Diari digital del Vallès Oriental i Occidental

Temps ara
Weather Icon
( - )

"Amb Feina de Cor volem mostrar vida"


14 Juliol 2020 Redacció: Marta Olivé

Imatges: Cristina Gabarró

Població: Granollers


Cristina Gabarró i Laura Dilo, Fotògrafa i productora fotogràfica de “Feina de cor”

La pandèmia de la Covid-19, amb el confinament, el dolor per la pèrdua d’éssers estimats i també la incertesa, ha marcat els nostres darrers mesos. Però lluny de veure-la només des d’una perspectiva negativa, aquesta situació també ha donat peu a la posada en marxa de noves iniciatives com “Feina de cor”, un projecte fotogràfic liderat per la fotògrafa Cristina Gabarró i amb la producció fotogràfica de Laura Dilo. Un verdader cant a la vida després de la pandèmica de la que us hem volgut parlar des de La Portada.

Com sorgeix el projecte de “Feina de cor”?
Cristina Gabarró: Tot va començar amb una foto de perfil de Whatsapp que vaig veure i on hi havia una infermera amb una màscara amb unes flors. Justament la meva cunyada és infermera i durant el confinament li vaig comentar que m’agradaria molt fer una cosa similar. Amb la Laura hi vaig contactar per una altra producció fotogràfica i li va agradar molt la idea que tenia en ment, així que ella va passar a assumir la part de direcció d’art del projecte.

I a partir d’aquí comenceu a treballar...
Laura Dilo: La fotografia que em va ensenyar la Cristina va ser el punt de partida a través del que volíem donar vida a aquest tipus d’art. No es tractava tant d’ensenyar una cara amable de les infermeres sinó mostrar que el col•lectiu sanitari dona vida. Està molt bé aplaudiu-los, però cal ressaltar sobretot la vida després de tots aquests mesos amb tanta mort.
C.B.: Sí, la imatge que em va inspirar era massa tètrica i no volia això per al nostre projecte, així que vam optar per donar-li un gir.

Com són els primers passos que feu per materialitzar la idea?
C.G.: A banda de la meva cunyada vam contactar amb 4 infermeres més de Sant Antoni i Sant Pere de Vilamajor. Realment va ser un treball molt ràpid i per agilitzar-ho els vam demanar que portessin elles el seu vestuari. 

Un vestuari real que vosaltres vàreu complementar amb flors...
C.B.: Tot i que jo tinc un client que es dedica a fer rams de flors, la Laura va tenir la idea d’utilitzar flors fresques del seu propi jardí.
L.D.: Amb el material que teníem hem aconseguit el resultat que podeu veure a les fotografies. Hi vam posar molta imaginació i l’objectiu final és que elles ens transmetessin aquesta vida que buscàvem.
C.B.: Algunes venien una mica seriosa perquè realment era el primer que feien després d’una època tan dura treballant a l’hospital.

I arriba la prova de foc, quan presenteu el projecte dins del marc del concurs “Continuat de foto”.
C.G.: Aquest any era la desena edició del concurs i vaig formar part del jurat. Un dia em van preguntar quina obra presentaria durant l’esdeveniment del juny i realment va ser una sorpresa perquè no sabia pas que ho havia de fer, així que vam optar per donar a conèixer el projecte. A banda, vam buidar l’estudi fotogràfic per aprofitar-lo per fer una petita inauguració efímera en petit comitè on van venir tant les infermeres protagonistes.

Però tindrà més recorregut el treball que heu fet?
C.G.: Esperem que sí. La nostra intenció era fer una exposició itinerant als hospitals on treballen les cinc infermeres, però això encara està a l’aire. De moment, el que sí tenim és que la Regidora de Cultura de Sant Antoni de Vilamajor ens ha demanat poder exposar les fotografies a l’Ajuntament del poble.

Fent un cop d’ull a les imatges de “Feina de cor” esdevenen un bonic reconeixement a un col•lectiu que tant ha treballat per a nosaltres aquests darrers mesos...
C.G.: Sí, un reconeixement que es fa cap a un col•lectiu que, si bé ha rebut molts elogis i aplaudiments, també han rebut algunes crítiques sobretot pel sentiment d’algunes famílies perquè no han pogut salvar als seus éssers estimats.
L.D.: De totes maneres, la sessió tenia com a enfocament principal la vida dins de tota la foscor i incertesa que hem viscut aquests mesos. I per això vam omplir els blisters, xeringues i sueros amb flors naturals. La nostra premisa és que tot fos vida, que tingués un punt de frescor i d’alegria. 

