Avui coneixerem a la Mar Barbany Arimany, una dona de 36 anys i la seva parella, Abdou Samath Ndiaye del Senegal. Actualment té dos fills, la Sira i el Quim.

La Mar ha estudiat Educació Social i dos màsters en Cooperació i Estudis Africans. A més, ara està estudiant un màster d’Educació Intercultural. També, a Catalunya va estar treballant deu anys per Caritas com a Educadora Social.

Fa dos anys que vius a Senegal , quins són els motius que et van portar a fer aquest canvi?

El motiu principal és que la meva parella és del Senegal. A més, sempre m’he sentit molt atreta pel continent africà. Suposo que és perquè des de petita els meus pares sempre m’han fet estimar aquest continent i he pogut fer diferents viatges. La meva mare era voluntària d’un projecte on també tenia molt contacte amb persones africanes, i jo mateixa vaig estar fent de voluntària de reforç escolar i vaig poder conèixer a una família senegalesa la qual em va convidar a anar a Senegal. D’aquesta manera, amb només 18 anys ja havia anat a Senegal sola amb aquesta família.

Els meus estudis sempre han estat relacionats amb les diferents cultures. Vaig estudiar per ser Educadora Social pensant en treballar des d’un principi amb persones nouvingudes.

La meva parella i jo, i amb els nostres dos fills mig catalans mig senegalesos, vam arribar a un punt on la vida que teníem a Granollers, on ens dedicàvem a treballar, a pagar factures, a anar estressades... no ens acabava d’omplir. Aleshores, vam decidir fer un canvi radical a les nostres vides. Ens vam plantejar moltes opcions, com des de deixar-ho tot i anar a donar la volta al món fins a viure en un poble a la muntanya. Finalment, vàrem decidir anar a viure a Senegal i començar de nou en un altre país a on els nens podrien tenir l’oportunitat de conèixer les seves arrels i la seva família senegalesa.

Un cop a Senegal quan ja decidiu on viure, us decidiu per crear el Projecte Ecoturisme, Nguel du Aloum a l’Illa de Mar Lodj. Com recordes els seus inicis?

Varem decidir anar a viure a Senegal, en concret a l’Illa de Mar Lodj, una petita illa del delta del Sine Saloum, un lloc molt bonic i molt tranquil, també de cultura serer i ni massa lluny ni massa a prop de la família de l’Abdou. Varem pensar que a aquest lloc, a aquesta illa, hi havia un gran potencial turístic tant per la seva natura com per la seva cultura. Per aquests motius vam creure que podríem llogar habitacions de casa nostra pels turistes.

Creus que l’ adaptació era més fàcil per part teva al Senegal que al revés?

Sempre depèn a on vagis a parar. En el meu cas hem anat a viure a un poble petit dins d’una illa, i com es normal sempre és una mica més difícil trobar el teu lloc en un poble que no pas a una gran ciutat. Arribis al poble que arribis, fins i tot si arribes com a nova veïna a Corró, per exemple, sempre seràs la que no ets de Corró, la que ve de fora... A més, en aquest cas, com a dona blanca, europea en un petit poble del Senegal, vaig haver de fer front als diferents estereotips que tenen sobre nosaltres. És normal que necessitis el teu temps d’ adaptació ja que són cultures molt diferents. També, he anat a parar a un lloc a on no hi ha més catalans i on no coneixia cap llengua que permetés comunicar-me.

L’Abdou, la meva parella, quan va arribar a Catalunya va anar a parar a una ciutat com Granollers on hi havia altres Senegalesos. Aquí es va trobar amb un sistema d’acollida organitzat, podia tenir classes de català i castellà i així, aprendre la llengua.

Els nens, les persones a on creus que son més feliços?

Personalment, crec que a Europa tot s’ha adaptat de manera arquitectònica i psicològica entre d’altres, a una franja d’ edat productiva i consumidora, de manera que els nens i la gent gran hi han de funcionar adaptats. A Senegal, i sobretot als pobles petits com Mar Lodj, tot és simple, tothom hi cap... es viu en comunicat i tothom s’ajuda, incloent tant als grans com als nens. La criança i les cures a Senegal són compartides. Els nens i nenes creixen acompanyats d’altres nens i nenes més grans que se’n ocupen; sempre hi ha moltes mans que acompanyen. I trobo que el fet de créixer a un poble on no hi ha cotxes, on tothom es coneix, on tot està a l’abast, on no hi ha perills... ajuda a que els nens creixin amb molta més llibertat.

D’aquesta manera, crec que són nens molt feliços ja que no s’han d’anar adaptant al ritme d’una societat que no està pensada per a ells. Tot és més flexible; per exemple, quan l’hivern passat portàvem als nens a l’escola a les 8.00h del matí, ens trobàvem que la porta de l’escola estava tancada i que no hi havia cap nen ni cap mestre al centre. Per què? Doncs perquè a les 8.00h, a l’hivern, fa fred, i a la gent li costa més sortir del llit i per tant, l’escola comença més tard. Fins que no ens varem adonar d’aquesta norma esporàdica, varem fer-nos un fart d’esperar davant la porta de l’escola! Les persones son molt importants, més que l’economia. Donen més importància al temps que dediques a la gent, que no als diners.

