La Lema Rashid és una dona afganesa que ha viscut tota la seva vida en qualitat de refugiada. Va néixer en un camp de refugiats al Pakistan, en els temps de l’ocupació russa a l’Afganistan i, des dels 15 anys, viu a Sant Celoni amb la seva família i amb l’esperança de tornar algun dia al seu territori originari. Amb ella hem volgut parlar de com lluita a favor de les dones afganeses i també de com és el seu país i la seva gent.

Vius a Catalunya des dels 15 anys. Com va ser que vas anar a viure a Sant Celoni?
Abans de la nostra arribada, el meu pare ja havia vingut a operar-se el peu per una ferida de guerra. Era el 2006 i, gràcies a l’ajuda de l’Associació Rawa, va poder venir a Catalunya i conèixer a molta gent. Per ell l’experiència va ser molt atractiva i molta gent es va oferir a ajudar-lo a poder portar la seva família cap aquí.
En arribar a casa ens va compartir la idea i així va ser com vàrem començar a fer els papers a través d’ACNUR. Després de quasi tres anys de paperassa, cues i entrevistes vàrem poder volar fins a Madrid. En teoria ens havíem de quedar allà, però el meu pare volia estar a prop dels amics i va rebutjar l’ajuda que li oferien i vàrem marxar cap a Catalunya. Per què Sant Celoni? Doncs perquè ens van oferir una masia a canvi d’acabar les obres pendents i mantenir la casa.

I com va ser aquest primer contacte?
Va ser un canvi molt fort per a nosaltres perquè no resulta fàcil passar del Pakistan a una masia en poques hores. No obstant, poc a poc el meu pare va anar aprenent l’idioma, va trobar feina i vam tenir l’ajuda dels amics que havia fet a la seva primera visita a Catalunya.

Quins records tens del camp de refugiats del Pakistan on vas viure fins als 15 anys?
Sempre dic que va ser el moment més bonic de la meva vida perquè realment els nens l’únic que volen és ser lliures i allà no m’havia de preocupar de res. Sé que estàvem fugint i teníem una lluita, però en aquell moment no me n’adonava de tot això. Tot i que era molt petita, tinc bastants records de com érem una comunitat molt forta, on tothom es coneixia i ningú tenia por. Recordo que havíem d’anar a buscar aigua potable a llocs concrets del camp, com ens dutxàvem a fora a l’estiu o de com anava al camp de futbol amb el meu pare. Com que tots els que hi vivíem érem afganesos, els meus pares estaven relaxats i el gran objectiu que teníem era viure, bàsicament.

Per què van decidir que t’enviarien a un orfanat?
Era una oportunitat de rebre una educació que tan important és i els meus pares estaven d’acord a fer aquest pas. No tenia cap ganes de separar-me dels meus pares i suposava acceptar com les guerres comporten perdre drets bàsics com l’educació. De l’orfanat recordo plorar molt fins al punt de no dormir i crec que els traumes de la meva vida com a adulta venen d’aquí. Estava molt sola i no coneixia ningú, així que trobava a faltar als meus pares i tot això em va marcar molt. Un altre dels aspectes que em feien sentir malament era que a l’escola només es parlava pakistanès, que entenia però no era el meu idioma, i vaig experimentar el que crec que era una petita depressió.

Com va ser la teva educació en un context com aquest?
Com deia, malauradament persones que provenen de països conflictius i guerra no tenen el privilegi d’escollir què estudiar i on fer-ho. Com que vius un infern, l’única cosa que ens pot salvar és l’educació per lluitar per tu mateixa pels teus drets i pròpia dignitat i realment ser una cosa útil per la societat. És només per l’educació que es pot lluitar qualsevol lluita i, especialment, en el cas de les dones d’Afganistan.
Crec que els meus pares van ser molt forts per separar-se de mi perquè pogués estudiar i aquest és un fet que moltes vegades no se’n parla tant en el cas dels països en conflicte. Amb educació dius sí a la vida i a l’esperança.

Precisament, aquesta experiència és la que et va portar a estudiar dret?
I tant. Des de sempre m’havia atret el dret perquè si no saps els teus drets no pots ascendir. Vaig créixer en un ambient on el meu pare sempre parlava de política, reunint se en assemblees i estava involucrat en una associació que lluita pels drets de les dones... Això porta que comencis a tenir una visió crítica i no t’agafis les coses perquè sí. Comences a expressar que no hi estàs d’acord i no és just, cosa que també em va fer venir ganes d’estudiar dret. Per mi l’educació és un privilegi i he hagut de lluitar per estudiar i reflexionar-ho bé abans.

Com va viure la teva família, des de la distància, l’extensa cobertura mediàtica del fi de la presència de tropes al país a finals d’agost?
Ha estat un punt que m’ha canviat la vida i reconec que ja no sóc la Lema que era abans. No tinc la mirada anterior i és com si m’hagin robat alguna cosa; la meva mirada actual és la que havia vist tantes vegades a la cara de la meva mare i a partir de la que vaig jurar que intentaria donar-li sempre felicitat. Sentir que no ho he pogut aconseguir és una espècia de dol a dins meu i ara plorem juntes pel que està passant perquè és una cosa que no només implica a Afganistan sinó que també ha perdut Europa. Considero que el problema de l’Afganistan deixa de ser-ho només del país quan n’hi ha d’altres que decideixen intervenir.
Portem quaranta anys amb una guerra de poders d’interessos polítics, econòmics... i que a dia d’avui els drets de les dones estiguin censurats i trepitjats, no és un problema d’allà sinó una crisi humanitària mundial.

A dia d’avui i amb els Talibans al poder, és fàcil mantenir contacte habitual amb la gent de l’Afganistan?
Sí em puc comunicar amb tothom perquè és relació directa amb familiars, però tot el que surt del país està controlat pels Estats Units i els Talibans. Per aquest motiu és tan difícil lluitar perquè no ens arriba la realitat i ara quan parlo amb els meus familiars ja no ho fem tampoc de la mateixa manera que abans perquè acabem parlant sempre del mateix: de seguretat, de la situació política, de la lluita que estic fent des d’aquí... 

Ara també vas a les escoles a parlar sobre el teu país, els drets de les dones i altres temes d’actualitat. Has notat que els alumnes t’escolten amb més atenció d’ençà de la sortida de les tropes americanes? 
Quan vam venir a Catalunya va haver-hi un moment en el que vaig començar a buscar el sentit de la meva vida perquè ningú va tenir en compte la càrrega emocional que portava com a refugiada. Et sents sola i tens dret a ser estimada, respectada i a sentir-te bé. Has de tornar a començar a zero i a sobre has de portar el pes de la família que deixàvem allà. Això et deixa un gran forat al cor que és molt difícil omplir i t’has de buscar la manera de buscar-lo. Les xerrades com aquestes formen part del camí que estic seguint i la reacció dels estudiants és molt bona i tots ells em fan moltes preguntes.

Parla’ns de l’Afganistan que no coneixem i de la seva gent. Com els definiries?
Per mi, Afganistan és una cosa que no té res a veure amb la guerra. Per exemple, tinc fotos de la meva àvia fumant i vestint una mini faldilla. De fet, cap als anys 60 el país era un destí hippie dels europeus que l’escollien per a les seves vacances. A mi el que em representa és aquell Afganistan lliure, democràtic i en el que hi havia pau, música, coneixement i el dret a ser tu mateix. I la manera de recuperar-lo és la lluita.