(jo llegint el conte) ...i el drac es volia menjar els nens del poble
(el meu fill) ... I a les nenes no?

Alguna cosa estem fent bé!

El patriarcat i els masclisme comença a la més tendra infantesa, ja sigui per interacció social directa com per inputs constants que vénen de les coses que tenim, fem servir, llegim..., n'estem ben coberts!

Us explicaré que en el meu cas, ja de ben petita, vaig començar a detectar un malestar que no sabia ben bé a què o a qui atribuir, uns mals de panxa que em regiraven quan passaven determinades coses.

Per interacció social

A l'escola volia anar a jugar a qualsevol esport a les pistes, com ara al futbol, però si se m'acudia anar-hi:
'La Raquel és una marimaxo' (Mal de panxa, quan descobria que això volia dir que hi havia jocs de nens com el futbol i jocs de nenes com les gomes)
Després de sentir-ho en diverses ocasions vaig desistir d'anar-hi.

'Jugues com una nena!' (Mal de panxa quan descobria que això volia dir que jugues malament)

'Corres com una nena' (Mal de panxa quan descobria que això volia dir que corres poc)

'Per les nenes això és massa perillós' (Mal de panxa quan descobria que això volia dir que per ser nena, no era prou forta o valenta o no tenia la qualitat que es necessités per fer-hi front).

Entre nenes a la classe, també m'havia sentit malament, perquè sentia les mirades i els judicis si portava roba més ampla o "poc femenina" que en deien.

Tot això em quedava reforçat quan en l'àmbit familiar veia com, per exemple, els aspectes tecnològics de la casa com actualitzar o instal•lar la TV, o les coses que requerien una certa manya com el fet de penjar un simple quadre a la paret, o canviar una roda del cotxe que havia punxat..., es demanava sempre l'ajuda de l'home. On són els homes? Necessitem homes!

Em regalaven joguines que suposadament m'havien d'agradar perquè era nena, com ara les nines, les Barbies, el pal de fregar i jocs d'imitació de les tasques de la llar, les cuinetes..., i resulta que m'agradaven joguines que se suposaven de nens com ara fer circuits amb cotxes, la pilota, els esports a l'aire lliure com el ping-pong, el tenis, el bàsquet..., coses que demanen coordinació, clar, coses de nens.  (Això em generava el mal de panxa, no m'agradava el que tocava?, seré rara?, pensava)

Per inputs externs

Havia de veure anuncis de la tele on la dona, amb el seu devantal, s'encarregava de totes les tasques de la llar i a l'home te'l presentaven com l'intel•lectual que llegeix el diari mentre esmorza el que li porta la seva dona a la taula. (Mal de panxa, això no m'agrada, jo no vull ser la seventa de ningú, així és com representa que viure de gran?)

Havia de veure missatges que deien com les dones tenim l'obligació d'estar guapes i ens hem de preocupar per ser un bon florer, com es mostrava en tooootes les hostesses de qualsevol programa televisiu. 'Passa palabra' encara ho fan? Doncs aquest és l'últim que recordo que veia la meva àvia i d'això no fa no més de 3 anyets. (Quin mal de panxa veure el florer de dona que va destapant les lletres....)

En fi...no m'allargaré perquè podria omplir pàgines i pàgines....

Tot aquest món va anar penetrant en el meu interior fins al punt que estava emprenyada per ser nena. Sí, sí, recordo perfectament la reflexió a la qual vaig arribar quan devia voltar els 8 anys: quina mala sort haver sigut nena, els nens són millors en tot, ho tenen tot més fàcil, tenen més força, corren més de pressa, són més bons en l'esport, són més capaços de fer front a qualsevol cosa.

Vist ara, que fort!, quina pena que una nena pensés això... Doncs no sóc l'única!

Afortunadament, vaig anar creixent i vaig començar a qüestionar-ho tot.
I per què els homes han de fer aquesta feina?
I per què les dones han de fer aquesta altre?
I per què no puc vestir-me així?
I per què he de vestir-me així? Doncs, no em dóna la gana
Recordo, que quan vaig començar a passar per aquesta etapa de rebel•lió contra tots aquests mals de panxa, vaig haver de sentir en diverses ocasions a tall de broma: doncs vaja!, l'home que es casi amb tu, ho tindrà clar!

Una ment adolescent confusa i ja emprenyada de per si amb el món, encara estava més emprenyada per totes aquestes vicissituds que em volien menys, em volien inferior i em volien assignar una sèrie de tasques per ser dona.

L'emprenyamenta es va anar transformant en seny i des d'aleshores intento anar pel món trencant aquests estereotips sexistes en tot allò que faig i dic, en la meva manera d'actuar i d'educar, i si trobo ocasió, intento fer-hi pensar a la gent que m’envolta per tal d'obrir-los els ulls davant una injustícia tan profundament arrelada.

Per altra banda, aquest ambient en el qual he crescut em devia donar les forces per plantar-me davant les injustícies, com en les de gènere.
Suposo que en el fons, vaig detectar aquesta rebel·lió en les dones que m'envoltaven, com la mare, la meva germana, l'àvia o les tietas. Elles, conscientment o inconscientment desprenien aquest cert aire d'inconformisme o de rebel·lió davant de coses en les quals creien fermament i, igual que fa la pluja fina, van anar calant en mi de la mateixa manera que la resta d'aprenentatges que rebia.

Elles em van donar exemple de fortalesa interior, de coratge i de superació, virtuts que segons el que el món em deia, eren virtuts d'homes, per tant, elles sense saber-ho, em van generar el dubte, després el coratge i finalment el despertar enfront d'aquest masclisme i patriarcat que ho envolcallava tot.

Crec que cada generació, al seu ritme, va canviant les coses cap a un món més just i més igualitari, sense distincions de gènere. Queda molt per fer, però anem pel bon camí!

Molta gent de la meva generació intenta ensenyar els seus fills que tots i totes som igual de forts/es, valents/es, llestos/es, i capaços/es davant del món.

M'alegra molt sentir que el meu fill de 7 anys, no dóna per fet que la paraula "nens" engloba "nens i nenes", aquest fet, és una petita victòria casolana que vol dir que l'esforç que poso en la seva educació en qüestió de gènere, va donant resultat, i potser ell ja no s’haurà d’esforçar tant en aquest sentit quan eduqui els i les seves filles, si és que en vol tenir! Clar! 

Sé que encara no he desaprès moltes coses, sé que hi ha camí personal per fer, a vegades em descobreixo fent algun comentari masclista!, però m'entreno cada dia intentant detectar tot allò que em xirría o em fa mal de panxa, intento sempre anar fent l'exercici d'avaluar les coses i els successos que m'envolten perquè crec que és només així que la vena va caient i ajudem a progressar.

Salut i igualtat!