Ja em disculparan si em presento de forma sobtada davant de vostès i que, en fer-ho, tingui a més la gosadia d’escudar-me en personalitats ben notòries com són Mariano Rajoy, Mario Draghi, Kristalina Georgieva i Christine (Madame) Lagarde. Només puc justificar-ho amb l’argument que això que ara comencen a llegir vol ser la crònica d’un desastre econòmic i que, en certa mesura i en tal context, cadascuna d’elles representala baula d’un engranatge que sembla sotmès a una única i poderosa força motriu: l’endeutament global, ai las!.

“No es pot gastar el que no es té”, proferia l’aleshores president espanyol Mariano Rajoy l’any 2011. La sentència resumeix les polítiques imposades pels poders econòmics mundials per tractar de resoldre la Gran Recessió del 2008, basades en l’austeritat i les retallades. Les conseqüències de llur aplicació, entre d´altres, i igual o més penoses que el mal a guarir, van ser la pèrdua de riquesa i un desmesurat augment de l’endeutament dels països econòmicament més dèbils.

“Whatever it takes”, invocava l’èpica el 2012 el, en aquell moment, president del Banc Central Europeu (BCE), Mario Draghi: “farem el que calgui, per salvar l´euro”. L´increment desbocat de l´endeutament i la manca de solvència d´alguns països creditors van provocar un elevat augment dels interessos a pagar –la coneguda prima de risc–, que no es va aturar fins que el BCE va sortir en auxili dels atribolats deutors. El que volia dir Draghi amb la famosa frase és que l’entitat monetària que presidiaes posaria a crear diner a tota màquina amb l´objectiu de donar barra lliure al finançament de governs i empreses per evitar el col•lapse de les seves economies, valent-se del que tècnicament s´anomena expansió quantitativa.

“Si us plau, gastin, gastin el que puguin i, després, gastin més”, defensava Kristalina Georgieva el 2020. Seguint aquesta recomanació de la directora del Fons Monetari Internacional –i a diferència del que va passar en l’anterior recessió–, en la crisi provocada per la Covid-19 els governs de la majoria de països desenvolupats estan intentant reviscolar les seves economies amb tot tipus d’estímuls fiscals (augment de la despesa dels governs) amb el propòsit de salvar les empreses viables i protegir, en la mesura del possible, els llocs de treball i les persones econòmicament més dèbils.

Així veiem, per exemple, com el govern dels Estats Units envia xecs de diferents imports als contribuents i a les empreses, Alemanya fa quelcom semblant complementant la davallada d’ingressos de les pimes i a Espanya es sufraguen els ERTO i es proporcionen avals públics per finançar les empreses. Cada Estat està fent el que pot, tenint en compte la fortalesa i el nivell d´endeutament de la seva economia.

Si bé la crisi del 2008 i la provocada per la Covid-19 són molt diferents i s’han afrontat de maneres molt desiguals (la primera, retallant; la segona, gastant), ambdues han produït, en la majoria de països, dos efectes similars: augment del dèficit públic i escalada del deute públic. En resum, a l’endeutament de la primera crisi –que ja es considerava insostenible– s’hi ha afegit el nou i carregós deute causat pels estralls de la pandèmia.

“El nostre compromís amb l´euro és il•limitat”, tota una declaració de principis de la màxima mandatària del BCE, Christine Lagarde, l’any 2020. Aquest elevat endeutament no es veu com a excessivament preocupant mentre la institució amb seu a Frankfurt (Alemanya), al igual que la majoria de bancs centrals, mantingui les polítiques d´expansió quantitativa (o creació artificial de diners per finançar els estats i les empreses), fet que ha evitat, de moment, l´aparició de primes de risc elevades, però sense tenir massa en compte que un dia o altre algú l´haurà de tornar.

Fixem-nos també en el manifest (“Anular el deute públic mantingut pel BCE perquè el nostre destí torni a ser a les nostres mans”) que 100 economistes europeus, encapçalats pel francès Thomas Piketty, han fet públic al febrer d’enguany. Proposa que el BCE perdoni el deute que ha comprat als Estats socis (gairebé el 25% del deute públic europeu està en mans d’aquesta entitat) amb l´objectiu de reduir el seu endeutament i subjecte a la condició que els Estats inverteixin els imports condonats (entenc que mitjançant l´emissió de nou deute) en projectes relacionats amb la reconstrucció ecològica. D´aquesta manera Europa mataria dos pardals d´un tret i, com diuen els qui subscriuen el manifest, hauria recuperat el seu destí.

“Condonar el deute és inconcebible”, contrapuntejava Lagarde el mateix febrer. Com era d’esperar, la presidenta del BCE i altres directius de l’entitat veuen inconcebible aquesta proposta per poc ortodoxa, il•legal i perjudicial per a la credibilitat d´aquesta institució. 

Però malgrat aquesta rotunda negativa, veurem què ens depararà el futur. Més, si tenim en compte que la mateixa Lagarde deia, fa menys d´un any, que “temps extraordinaris requereixen mesures extraordinàries”, o com diem per aquí: ”de més verdes en maduren”.