Avui volia deixar de costat els temes futbolístics per a centrar-me en un dels problemes més preocupants dins la societat espanyola, l'atur juvenil. Segons dades de l'OCDE, Espanya va tancar l'any 2020 gairebé triplicant la taxa mitjana d'atur de la resta dels països que conformen aquesta organització, arribant fins a un 40%. Això significa que a Espanya, 4 de cada 10 joves menors de 25 anys estan actualment sense treball. A més, ja no és només això, sinó que la majoria dels que sí que treballen, ho fan en unes condicions precàries. Per tant, és clar que durant la crisi del coronavirus, els joves hem estat un dels col•lectius més afectats, ja que la majoria tenien contractes temporals, els quals van ser els primers que es van destruir amb l'inici de la pandèmia. A on arribarem si tot això continua creixent? Per a què serveix formar-te, si les empreses valoren abans l'experiència que els estudis? Quin futur ens depara als joves recentment graduats?, aquestes són algunes de les preguntes que em vaig plantejant i sobre les quals segueixo sense trobar resposta.

M'agradaria centrar-me en el sector pel qual m'he estat formant durant aquests últims anys i en el qual algun dia tinc intenció de dedicar-me, el del periodisme. Segurament moltes més persones es trobaran en la mateixa situació que jo, joves recentment graduats en periodisme o comunicació i que, avui dia, no tenen un treball estable en algun mitjà de comunicació. Per molt que ens dediquem a enviar currículums, l'única cosa que ens trobem són amb contractes temporals de pràctiques, i molts de nosaltres ja no tenim aquesta opció, ja que ja vam finalitzar els nostres estudis i no estem vinculats a cap institució per a signar aquesta mena de convenis. Això ens porta a una situació de deriva total en el qual el somni de formar part d'una redacció d'algun mitjà de comunicació, amb el qual iniciem aquesta aventura en el nostre primer any de carrera, es va esvaint amb el pas del temps. A tot això, li sumem que ens trobem enmig d'una pandèmia mundial que està afectant a tots els sectors. Potser, precisament per la situació en la qual ens trobem, és un bon moment per a replantejar moltes coses i, al meu entendre, seria el moment ideal per a donar pas una nova generació que sí que està preparada per a afrontar els nous reptes que ens ofereix aquest nou escenari.

D'aquesta manera, els joves periodistes ens trobem desemparats, veient com els nostres somnis cada vegada semblen més inassolibles. Llavors, el que ens queda és llançar-nos a un món laboral, en el qual estem oberts a tota mena d'ofertes, però en el qual preval l'experiència als estudis. Per tant, per molt que ens capfiquem en enviar CV, la nostra candidatura no sol ser seleccionada, ja que no tenim l'experiència suficient que demanda el lloc ofert. A partir d'aquí, o no rebem cap mena de resposta, o bé, veiem en la nostra safata del correu un missatge predeterminat en el qual apareix el següent: “La teva candidatura ha estat desestimada i no continues en el procés de selecció, així i tot guardem el teu CV per a futures candidatures. Moltes gràcies”. Llavors, què ens queda?. La veritat que no ens queda una altra que continuar intentant-ho i no decaure en la cerca d'allò que realment ens interessa, ja que, tard o d'hora, acabarà arribant aquesta oportunitat que tant necessitem. Mentrestant, una de les opcions que està agafant més força, sens dubte, és la d'emprendre i continuar creant una marca personal que et permeti créixer en aquest sector. D'altra banda, pots continuar formant-te en allò que realment t'interessi, mentre continues buscant una oportunitat en el món laboral.

Finalment, em centraré en el periodisme esportiu, al qual, en part, considero que pertanyo. Les noves tecnologies estan fent molt mal al periodisme tradicional, com ja s'ha vist amb l'auge de plataformes com Twitch o You Tube, que han causat una sensació de rebuig per part de molts dels periodistes de mitjans de comunicació convencionals. Aquests han vist com molts esportistes prefereixen aquests canals i a aquests youtubers/streamers per a xerrar tranquil•lament, com està passant amb Ibai i les seves entrevistes a Marc Gasol, el Kun Agüero o Gerard Piqué, entre altres. Al cap i a la fi, el periodisme esportiu s'ha anat derivant cap a un món de banderes i en el qual el xou i l'entreteniment està per sobre de la mera informació. És per això que programes com el “Chiringuito de Jugones” té tanta estirada, ja que el xou/espectacle que donen, crida l'atenció, ja no sols per la informació esportiva que ofereixen. És per això que crec que molts mitjans esportius s'han quedat desfasats en aquest sentit i els joves periodistes demanem a crits una oportunitat, ja que coneixem les noves tendències i sabem bregar amb les noves tecnologies i plataformes digitals, i que de ben segur que l'aprofitarem. Dit això, crec que hi ha molt de talent entre tots els joves periodistes, igual que també n'hi ha en moltes redaccions dels mitjans convencionals, però que segueix havent-t’hi molta por a apartar gent i donar pas a les noves generacions.