Diari digital del Vallès Oriental i Occidental

Temps ara
Weather Icon
( - )

Entrevista a Fina Campàs i a Rosa Maria Maristany sobre la seva experiència amb la transexualitat


30 Novembre 2022 Redacció: Guillem Serra

Imatges: Raquel Duro

Població: Granollers


“Ningú pensa que l’homosexualitat sigui una malaltia, però nosaltres seguim en aquesta lluita”

Des de PunVallès, recuperem les entrevistes fetes a Fina Campàs, activista de TALCOMSOM, i a Rosa Maristany, Presidenta de l'associció Trans*Baix Power & Roses de Sant Feliu, l'any 2018 on ens expliquen la seva experiència amb la transexualitat. 

 

Fina  Campàs, de Vic, és una activista de TALCOMSOM, una associació que lluita pels drets del col·lectiu LGRBIQ+, ens explica la seva experiència amb la transexualitat i les diferents barreres que el col·lectiu és troba.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

-Encara hi ha transfòbia?

La transfòbia hi és, hi ha sigut i hi serà. Costarà generacions superar-ho. Això, sí: és cert que des de l’àrea LGTBIQ+ s’està treballant per poder minvar els seus efectes.

-És present tant amb els homes com amb les dones?

Tot i que ningú està exempt de patir transfòbia, potser amb les dones hi ha un acarnissament més profund.

-Per què?

Perquè el pas d’home a dona és més evident. A l’inrevés és pràcticament invisible. Jo parlo del format transsexual, llavors també hi ha els cuers.

- Pots explicar la diferència?

Elles fan una revolució social d’això. Diuen: “jo sóc una dona, però no tinc per què seguir els estereotips que marca la societat”. Potser, en aquest sentit, les transsexuals som més normatives.

-Per les rutines?

Volem acostar-nos al màxim al rol de dona: ens agrada anar depilades i volem fer-nos les cirurgies.

-És important aquesta diferenciació?

S’ha de tenir en compte que hi ha aquests dos formats perquè els cuers entren en un major conflicte amb aquesta transfòbia. Les transsexuals tenim un millor encaix social, perquè ens veuen com a dones.

-En quines situacions t’has trobat la transfòbia?

Un dels problemes que tenim les dones transsexuals, a diferència dels homes transsexuals, és la veu. Tu pots fer-te un procés hormonal de jove i aconseguir aquesta invisibilitat, però si ho fas de gran com jo, no. En el moment que, en una entrevista de feina, parles, la veu et destapa.

-El món laboral és l’àmbit en què es viu més aquesta discriminació?

Hi ha una transfòbia latent. I, com que buscar feina és un fet importantíssim per viure, penso que l’administració s’hi hauria de posar a fons. És una discriminació per gènere, però costa.

-En quins altres casos es veu la discriminació?

Hi ha moltes persones de gènere cis, és a dir, amb qui hi ha una correspondència d’identificació de gènere amb sexe, que semblen transpositives però és fals.

-Com ho detectes?

Quan comences a parlar amb aquestes persones i intercanviar punts de vista, sempre notes que mantenen una visió del teu origen. I això sí que costa de canviar.

-El deixar de ser vistos com a homes.

Clar, sempre hi ha prejudicis. Si jo estic amb un home, potser a ell el titllaran d’una altra cosa, per estar amb una trans.

-També hi ha discriminació dins del col·lectiu LGTBI?

Sí, s’ha de ser realista amb això. Hi ha molts aspectes a treballar internament.

-Per exemple?

Les associacions haurien de treballar la qüestió trans i no a tot arreu es fa.

-Hi ha menys homofòbia que transfòbia?

Té un recorregut més treballat. Ja ningú pensa que l’homosexualitat sigui una malaltia, però nosaltres encara continuem en aquesta lluita.

-Des del 2016, el departament de Salut ha deixat de considerar la transsexualitat una disfòria de gènere.

Això és un avanç.

-Com ha canviat la situació?

Fins llavors, la Unitat d’Identificació de Gènere del Clínic (UIG) funcionava amb uns esquemes de Harry Benjamin que s’havien de complir si volies passar el procés de selecció. Hi havia persones a qui s’havia fet fora de l’UIG per la seva tendència sexual.

 

-Què vols dir?

Es penalitzava no complir la norma. Si un home volia fer el trànsit a dona, volia fer-se una cirurgia de vaginoplàstia, però per tenir relacions amb una altra dona, no superava el procés de selecció.

-Amb el nou model, això s’ha superat.

S’ha donat sortida al bloqueig que patien la resta de transgenerismes, però la situació per als transsexuals ha quedat igual, amb alguns matisos. De tota manera, això és una opinió personal.

-També considera el trànsit en persones menors?

Sí. Contempla quan poden començar a prendre hormones, quan poden començar amb els bloquejadors, etcètera.

-És important que es pugui fer el pas des de joves?

Sí, i és una qüestió que l’activisme ha dimensionat. En aquest sentit, l’associació Chrysallis ha fet una feina magnífica. Clar, jo no ho vaig tenir tot això quan era jovenet i, quan vaig decidir fer el meu trànsit, la meva família em va liquidar.

-Ells disposen d’un major suport.

Tenen uns pares empàtics que els fan un acompanyament.

-Fa més d’una dècada que vas decidir fer el trànsit. Per què llavors i no abans?

