puntvalles

Josep Maria Pou rep el Gaudí d'Honor 2017



Pou: “Si hagués fet tot el cinema que m’han ofert, no hauria tingut temps de fer teatre”

Tot i que l'any vinent complirà 50 anys de trajectòria damunt dels escenaris i davant la càmera, Josep Maria Pou (Mollet del Vallès, 1944) no en té prou. Arribo a la nostra cita al Cafè Zian de Barcelona i el trobo fullejant un nou guió: farà un paper a la segona temporada de Nit i Dia, la sèrie de TV3. Una feina que se suma al rodatge de La Catedral del Mar, que estrenarà Antena 3 abans del 2018, i d'Abracadabra, la nova pel·lícula de Pablo Berger. A més, el cinema català li ha atorgat ara el Premi Gaudí d'Honor. 

-Com t’ha caigut el Gaudí d’Honor?

És una cosa inesperada. Aquests premis que són a tota una trajectòria no te’ls esperes mai. Amb una certa vanitat, quan fas un treball, dius: “mira, aquest personatge potser por donar un premi” o no et sorprèn massa si t’acaben nominant. Però quan reps una trucada i et diuen que rebràs el Gaudí d’Honor, la paraula “honor” no diré que t’espanti, però sí que d’entrada produeix un cert sotrac. I, per una altra banda, sents felicitat perquè hi hagi un grup de persones assenyades que es reuneixin un dia al voltant d’una taula per a estudiar amb calma el treball de certes persones, entre elles el teu, i que decideixin que mereixes un premi.

-És el premi a tota una carrera...

Me n’han donat d’altres aquest últim any, no de tanta transcendència com el Gaudí per descomptat, però això vol dir que estàs complint anys i que et veuen al final d’una carrera. És veritat que l’any que ve faré cinquanta anys d’ofici i aquest tipus de premis són com una campana que toca per a recordar-t’ho.

-Cal recordar-t’ho?

En el meu cas, no me n’havia adonat, estic massa pendent de la feina diària. Per sort, sóc un actor que ha treballat des que va començar l’any 68, no he estat mai aturat. Sempre penso en els futurs projectes i en la feina pendent, sense mirar massa enrere. I, de cop, dius: “ostres, és veritat que porto cinquanta anys en aquest ofici...”.

-Està bé.

I hi ha una altra cosa d’aquest premi que m’omple de felicitat: poder entrar a formar part del club de premiats amb el Gaudí d’Honor, en què hi ha hi ha molts amics i mestres que admiro, des de directors com Jaime Camino, Pere Portabella, Josep Maria Forn, fins a actrius com Montserrat Carulla, Julieta Serrano, Rosa Maria Sardà i un actor com Jordí Dauder.

-És el premi de l’Acadèmia del Cinema Català, però Josep Maria Pou és un nom més aviat de teatre.

És veritat. Jo sóc un actor molt més del món del teatre que no pas del món del cinema. Això també  és el que m’he plantejat moltes vegades i el que em vaig plantejar quan em van donar el premi. És curiós, l’acadèmia del teatre no m’ha donat mai cap premi a tota una vida i, en canvi, la del cinema sí, tot i que també s’ha de dir que no hi ha una acadèmia del teatre català, sí que hi és a la resta d’Espanya.

-Com ha estat la teva relació amb el cinema?

He fet molt més cinema del que pensava fer i molt menys del que m’han proposat. Quan vaig decidir ser actor i el destí va portar-me per aquí, volia actuar damunt d’un escenari. El cinema estava molt bé però no entrava en els meus objectius. En un moment determinat, van proposar-m’ho i vaig acceptar. El que passa és que vaig començar una carrera teatral molt plena d’ofertes i molt plena d’èxits des del principi. Si hagués fet tot el cinema que m’han ofert, no hauria tingut temps de fer teatre, perquè el 90% de les vegades totes dues coses no són compatibles. I mai he volgut deixar una obra de teatre que hagués estrenat fins que aquesta acabés la seva vida, em sembla que és un compromís que tot actor ha de tenir.

-És una decisió respectable.

Els actors normalment esperen que arribi un paper protagonista i jo, cada vegada que rebia una oferta del cinema, desitjava que fos un petit paper que pogués gravar en un parell o tres de dies. Per això el 90% de les meves aparicions al cinema han estat el que es coneixen com a col·laboracions especials, amb rodatges breus però interpretant personatges que tenien molta substància al darrere. Més enllà d’algunes pel·lícules que he fet aquí i, per això, aquest premi té una especial rellevància, perquè el millor cinema l’he fet a Catalunya.

-Moltes produccions premiades.

