de la millor manera. També hem aconseguit fer socis, però suma molt que la gent sàpiga que sóc jo la que dirigeix tot el tema de les donacions i el funcionament de la ONG.

  • Quin és el vostre objectiu a la ONG? 

El nostre objectiu es centra en l’educació, la sanitat i l’esport. Tenim un entrenador i professors que ens ajuden. Com a projectes vam aconseguir construir una escola a Trípoli, al Líban. Arribem fins on podem. Els diferents camps dels refugiats són comunitats, es consideren una família. Cada refugiat té experiència en diferents camps i entre ells s’ajuden per arribar a aconseguir tot el que es proposen. 


Sense educació no hi ha futur, no hi ha futur per a ningú. Això és el que em mou per seguir endavant i aconseguir ajudar a tothom que ho necessiti. En els camps dels refugiats, com una de les necessitats bàsiques és el menjar, com al Líban, els hem ensenyat perquè es sustentin ells sols. N’hi ha que tenen gallines, farina, cuiden les cabres i també tenen camps d’olives. 

  • A quins països has estat?

El primer país que vaig viatjar va ser a Cambotja per motius de treball, ja que vaig estar col•laborant a Global Humanitària com a fotògrafa i relacions públiques. També vaig estar a Perú, Síria, Irak, Palestina, la Índia, Kènia i Tanzània. El motiu principal que tenia per viatjar, a part de la meva passió per la fotografia, era per conèixer altres cultures, però al final acabes fotografiant a la gent del carrer. 


A part, el primer viatge que vaig fer després de crear la meva ONG va ser a Brasil, en concret al nord del país. Actualment estem fent un projecte al Líban, de manera que per aquest motiu viatjo molt fins allà. 

  • Quin va ser el país que més et va marcar per la situació que vas veure?

El país que més m’ha marcat com a societat del dia a dia és la Índia. No sé si té relació pel moment que vaig decidir anar allà però la manera de viure és molt xocant. Vaig veure molta misèria als carrers, sobretot a les zones on mai es parlen. 


Un altre país que també em va impactar va ser Cambotja per la història que ha patit el país. Pensa que la gent de la meva generació han nascut sense pares perquè el genocidi va ser una barbàrie absoluta, és una generació perduda. No obstant, quan arribes allà la gent sempre et somriu i t’ofereixen tot allò que tinguin. 


Al Líban el que em va sorprendre és la gent. Són les persones més hospitalàries amb les que em vaig trobar, els més educats i a on m’he sentit més segura. He arribat a deixar en el cotxe el portàtil i les càmeres amb la finestra oberta i no ha passat res. 

  • Llavors, després de veure com vas iniciar-te en la creació de la ONG, com es pot ajudar? 

Hi ha diferents opcions: pots fer-te soci, fer diferents donacions o comprant alguna de les coses que nosaltres tenim. A més, ara estem amb la campanya del Teaming que consisteix en fer una donació d’un euro al mes. A part, el tema de les xarxes és una de les prioritats per donar-te a conèixer, així que també tenim un Instagram (@porunasonrisalodoytodo) i agraïm tot aquell qui comparteixi la nostra història. 

  • Us arriben les ajudes que demaneu?

Bàsicament amb el que aconseguim recaptar anem fent. El que no se sap és que tots aquells refugiats que han hagut de fugir del seu país perquè estan en guerra han de pagar per tenir la tenda de campanya o la manta. Per què? Doncs perquè cada terra té al seu amo. Amb això vull dir que tots els refugiats han de treballar per poder pagar al propietari de la terra. Un refugiat pot ser des d’un arquitecte, un operari, un nen, un adolescent o un orfe. Tothom pot arribar a ser alguna vegada un refugiat. 


A més, quan ens arriba menjar a vegades no el podem portar fins al camp dels refugiats perquè la maleta no ens pot pesar tant. Així que portem sempre recursos econòmics i un cop que arribem allà comprem tot el necessari: menjar, mantes... així ajudem al comerç local també.  A vegades sí que portem coses determinades, com el Barça que ens va donar una equipació sencera pels nens. 

  • Què t’ha aportat com a persona la creació de la ONG? 

M’ho aporta tot. Ara mateix aquesta és la meva vida, és allò que em motiva a continuar vivint. No té res a veure el tema econòmic, la veritat és que no sé com explicar-ho. El que reps compensa molt. 


Darrere de cada nena hi ha una mare i un pare amb una història molt dura. Me’n recordo estar parlant amb una dona refugiada al Líban i veure com es reia molt. Aleshores jo li vaig preguntar pel motiu del seu riure i ella, amb tota la sinceritat del món, em va contestar que perquè estava viva. Justament ella és advocada i el seu marit enginyer. Les filles segueixen patint bullying perquè són de fora. Per sort, després de molts tràmits vam aconseguir que la família estigui vivint a París. 

  • Quan viatges als diferents països, a on t’allotges?

La veritat és que a on pugui. Al Brasil per exemple llogo un apartament molt senzill on només necessito cobrir les necessitats bàsiques, però no hi ha aigua calenta. Em podria quedar amb els refugiats al seu camp, però a vegades ens quedem a casa del coordinador, que també és un refugiat. Allà on m’he quedat sempre m’han acollit de la millor manera possible. 


Al final t’acabes adaptant allà on estiguis i sempre s’agraeix tot allò que et donen. És més, a vegades ens anem a dinar amb les famílies dels refugiats i és una de les millors sensacions que pots arribar a tenir. 

  • Com has viscut tot el tema del Covid-19?

Quan va arribar tot el confinament aquí a Espanya jo estava al Brasil per tema laboral. En teoria hauria d’haver tornat a l’abril a casa, però fins a l’agost no vaig poder. Em vaig veure sola allà, sense casa i sense diners, perquè la meva previsió era estar fins a l’abril, no a l’agost. Una amiga em va acollir a casa seva durant els mesos de confinament. Vaig estar gairebé set mesos al Brasil vivint a una habitació amb un llit, quatre penjadors i un lavabo. Les parets tenien humitats i de veritat que és el moment quan veus com un virus com el que hi ha ara és el menys preocupant que hi ha. Tenen altres malalties a diari que són més preocupants.   


Al Brasil es va viure igual que aquí a Espanya, segons el que em van estar explicant. També es va tancar tot, tothom havia d’estar a casa fins que va haver un moment que ens deixaven passejar per la platja, però un cop que vaig anar a passejar vaig tornar a casa perquè em feia por no veure a ningú, estava sola. 


El que passa a Brasil és que allò que es veu no és la realitat. Darrere de la zona turística hi ha una realitat molt dura. Pensa que l’hospital de Natal, el més proper, està a dues hores. De manera que, si et passa alguna cosa t’has de protegir i intentar sobreviure de la millor manera perquè segons en quina situació estiguis de gravetat no arribes per distància. 


Amb el Covid-19 també hem deixat de fer coses que fèiem per aconseguir ajudes. Ens ajudava molt fer diferents mercats solidaris, reunions per conscienciar i amb això aconseguíem algun soci. No obstant, ara amb tot el que està implicant el Covid-19 ens està costant mantenir els socis i alguns ja s’han donat de baixa. 


Rep les notícies d'última hora

La vostra privacitat és important per a nosaltres

Tant els nostres socis comercials com nosaltres fem servir cookies a la nostra web per personalitzar contingut i publicitat, proporcionar funcionalitats a les xarxes socials i analitzar el nostre trànsit. Fent clic, accepteu l'ús d'aquesta tecnologia a la nostra web.

Guia comercial del Vallès