Quan tu decideixes començar a fer un trànsit, hi juguen molts elements: pors, rebuig, responsabilitat envers la família, cada cas és un món. Hi ha moments en el decurs de la vida en què hi ha coses que cauen o es trenquen, com els matrimonis. Arriba un punt en què dius: “sempre m’he sentit dona, per què haig d’estar ancorada en un rol que no em pertoca?”.

-Vas decidir-ho després de separar-te.

En el meu cas era un noi de Vic que complia amb totes les expectatives socials. Hi havia una situació de confort i, quan decideixes fer el canvi, hi ha un terrabastall impressionant: amistats, família, negocis... és brutal.

-Com va ser el moment d’explicar-ho a la família?

No entenien res, va ser una decepció. Dir-los que era una dona, que em veiessin passejant per Vic amb roba femenina... va ser un xoc brutal. Es va trencar tot. I va provocar que m’apartés de la meva família. Va ser un començament molt caòtic, vaig passar per una depressió molt forta, vaig caure en addiccions, vaig entrar en el món de la prostitució i em va desconcertar moltíssim.

-Hagués estat diferent, de comptar amb el suport de la família?

Hagués canviat una mica i el meu patiment hagués estat menor. Pensa que vaig trobar-me sola, de la nit al dia. Inclús havent de dormir al carrer.

- Com és la situació ara?

Per sort, vaig poder-ho reconduir i actualment estic en una situació de col·laborar amb el col·lectiu i treballar per a la qüestió transsexual.

-S’ha superat la situació familiar amb el temps?

Amb la meva família ens parlem molt de tant en tant, però hi ha terra pel mig. Jo també m’hi sento còmode amb la distància, perquè el que vols no és que et tolerin sinó que t’acceptin. Gestionar això és complicat. Jo sóc la mateixa persona i tinc les mateixes aficions: m’agraden els cotxes, m’agraden els esports, el tennis, l’hoquei...

-Creus que l’estereotip que es té de les persones trans és el correcte?

Es tendeix a frivolitzar molt, tant al cinema com a la vida real. Sembla que tothom provingui justament del món de la prostitució però, quan entres al col·lectiu, et trobes enginyeres nuclears, arquitectes, gent d’un nivell intel·lectual de primera línia. Aquesta gent desfà completament l’estereotip.

-Parlem de les cirurgies. És fàcil operar-se?

Tenim unes llistes d’espera considerables, si has de fer-te la cirurgia per la seguretat social.

-De quants anys estem parlant?

Potser estariem parlant de sis o set anys.

-També existeix la possibiliat de fer-ho en centres privats.

Si tens recursos econòmics i t’ho pots fer, te’n vas a Tailàndia.

-En aquests casos, quant temps comportaria?

Truques i en sis mesos et donen hora.

-Hi ha diferència.

El procés d’espera és neguitós.

-Què cal per millorar-ho?

Hem de tenir un altre marc jurídic. Si tenim un altre marc jurídic, entrarem més dins d’una cartera pressupostària i així hi haurà més igualtat de tracte respecte els altres.

-Quantes cirurgies es fan cada any?

Estaríem en la ratlla de les 30 operacions. I entren en funcionament dues llistes: la del servei unitat Trànsit i la de la UIG. Però hi ha el mateix número de cirurgies que hi havia l’any passat. Per tant, el col·lapse està més que garantit.

-Quina és la solució?

Ha d’haver-hi la capacitate de fer un equip de treballa amb persones que hagin passat per processos com aquests I plantejar-ho al Departament de Salut, des del respecte, com s’ha fet amb el model de salut trans, I a l’empara professional.

Fina Campàs

Rosa Maria Maristany de Barcelona, ens explica la seva experiència en la operació.

Davant les llargues llistes d'esperes que comporta operar-se per la sanitat pública, l'agost de 2018 Rosa Maria Maristany, va decidir viatjar a Tailàndia per a sotmetre's a la cirugia en l'àmbit privat. Maristany, ens explica el funcionament de les intervencions, els països qque en són capdavanters i el cost econòmic que implica.

-Quins tipus d’operació existeixen?

La que més es practica és la inversió peneal. S’agafa la pell del penis i, quan et fan l’obertura, et fan un plec cap a dins per tenir la mateixa llargària en profunditat. I la que em van fer a mi és l’scrotal skin graft, que és aprofitar la pell de l’escrot per acabar de fer la fondària.

-Vas operar-te a Tailàndia.

Sí, perquè volia que m’operés el Dr. Sanguan Kunaporn, un dels únics que domina l’scrotal skin graft i que és el millor cirurgià del món en aquest àmbit.

-Et vas plantejar sumar-te a la llista d’espera?

Si m’hagués hagut de posar en la llista d’espera ja no m’hagués operat perquè m’hagués tocat als 65 anys i a aquestes edats ja no té cap mena de sentit.

-Quin cost va tenir la teva operació?

Tailàndia és el lloc més econòmic, perquè els resultats són els òptims. La meva operació, amb viatge, hotel i cirurgia em va costar 12.600 euros. Però te’n vas amb un altre cirurgia que fa una operació semblant a la meva però només d’una tongada, en lloc de ser amb tres, i havia arribat a cobrar 24.000 euros.

-El país referència és només Tailandia?

Els punters també són a Texas, als Estats Units, Canadà, Anglaterra, Alemanya... n’hi ha moltes, però totes fan només l’inversió peneal.

-L’operació t’ha ajudat a sentir-te millor?

Ja era feliç, però necessitava això per sentir-me complerta.


Guia comercial del Vallès