El primer treball que vaig venir a fer a Catalunya quan encara vivia a Madrid va ser una pel·lícula de Francesc Bellmont que es deia El Complot dels Anells i ja aleshores em van donar un premi. I, després, amb les pel·lícules de Ventura Pons, sobretot Amic Amat i Barcelona (un mapa), he rebut piles de guardons aquí i a l’estranger. Les seves pel·lícules viatgen per tots els festivals i han estat molt reconegudes.

-S’entén, doncs, aquesta categorització com a actor de teatre.

També és veritat que l’Acadèmia del Cinema Català, a diferència dels Goya, consideren la feina a la televisió, tenen en compte les telemovies, etcètera. I he fet moltes sèries oblidades, i no parlo d’Estació d’enllaç o de Policías, parlo de pel·lícules fetes i rodades per directors de cinema: vaig fer el protagonista l’any 86 de Vida Privada, una obra basada en la gran novel·la de Josep Maria de Segarra i va ser un èxit brutal a tota Espanya i Europa; i he fet papers a telemovies de TV3 que m’han donat premis en festivals com el de Venècia. I tot això és molt de la imatge.

-Aprofitant la teva experiència als dos àmbits: és més fàcil passar del teatre al cinema o del cinema al teatre?

Una persona és actor i és actor. L’actor és una persona capaç de treballar amb els seus sentiments i emocions per a transmetre-les bé a l’espectador, posar-se dins d’un personatge i explicar una gran mentida que qui ho vegi s’haurà de creure. Deixant per admès això, hi ha un exercici que cada actor ha de fer que és l’adequació al mitjà al qual treballes: si estàs fent teatre, saps que has de tenir unes condicions de projecció de veu per arribar a l’última fila d’un teatre de 2.000 butaques; si l’endemà deixes de fer teatre i passes a fer cinema, hauràs de canviar aquestes condicions perquè tindràs una càmera a pocs metres de la cara i s’hi imposa la contenció.

-És el mateix fer cinema que fer televisió?

No és el mateix. Fent cinema es disposa de més temps que fent televisió i això t’obliga a adaptar-te al ritme de memorització ràpida, no fer assajos, etcètera. És veritat que hi ha actors que no saben fer aquest transvasament de tècniques. No pots arribar a fer televisió i actuar com ho fas al teatre. O al revés. Sí és veritat que si tu ets capaç d’emocionar i commocionar a 500 o 1.000 persones que vagin a veure la teva funció cada vespre, seràs capaç també de fer-ho davant de la càmera. L’exercici contrari és més difícil, tot i que respecto molt els actors de televisió: hi ha animals de la càmera que tenen una màgia especial.

-Una màgia especial?

Al món del cinema hi ha un dels més grans misteris de la humanitat: l’espai que hi ha entre el rostre de l’actor i l’objectiu de la càmera. En aquest espai passa alguna cosa màgica amb la qual alguns actors funcionen estupendament i d’altres es perden una mica.

-Penses en una retirada?

He estat tant ocupat treballant que, quan vaig complir 65 anys, no vaig adonar-me que podia jubilar-me. I ha estat ara, en aquests últims dos anys, quan he començat a veure que era un senyor gran i que potser havia de pensar una mica en mi i regalar-me temps lliure. Aquests 50 anys de carrera no em fan pensar: “Josep Maria, ja n’hi ha prou, és moment de retirar-se”, perquè continuo tenint la passió per l’ofici que quan tenia 18 anys, però m’ha donat la tranquil·litat necessària per autoritzar-me a comprar temps per a no fer res. I és el que estic fent: acceptar menys propostes que abans.

-Després de 50 anys, pots relaxar-te a la feina que fas?

No. Sí que deixes d’estar tant pendent de si sona o no sona el telèfon. Ja tens molta feina feta i tens un altre concepte de la vida, però el que sí és cert és relaxar-te en el moment de la feina. Les petites coses que facis, les has de fer sempre al màxim.

El RACC alerta que el 40% dels radars de Catalunya tenen una senyalització deficient

El Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC) ha alertat aquest dilluns a partir d'un estudi que el 40% dels radars de...

Foment licitarà tota l'obra civil del soterrament de la línia R2 a Montcada i Reixac el darrer trimestre de 2017

L'obra civil del soterrament de la R2 a Montcada i Reixac (Vallès Occidental) es licitarà abans que...

55 nens afectats per una fuita de clor a Gualba

55 nens d'entre 5 i 11 anys han estat atesos aquest dimecres a la tarda per una fuita de clor que ha tingut lloc en una pis...

Sabadell estrena tres estacions dels Ferrocarrils

Sabadell ha estrenat les tres darreres estacions de l'ampliació de la xarxa de Ferrocarrils de la Generalitat de Cat...

Mor la dona atropellada per una moto a Granollers

La dona de 59 anys, veïna de Granollers i mestra a l'institut Cervetó, que va patir un atropellament e...