Creus que serà una etapa de la teva vida o et quedaràs a viure allà?

Tinc un projecte de tornar un dia o un altre, el qual vindrà conduït sobretot per l’edat dels meus fills. Ara mateix, però, crec que estan al lloc ideal ja que creixen a la natura, en comunitat. D’aquí uns anys sí que serà complicat l’accés als estudis. Actualment estan cursant primària, però secundària a l’illa no ho tinc molt clar. Crec que en el moment que la meva filla Sira tingui l’edat d’anar a l’ institut haurem de decidir si ens movem dintre de Senegal o si tornem a Catalunya per seguir estudiant.

Explica’ns una anècdota que hagis viscut

Recordo una anècdota que em va agradar molt i crec que és el primer cop que ho explico en una entrevista .

Li vaig demanar a una veïna del poble si em podia acompanyar al mercat per explicar-me una mica com funcionava. Tenia la sensació que quan intentava comprar, els preus eren més cars per a mi que per a les altres, no tenia ni idea dels preus de les coses ni de si eren bones o no, algunes persones se’m colaven a la cua del peix... en definitiva, no entenia quines eren les “normes del mercat”. De manera que la veina, que es diu Eli Thiabou, em va acompanyar a mercat i només arribar a la plaça li va dir a totes les dones d’allà:

“La Mar viu aquí i a partir d’ara vindrà a comprar el peix. Així que, a partir d’avui, li cobrareu com a una més i no com a turista”.

Després d’aquell moment, tot va començar a fluir i cada cop em vaig sentir més acollida i em van començar a convidar a batejos, casaments. És més, un dia vaig fer un comentari dient que el 21 de juliol era el meu aniversari i em van organitzar una festa d’aniversari on van estar tot el dia cuinant i va venir tot el poble. Sincerament, va ser una festassa amb tambors, balls... fins i tot, van fer un parlament donant-me les gràcies per ser com era i tot.

Pel que fa a la família de l’Abdou, han acceptat amb molta tolerància la meva manera de fer les coses, que és diferent a la seva. Just a Catalunya crec que l’Abdou s’ havia d’adaptar més a la nostra cultura. A la casa gran, a la casa de la família de l’Abdou, des de sempre han acceptat els meus diferents ritmes i tarannàs. Saben que soc estrangera, que tinc les meves costums i no m’han intentat canviar. Jo també faig els meus esforços per trobar el meu lloc entre les dones de la casa, però el fet que només parlin la llengua serer em dificulta la comunicació i de vegades no és fàcil. També cal aprendre de nou a participar a un lloc on tot és nou per a tu. Per exemple, les cuines son de fogons i es cuina amb llenya, ni hi ha taules ni cadires perquè es menja a terra....

En general, son les dones les que es cuiden de la casa, de la cuina i dels fills, i els homes els que tenen l’obligació de portar els diners a casa. Però aquesta divisió dels rols i del treball no s’ha de llegir des de la mirada occidental en la que podríem pensar que qui porta diners és qui té més poder, sinó que les dones, en tant que cuidadores de les persones i de la llar, també tenen molt poder.

Tornant al projecte Ecoturisme Nguel Du Saloum . Què pot trobar el turista que us visita?

A l’obrir les portes de casa nostra, compartim els nostres espais. La cuina és la mateixa per a tothom, junt amb el pati i les joguines. Crec que el nostre punt fort és l’atenció perquè tots dos, des de sempre, hem sigut molt oberts i a casa nostra sempre hi ha hagut gent. No sentim que estiguem treballant, sinó compartint. No som com un hotel, no estem amb la sensació de treballar i, en alguns moments, ens podem assentar a la taula amb els clients i aquests ens poden acompanyar a portar els nens a l’escola i de pas, fer-li una ullada. Nosaltres apostem per tenir una bona relació amb el client.

També organitzem activitats d’Ecoturisme, activitats que permeten a qui ens visita de descobrir la cultrua i la natura que ens acullen, sempre des del màxim respecte. Crec que la proposta que oferim és original i potser única, la qual ens diferencia dels altres campaments turístics. Som una família que entenem la cultura de l’estranger, però a la vegada els oferim l’essència de la cultura africana. Per una part, hi ha l’Abdou que és un gran amant de la seva cultura i li agrada compartir-la i per l’altre estic jo, una europea que entén què esperen els clients que vénen. És una combinació molt equilibrada perquè es sumen aspectes positius de les dues cultures.

Quin perfil de gent us visiten?

El visitant principal és el francès, però també tenim a molta gent jove i famílies d’altres llocs d’europa. T’haig de dir també que molts catalans que visiten Senegal acaben venint a passar uns dies a casa nostra...

També, hi ha una mica de turisme nacional ja que l’illa de Mar Lodj cada vegada s’està posant més de moda. Pot ser perquè hi ha més consciència que la natura també és per l’oci i no tan sols per cultivar. Fins fa uns anys, a Senegal es pensava que la natura era pel camp i havies de gastar el teu temps d’oci a les ciutats. No obstant, cada cop hi ha més famílies senegaleses de ciutat que busquen la natura per les seves vacances.