Una curiositat, per què no estan retocades les fotos?
L.D.: Doncs perquè volíem donar la sensació que són fotos de veritat. La realitat es va prioritzar davant d’altres aspectes. L’únic retoc que sí vam fer va ser canviar una bata de color, res més.
C.G.: De fet, hi ha companys fotògrafs que em pregunten això mateix i els contesto que l’objectiu era donar una mirada més neta, transparent i real. També era un homenatge amb meu retocador, que va morir durant la pandèmia als 28 anys. Per mi el missatge era: a vegades les coses no es retoquen y són més reals.

Més enllà del detall de si estan retocades o no les imatges, quin feedback heu tingut per part de la gent que ha descobert el vostre projecte de “Feina de cor”?
C.G.: El feedback que hem rebut ha estat molt bo. A nivell amateur els hi ha encantat, mentre que els fotògrafs professionals em pregunten per què hem posat tanta llum a les imatges. Els responc el mateix: que era la llum que teníem i que no volíem una sessió de fotos de moda sinó un retrat molt real de les infermeres.
L.D.: El nostre objectiu era també que ells no se sentissin incòmodes amb l’atrezzo que utilitzàvem, que estiguessin a gust i que es mostressin tal qual són elles. Cert és que darrera tota foto sempre hi ha una mica d’acting però en aquest cas el que vam intentar buscar sobretot era la frescor. Cadascuna surt tal qual, amb la seva pròpia ànima que és la que es transmet a través de les imatges.

A partir de la bona acollida del projecte, ja us han demanat sessions similars d’almanat sessions similars altres col•lectius?
L.D.: Hi ha gent que mig en serio mig en broma ens han demanat que ampliem el projecte a d’altres col•lectius com poden ser els bombers o els mossos, per exemple. És qüestió de valorar-ho! També és important destacar sobre “Feina de cor” que hem posat només a cinc infermeres perquè realment era les que teníem més a mà per fer una feina tan ràpida, però volem parlar de tot el col•lectiu sanitari.

“Feina de cor” és el primer projecte en el que heu treballat juntes?
L.D.: Doncs sí i realment hem començat a treballar ara juntes per casualitats de la vida. Ens vam trobar pel poble i jo vaig comentar a la Cristina que ara estava més lliure de feina ja que em dedico a temes de publicitat, teatre i esdeveniments que, arrel de la Covid-19, han quedat aparcats. Així doncs la pandèmia ha estat una oportunitat per començar a treballar com a equip i multiplicar el nostre potencial.

Després de l’èxit aconseguit, continuareu treballant juntes en noves iniciatives?
C.G.: Sí, de fet ja estem cuinant projectes molt xulos i que tiraran endavant aviat. Com a fotògrafa moltes vegades no pots arribar a tot i em mancava aquesta part més artística que aporta la Laura. No pots estar il•luminant, estar pendent de fer la foto...
L.D.: Quan vaig començar a treballar amb la Cristina vaig al•lucinar perquè en el món de la publicitat del que provinc cadascú té una funció concreta, però ella era capaç de fer-ho tot. Per això, treballar juntes ens facilita molt la feina i realment ho fem molt a gust.

Ens podeu concretar alguna cosa més sobre aquests projectes imminents..
C.G.: Durant els propers dies posarem en marxa nous projectes que hem anat pensant durant el confinament i que estan relacionats amb la marca personal, un àmbit en el que jo estic molt lligada. Fa uns dies ja vam fer conjuntament una sessió que va ser tot un repte però va quedar molt bé.
Tornant a “Feina de cor” hi ha hagut interès de gent de fora de Catalunya pel projecte i ens han proposat traduir el títol. La feina serà ara trobar la paraula exacte en castellà que transmeti tot allò que hem volgut transmetre amb el títol que vam escollir.

Laura, portaves una temporada a Madrid treballant. Explica’ns com va ser la tornada a Vilamajor.
L.D.: Estava treballant sobretot en temes de publicitat per a firmes com El Corte Inglés o Sfera i quan va començar el confinament va ser com un èxode de guerra venir cap aquí perquè amb un matí vam haver de recollir totes les nostres coses per tornar a temps abans no tanquessin les comunitats. De tota aquesta situació el que m’ha impactat molt ha estat la sensació d’estar en guerra amb un enemic invisible.


 


Rep les notícies d'última hora

La vostra privacitat és important per a nosaltres

Tant els nostres socis comercials com nosaltres fem servir cookies a la nostra web per personalitzar contingut i publicitat, proporcionar funcionalitats a les xarxes socials i analitzar el nostre trànsit. Fent clic, accepteu l'ús d'aquesta tecnologia a la nostra web.

Empreses i comerços del Vallès